Van Gogh and Britain

Fins fa pocs dies, es podia veure a la Tate Britain de Londres, una exposició dedicada a Van Gogh i la seva relació amb Gran Bretanya.

Van Gogh va arribar a Londres quan tenia 20 anys i hi va romandre fins els 23 (1873-1876). Es tracta d’un període de formació, d’aprenentatge, encara no havia esdevingut l’artista que va arribar a ser, ni tenia un estil definit. En aquesta exposició és interessant veure les influències de la cultura i dels artistes anglesos, que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Cal destacar el fet que Van Gogh parlés quatre llengües diferents, entre elles l’anglès, el que el va ajudar a entrar de ple a conèixer la literatura i la cultura anglesa. És prou coneguda la influència que Dickens va tenir sobre ell:

tota la meva vida està dirigida a fer les coses que feia cada dia Dickens, tal com ell les descriu.

Va treballar durant dos anys a les oficines del comerciant d’art Goupil, a Covent Garden, i vivia a Stockwell. Això li permetia utilitzar diferents mitjans de transport i conèixer molts racons de la ciutat. Dedicava moltes hores a visitar museus, exposicions i oficines de comerciants d’art. Comprava reproduccions que després li van servir de font d’inspiració per fer les seves pròpies interpretacions. Els gravadores i il·lustradors anglesos tenien una gran capacitat per mostrar situacions reals, en un estil més avançat que el que havia aprés Van Gogh. Però a base d’estudiar-los, va trobar noves composicions i va desenvolupar l’estil que seria tan característic d’ell. Era la manera d’aprendre: en base a l’obra d’un altre artista, fer una versió diferent. En cap moment es considerava copiar, sinó que era un recurs habitual de l’època. Al cap de quatre anys, havia col·leccionat més de 2.000 reproduccions.

Amb tot el bagatge adquirit, va fer molts dibuixos en els anys posteriors quan va viure a Holanda i després a París.

Son obres que sorprenen perquè son molt diferents de les que associem normalment amb Van Gogh. Només en poso algunes a títol d’exemple:

Deia que volia dibuixar gent del carrer per a la gent del carrer. Tot aquests dibuixos estan clarament lligats a situacions que apareixien en gravats anglesos o relacionats amb els personatges de Dickens. En varies ocasions feia servir a veterans de la guerra, com a models dels seus dibuixos.

Un altre grup d’obres corresponents a l’etapa parisenca, serveixen per entendre la cerca del seu estil i aquesta necessitat de reflexar el que veia dia a dia

Tota un altre part de l’exposició estava dedicada a reflectir la influència de Van Gogh en pintors anglesos. No va ser fàcil perquè en diverses ocasions, es relacionava la seva malaltia mental amb la seva obra, menys tenint-la o fins i tot, despreciant-la.

Va ser a començaments del passat segle, quan alguns pintors anglesos, van començar a valorar als artistes post-impressionistes. Alguns havien tingut ocasió de veure les seves obres a París o reproduïdes en llibres. Van adaptar els seus colors per crear versions angleses. Donada la meva implicació amb el grup de Bloomsbury, em va fer especial il·lusió veure obres de Roger Fry i de Vanessa Bell

Em va sorprendre la cita de Roger Fry a la sala on s’exposava el quadre Els girasols:

Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura
Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura

Només vull destacar aquells aspectes que em van interessar de forma particular. Deixo l’enllaç a la documentació facilitada per la pròpia Tate, per si algú vol aprofundir:

Guia de l’exposició Tate Britain

El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse

El passat dimecres vaig anar a visitar l’exposició El trionf del color. De Van Gogh a Matisse, a la recent oberta Fundación Mapfre de Barcelona.

Com he escrit en anteriors apunts, l’edifici Garriga-Nogués l’he visitat moltes vegades quan era la seu de la Fundació Godia. Per això vaig sentir una gran frustració en constatar que no es pot accedir al pati, ni veure les vidrieres i fins i tot que part de les finestres que donen a l’escala principal, han estat parcialment cobertes. També vag trobar a faltar qualsevol referència a l’edifici, ja que ni en la visita guiada, ni en la guia audiovisual, es fa cap menció al lloc. Potser creuen que ja tothom ho coneix , però no és així.

Un altre punt que espero s’arregli ben aviat, és que no hi ha ni una sola cadira al llarg de tot el recorregut. Si es segueix l’exposició amb la guia audiovisual, es triguen unes dues hores en veure-la tota. No cal dir, que al final et vas recolzant a les parets i a on pots. D’aquesta manera no es contribueix a poder apreciar les obres; un altre cosa és si es busca poder dir que tants milers i milers de persones han passat per l’exposició.

Un tercer aspecte que crec és millorable, és la retolació de les obres. Els cartells son de color granate, igual que les parets, amb lletres blanques. Diverses vegades el personal de les sales havien d’avisar a les persones que no s’apropessin tan als quadres, però és que era impossible llegir-les, pel color i per la mida de les lletres.

I si es vol a títol d’anècdota, i que demostra la cuita amb la que s’han fet les coses, els números ubicats al costat de les obres descrites a l’audioguia estan equivocats i donen un paper amb la numeració correcte.

He tingut l’oportunitat de gaudir de diverses exposicions a la Fundación Mapfre de Madrid i del nivell d’excel·lència de totes elles, així que aquests aspectes que he citat amb anterioritat, espero que quedaran resolts ben aviat.

Entrant en matèria moltes de les obres exposades, ja havia tingut ocasió de contemplar-les al Museu d’Orsai. Tens la sensació de retrobar-te amb velles i belles conegudes, de les que pots aprendre i descobrir nous detalls. L’ordenació de les obres fa de fil conductor.

Vaig voler prendre nota d’una frase d’Henry Matisse, 1845 que dóna sentit a aquest ordre:

Un allau de colors no te força. El color només ateny la seva màxima expressió quan està organitzat, quan correspon a la intensitat de l’emoció de l’artista.

o aquesta altra de Van Gogh

El color expressa alguna cosa per ell mateix

Les primeres obres exposades corresponen als anomenats per Roger Fry, post-impressionistes. Seurat va incorporar la divisió de la pinzellada, utilitzant colors primaris o complementaris, de manera que fos el ull del espectador, el que al observar l’obra des d’una certa llunyania, reconstruís el objecte o figura pintat. Exemple clar és el quadre d’aquest autor “Model standing, facing the front”

Les dues obres de Touluse-Lautrec -Justine i The clown Cha-U-Kao- estan enquadrats utilitzant el llenguatge fotogràfic.

Maximilien Luce (1858-1941) sorprèn per la temàtica que aborda: industries i treballadors. Com es pot llegir a la wikipèdia, va ser un anarquista militant i “Tiene su ascendéncia en le mundo obrero de Montparnasse, y se transforma en un paisajista plasmando escenas de barrios industriales y de hombres trabajando en los cuales exalta el esfuerzo. Es impactado por el descubrimiento de los nuevos colores de la Revolución industrial, en particular la del “Sillon Sambre-et-Meuse”.”

L’ obra de Émile Bernard, Madeleine in the Bois d’Amour 1888, es pot situar en un moment de transició del puntillisme cap els Nabís (profetes). Bernard es pot considerar doncs com a precursors d’aquest nou moviment. L’obra de Paul Sérusier, El Talismà 1888, es considera l’obra que trenca amb la forma de pintar que havien iniciat l’anomenat Grup de Pont-Aven. Maurise Denis, considerat el teòric del grup, explicava que “Gauguin había dicho a Sérusier lo siguiente: “¿Cómo ve usted los árboles? Son amarillos. Pues bien, ponga amarillo; esta sombra, más bien azul, píntela de color ultramar puro; ¿esas hojas rojas? ponga bermellón”.”

Em va agradar el quadre de Pierre Bonnard, Misia’s House 1904, per com utilitza els colors plans, sense volum, i com sap utilitzar-los de manera que dirigeix la vista de l’espectador cap on ell vol.

Voldria destacar també l’obra de Felix Vallotton, Interior, woman in blue searching in a cupboard. 1903.

Evidentment, les obres de Gauguin o de Cezane son dignes de ser contemplades.

L’altre gran grup representat en l’exposició és els dels Fauvistes. Aquí cal destacar les obres de Maurice Vlamnick: “Still life 1910”, la d’André Derain: “Charing Cross Bridge” del 1906. Aquesta darrera obra be a ser un resum del puntillisme i del nabisme, donant pas al fauvisme. Vlamnick i Derain  van compartir estudi a París. L’altre gran representant és Henri Matisse amb l’obra Odalisque in red trousers 1924-25.

Vull destacar el quadre de Claude Monet Saule pleureur de 1920-22

És evident que val la pena dedicar una bona estona a contemplar i gaudir de totes aquestes obres. Benvinguda l’exposició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.