Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950). Museo Carmen Thyssen. Málaga

Fins a primers de setembre, es pot visitar l’exposició Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950) en el Museo Carmen Thyssen de Málaga.

Comença l’exposició amb l’apartat dedicat a: Bellesa maldita: Revisió moderna del mite de la femme fatale. Aquí s’explica l’aparició d’aquest model de dona a la literatura i a les arts com a reacció a l’aparició dels primers moviments reivindicatius de les dones, entorn a les sufragistes i a la reclamació del dret de vot, que van sorgir als països anglosaxons, principalment a Gran Bretanya i EEUU en la segona meitat del segle XIX. Es pot dir que és una reacció del món masculí enfront a la sensació de perill per la pèrdua de poder i que es manifesta tractant la imatge femenina de manera sofisticada, suggerent i provocadora.

El quadre de Georges Clairin. Sarah Bernhardt (1844-1923) 1871 és una bona mostra del que es diu: Postura insinuant, vestit sofisticat, la combinació dels colors blanc i negre (puresa i pecat) i la mirada directe als ulls de l’espectador, en una actitud de provocació i de no baixar la vista com corresponia a la imatge estereotipada de la dona. Aquest pintor te més quadres dedicats a l’actriu Sarah Bernhardt. Com sempre, m’agrada relacionar les obres, els artistes i les èpoques i estils, i davant d’aquest quadre em van venir al cap els cartells d’Alphonse Mucha (veure l’apunt Alphonse Mucha) que son una mica posteriors a aquest i que de fet van servir per immortalitzar a l’actriu.

Georges Clairin. Sarah Bernhardt. 1871

La segona agrupació temàtica és l’anomenada Dones de la nit i de la vida moderna. Aquí es poden veure imatges relacionades amb la prostitució i el món fosc de la nit. Moltes vegades no es tracta de representacions amables, sinó dures. El quadre de Federico Beltran ens mostra el “blau Beltran” que es considera característic de la seva obra i de la seva paleta i que el van ajudar a captar la foscor de la nit.

Federico Beltrán Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona
Federico Beltran Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona

Un cop més, venen les associacions al cap i es compara amb el blau Klein, tant diferent i tant característic.

En aquesta tasca de comparacions, no puc deixar de destacar les obres de Suzanne Valadon.

L’actitud de les dones és absolutament diferent de les representades pels altres artistes presents a la sala. En aquestes obres se les veu relaxades, tranquil·les, pensant en les seves coses, no pendents del que les envolta. I aquí voldria incloure una de les obres d’aquesta autora que es van exhibir a l’exposició: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum, que podria haver estat perfectament en aquesta exposició

Suzanne Valadon. Jugadores de cartes, 1912. Musée du Petit Palais de Genève

Em van cridar molt l’atenció els dos quadres de Julio Romero de Torres: El pecado del 1913 i Mujer con pistola del 1925. Les diferències entre els dos son ben notòries, no només per la imatge de la dona, sinó també pel canvi de colors i de tècnica.

No es pot oblidar que El pecado va anar acompanyat amb l’obra La virtud, el 1915, d’aquesta manera volia mostrar les dues cares del paper que se li atribuïa a la dona. Per reforçar la idea de Mujer con pistola, al cap de dos anys, l’artista va pintar La copla, on veiem a la dona portant una navalla al lligacames. Ja s’ens mostra una dona que es defensa ella mateixa, sense que li calgui una protecció exterior, al contrari, el perill és el que està fora.

En la part final de l’exposició dedicada a les Noves dones, la majoria de les obres son ben conegudes. Des de La máscara de Kiki de Montparnasse i la Máscara de Greta Garbo con mechón de Pablo Gargallo a Negra y blanca i El violín de Ingres de Man Ray. Però davant de les dues obres de Maruja Mallo, cal aturar-se i meravellar-se: les proporcions, el equilibri, el traç, les línies. Tot formant part dels seus estudis de les simetries.

Convé recordar de nou les paraules de Gómez de la Serna:

Los cuadros nuevos representan el retrato estilizado con una frescura renovada, el óñeo tranquilo y luminotécnico, la posibilidad de armar una serie de cabezas de nuestro tiempo con la coqieteria nueva de las cejas muy dibujadas, y las pestañas inmensas y los labios pintados con rojos de sorpresa […] Está Maruja Mallo ante la inmensidad del retrato -ventanas de ojos hacia galerias de almas- […] como los grandes retratistas italianos medita en la soledad de la figura humana

Font: Ramón Gómez de la Serna. Maruja Mallo. Buenos Aires, Editorial Losada, 1942, pag. 14

L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Gontxarova

Espai Carmen Thyssen
Espai Carmen Thyssen

En altres ocasions he comentat les exposicions del Museu Thyssen o l’Espai Carmen Thyssen fent referència a l’excel·lent preparació i tasca de difusió de les obres, dins del context polític i històric. Un cop més, a l’anar a visitar l’exposició que ara comento, m’ha sorprès la tasca de documentació que l’envolta. El cronograma existent al final, ajuda a fixar les obres en el temps i en relació als fets polítics i socials que succeïen en el moment de la creació de les obres. Però, no només això, sinó que la riquesa de dades i d’informació que hi ha al web, permet preparar-se la visita de manera que en pots treure molt més profit de la mateixa.

Les exposicions que es fan a Sant Feliu de Guíxols, mostren obres de la col·lecció particular de Carmen Thyssen. La porta blava que dóna entrada a aquest espai, ajuda a comprendre que ens endinsem en l’entorn propi de la col·lecionista d’art: és el seu món.  De la mateixa manera, haver de traspassar una porta per sortir i accedir a altres espais del Monestir, ens torna a recordar que deixen endarrere aquesta visió seva.

En l’exposició de fa dos anys, el tema era el paisatge, ara aquesta idea torna a ser-hi present. En aquest cas el lliga a tres aspectes: el paisatge vinculat al mar, el jardins i la figura humana relacionada amb aquests entorns.

Homer. Nens a la platja
Homer. Nens a la platja

En el primer bloc d’obres voldria destacar especialment  “Escena de playa. Niños en las olas del pintor americà  Winslow Homer (1836-1910). L’obra està dividida en tres franges horitzontals: la sorra mullada, les ones i el mar i el cel. Aquesta escena devia ser pintada a la posta del sol ja que les ombres de les criatures així ho indiquen. La nena ubicada en primer pla, amb la faldilla vermella, serveix per situar  la resta de figures. El conjunt traspua l’alegria del joc, de la despreocupació de si es mullen les sabates o no; només la nena de la trena a mà esquerra -que sembla oriental per la forma del barret- s’agafa la faldilla. La ratlla de l’horitzó queda tallada per dues taques blanques que corresponen a dos vaixells. Tens també la sensació de trobar-te davant d’una fotografia, està perfectament emmarcada l’acció, el punt de llum cau directament en l’escuma de les ones i tota ella te un equilibri de formes i colors extraordinari.

Dins d’aquest grup també em van agradar Escena en la Playa d’Edward Henry Potthast pintada el 1915 i Niños en la playa, de Samuel S. Carr , del 1879-1881. En totes dues, encara que tot giri entorn del mar, ni l’actitud dels personatges, ni el tractament de les figures, son similars. Crec però, que per a les persones que gaudim del mar i que és un punt fonamental de les nostres vides, aquestes obres, ens recorden escenes que hem vist o que hem viscut.

En contrast amb els blaus del mar, el quadre de Renoir, Camp de blat del 1879, provoca un efecte especial. Sembla que de cop el mar és groc i l’efecte de l’aire que provoca el moviment de les espigues, ens fa “veure” ones. El violeta com a complementari del groc tant utilitzat pels impressionistes, hi és present per marcar la diferència entre el camp i els arbres situats al fons de l’obra.

En les exposicions de l’Espai Carmen Thyssen, sempre hi son  presents de manera substancial pintors catalans. Meinfrèn és un constant  i certament en aquest cas, és un bon representant dels pintors naturalistes i impressionistes. La perfecció de les seves obres feia que a vegades, es dubtés de que les hagués pogut pintar a l’aire lliure i que no fossin obres d’estudi, però la rapidesa amb la que pintava, li permetia aconseguir aquests resultats.

Sunyer. Mediterrània 1910-11
Sunyer. Mediterrània 1910-11

Em va sorprendre molt el quadre Mediterrani de Joaquim Sunyer. Podries pensar que et trobes front a una obra de Gauguin, d’una escena d’un país llunyà. He volgut incorporar aquí la cita que he extret de la Pàgina de Ciències Socials, adreçada a alumnes de batxillerat artístic, que ho explica clarament:

“A partir de 1909, Sunyer dio comienzo en Sitges a una nueva etapa creativa, la que denominó su “segunda vida artística” caracterizada por la representación de paisajes muy sencillos en la composición, austeros, que parecen recoger esencias primitivas en la perfecta delimitación de los volúmenes y en la pureza del dibujo, y que expresan un profundo sentimiento de la realidad mediterránea.

En esta etapa, que ha sido denominada “Hacia un nuevo lenguaje 1909-1911”, realizó una de las obras consideradas como paradigma de la pintura noucentista catalana. Es la denominada “Mediterránea” de 1910-11, un óleo que ha contribuido decisivamente a difundir los rasgos que definen la estética noucentista, como la identificación de la mujer con un tipo de paisaje idílico, o la utilización de la línea, el color y la luz como instrumentos para transmitir un mensaje.”

Si passem a la modernitat he de parlar de l’Esclau agonitzant d’Yves Klein. La figura de color blau Klein intens, ens acosta al mar i al cel, però emprant un tema ben arran de terra. Vull destacar també l’obra de Torres-García, Fusta amb plans de color del 1920, que juga amb els tons terrosos de la terra, però amb el contrapunt d’un pla de color blau. És impressionant com et tramet la força d’un paisatge, fins i tot sembla que la fusta et pot fer arribar l’olor del bosc.

Ara caldrà esperar fins el proper estiu