Nalini Malani. No em sents. Fundació Joan Miró Barcelona

Tornar a visitar la Fundació Joan Miró de Barcelona, sempre és un plaer i un estímul. Saps que trobaràs una proposta interessant i motivadora, a més de poder contemplar algunes de les obres de la col·lecció permanent de la Fundació ( i qui es resisteix a donar un cop d’ull a les obres de Miró?).

El passat mes de març s’havia d’inaugurar l’exposició de l’artista Nalini Malani, No em sents. La pandèmia del coronavirua no ho va permetre i per fí, ara amb la reobertura de la Fundació, ha estat possible. Nalini Malini va ser l’artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019 i amb aquesta exposició, es te la possibilitat de conèixer algunes de les seves obres.

Cal dir d’entrada, que quan es finalitza la visita, et sents tocada, impressionada per la magnitud de l’obra, per la diversitat de tècniques emprades, pels diferents mitjans i suports, pel que tramet aquesta artista de cerca contínua, de curiositat immensa dels diferents camins que li permeten expressar les seves idees i conviccions. Perquè Nalini Malani, és una persona compromesa amb les persones i amb l’entorn, de manera especial amb les dones. Tal com es pot llegir en el full de sala o en el dossier de premsa:

Pionera a introduir la qüestió feminista a l’art del seu país als anys setanta del segle passat, Malani posa un èmfasi especial en els arquetips femenins amb l’objectiu de recuperar i amplificar la veu de les dones de tots els temps. No debades, en la seva faceta com a comissària, Malani va organitzar la primera exposició col·lectiva d’artistes índies l’any 1985 a Delhi. Per ella, «entendre el món des d’una perspectiva feminista és una via essencial per atènyer un futur més esperançador, si volem assolir alguna cosa semblant al progrés humà

Les obres no es presenten de forma cronològica, sinó agrupades per temes o per suports. Una de les característiques de les seves darreres exposicions, son els murals pintats amb carbonet, específics per cada lloc, i que, abans de finalitzar l’exhibició s’esborra, com a símbol de la vulnerabilitat de l’art i com a crida per a la dotació de mitjans econòmics que garanteixin la preservació de obres clàssiques.

Sens dubte, aquesta artista contribueix a apropar-nos a totes les cultures, tan asiàtiques com occidentals i a partir del passat i del seu coneixement, ens porta a reconèixer el present i a plantejar-nos quin pot ser el futur.

Amb aquesta idea de l’art com element de pensament, son molt interessants els textos que estan escrits a les parets, tant seus com d’altres persones, en diferents punts del recorregut. i que serveixen d’introducció i/o de reflexió sobre el que es veu a continuació. Ja en la primera sala, i en un d’aquests murals efímers, es pot llegir:

Estar vius vol dir viure en un mon que ja existia abans de la nostra arribada i que sobreviurà després de la nostra sortida

Aquest frase és en si mateixa tota una declaració de principis.

Cal tenir present que Nalina Malani va ser una pionera en el cinema experimental a l’Índia. En aquesta mostra es poden veure tant pel·lícules on reflectia el somni d’una generació per construir unes ciutats més pensades per la gent, com curts que va fer relacionats amb la discriminació i exclusió que patien les dones a l’Índia.

Una de les sales conté 31 obres, disposades com si fossin el guió gràfic d’una pel·lícula. En elles es fa referència a la història tràgica de Cassandra, princesa de Troia. La tècnica utilitzada és anar disposant la pintura en capes, sobre una superfície transparent, de manera que la darrera, sigui el fons del quadre. Aquest tècnica, dona relleu a les obres i la superposició de pintures genera unes tonalitats de colors molt singulars. El dibuix és part essencial en aquestes obres. A títol d’exemple:

Nalini Malani

Però no s’ha limitat al cine, sinó que ha experimentat amb l’animació tant en gran format com obres per tauletes, ja que vol que la seva obra sigui assequible per a tothom. Només a tall d’exemple:

Animació de Nalini Malani
Nalini Malani. Fundació Miró

Les mesures sanitàries actuals, no permeten disposar de material imprès per seguir l’exposició. Recomano vivament, haver llegit el dossier de premsa abans de la visita. A més, la Fundació Miró posa a disposició dels visitants, a través de l’aplicació QR, l’accés a la Guia de la sala, a través del telèfon. Molt útil: una bona decisió.

Bill Viola. Miralls de l’invisible. La Pedrera

Encara queden uns dies per a poder visitar l’exposició Miralls de l’invisible a la Fundació Catalunya La Pedrera. Val la pena. Per diferents raons:

  • Veure l’obra de Bill Viola i l’evolució de la mateixa
  • Conèixer el mon del videoart i el que aporta.
  • Copsar el paper de la tecnologia i la interacció amb l’art.

Poques vegades una exposició pot generar uns sentiments tan profunds i intensos en els visitants. Bill Viola reflecteix el pas del temps, la mort, la solitud… tot emmarcat en l’espai i basat en la reflexió personal i en el coneixement de la pròpia persona i el seu entorn. En les situacions que poden semblar més límits, aconsegueix trametre una sensació d’acceptació i de pau. La presència constant en les obres exposades dels quatre elements: aigua, foc, terra i aire, fa comprendre la importància dels elements bàsics en el desenvolupament de les persones i sobre tot, en l’obra d’aquest artista. Com sempre, recomano fer una visita guiada, el que permet introduir-se en l’artista i en la seva obra.

Recomano veure el programa La Sala de rtve2, passat el 23 de setembre de 2017 i dedicat a Bill Viola i l’exposició que es va presentar al Museu Guggenheim de Bilbao. Dura quasi 30 minuts i ajuda a entendre els paràmetres pels quals es desenvolupa l’obra d’aquest artista. És molt interessant.

Observar el paper de la tecnologia i com l’artista ha sigut capaç d’anar, a vegades més enllà dels recursos que aquesta li proporcionava, denota la capacitat de buscar les formes d’expressió més adients per cada ocasió. Tal com explica Kira Perov, comissària d’aquesta exposició, Viola va créixer amb l’evolució del vídeo. Això li ha permès experimentar amb aquest recurs, analitzar-lo, detectar totes les seves potencialitats. Ha viscut els canvis en els suports, en la transformació de les pantalles, en les càmeres de gravació. La variació en el nombre d’imatges per segon que poden capturar les càmeres, ha passat dels habituals 24 fps del cine a l’alta definició en el vídeo que arriba a 23.976 p en el cas de HDTV, superats ja per l’estàndard UHDTV.

Algunes de les obres de Bill Viola han estat gravades amb càmeres de HFR (Alt Rati d’imatges per segon) arribant als 3.000 fps i que desprès es reprodueixen a una velocitat normal per permetre veure als nostres ells, el que passa a temps real.

La combinació entre introspecció, expressió de sentiments i emocions en un espai i temps determinat, amb la utilització de la tècnica de vídeo més avançada, dona com a resultat unes obres suggerents i motivadores.

M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.

Bill Viola, 1989