Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987. Fundació Suñol

Amb pocs mesos de diferència s’han inaugurat dues exposicions d’art dedicades a galeristes. Colección Soledad Lorenzo  al Museu Nacional Reina Sofia i la que es pot veure actualment i fins el proper mes d’abril, a la Fundació Suñol: Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987.

Ambdós van coincidir durant la dècada dels vuitanta i cal remarcar la seva coincidència en artistes com Luís Gordillo. Hauria sigut molt interessant haver pogut seguir les dues trajectòries al llarg del temps, ja que sens dubte, tots dos van jugar un paper molt important en el desenvolupament del mercat de l’art i en el descobriment de nous valors que, amb el pas dels anys han aconseguit el reconeixement no només a nivell nacional, sinó també a nivell internacional.

Centrant-nos en l’exposició de la Fundació Suñol, per aquesta ocasió utilitza la totalitat del seu espai expositiu per mostrar obres que pertanyen a col·leccions privades, a fons de la pròpia fundació o als hereters de Fernando Vijande. Per tant, la majoria d’elles son obres que no es veuen amb facilitat i encara la fa més atractiva. El criteri que s’ha seguit per a la  selecció dels artistes, ha sigut aquells als que Fernando Vijande va dedicar exposicions individuals i es presenten ordenats de forma cronològica. Un altre aspecte que afegeix valor és el que d’alguns d’aquests artistes es mostre una obra actual al costat de la que va ser exhibida en l’exposició de l’època. És interessant constatar l’evolució tant pel que fa a temàtica com a materials emprats. Al mateix temps serveix per constatar que el criteri de Fernando Vijande de selecció d’artistes, va ser encertat ja en el seu moment.

A priori sorprèn que un galerista que va tenir la seu de les seves galeries, primer la Galeria Vandrés i després la que va portar el seu nom, a Madrid, se li faci una exposició com aquesta a Barcelona. Un aspecte que ho explica i justifica, és que va assessorar a Josep Suñol en la formació de la seva col·lecció, a més de que va néixer en aquesta ciutat l’any 1930.

Els anys d’activitat de les seves dues galeries, coincideix amb una època de canvis important en la societat espanyola: finals de la dictadura i primers anys de la transició. El seu paper no es va limitar a fer exposicions, sinó que les galeries feien de pol d’atracció de pintors, actors i polítics, esdevenint un lloc d’encontre i de creació a tots els nivells. Eros y el arte actual en España va ser una exposició que es va presentar a la Galeria Vandrés el primer any de funcionament de la mateixa. Va tenir una gran repercussió.  L’ acció de la censura fent retirar diverses obres dia darrera dia, i la seva reacció posant un lletrero en el lloc de cada quadre retirat explicant que s’havia fet per ordre governativa, va contribuir a donar més notorietat a l’exposició.

El que tothom destaca és la capacitat que va demostrar per desenvolupar-se en aquest sector del que desconeixia  tot quan va començar. Es va saber envoltar-se de persones que el van orientar en els seus primers passos com la que va ser la directora de la Galeria Vandrés, Marisa Torrente i sobre tot l’aliança amb Gloria Kirby, li va proporcionar estabilitat econòmica en els inicis de la seva carrera.

Molta gent recorda a Fernando Vijande com el galerista que va portar per primer cop a Espanya a Andy Warhol. Aquest posava com a condició que el galerista s’havia de quedar amb totes les obres presents a l’exhibició, i la realitat va ser que durant la mateixa, no es va vendre ni un sol quadre. Ara ens pot sorprendre, però pensar en el risc que va assumir Vijande en aquell moment i la visió de futur que va demostrar, és ben lloable.

És impossible esmentar totes les obres i els artistes. Noms avui imprescindibles en el panorama artístic, com l’esmentat Luís Gordillo (exposició Galeria Vandrés 1972,1975 i 1977, exposició Galeria Fernando Vijande 1981), Antoni Muntadas, Robert Llimós (exposició Galeria Vandrés 1973 i 1980), Claudio Bravo (exposició Galeria Vandrés 1974), Arranz-Bravo, Dario Villalba (exposicions Galeria Vandrés 1974 i 1976), Zush, Josep Guinovart, Hernández-Pijoan, Ráfols-Casamada, Carmen Calvo (exposició Galeria Vandrés 1977), Teresa Gancedo (exposició Galeria Vandrés 1977), Susana Solano (exposició Galeria Fernando Vijande 1986), Andy Warhol, Mapplethorpe, i  d’altres fins arribar als 51 artistes presents en l’exposició que recomano no perdres per entendre una mica més el paper de Fernando Vijande.