Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista

Aquests dies de confinament a casa, son un bon moment per dedicar estones a la lectura de llibres que requereixen una certa reflexió, a mesura que es passen les pàgines. El llibre de Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista. Ed. Turner Noema, 2017, és un dels que compleixen aquesta condició.

És una biografia sobre Leonora Carrington, però amb un tractament especial. L’autora, Joanna Moorhead era familiar directe d’ella. Degut a la relació de la pintora i escriptora amb la seva família, de cop va descobrir que per a ella era una perfecta desconeguda i es va sorprendre al constatar la importància que se li concedia a la seva cosina en el món de l’art. Així dons, va poder posar-se en contacte amb ella i a partir d’aquest moment, es van succeir diverses estades a Mèxic i es va establir una relació molt particular entre elles.

A Leonora mai li va agradar estar a primera línia i les seves relacions amb els mitjans de comunicació o persones del món de l’art, van ser sempre escases i tibans. Crec que és important recordar qye ella sempre va fer el que creia, al marge de les opinions o tendències. Aquesta actitud seva va contribuir sens dubte, a que la seva obra no fos massa coneguda, i a més aquesta es troba principalment, en mans privades. És interessant la informació que apareix en el llibre on indica en quins museus es pot veure obra de Leonora.

La vida i vicissituds per les que va passar Leonora, son bastant conegudes. El que m’ha interessat més son els aspectes relacionats amb la seva obra, tant pictòrica i escultòrica, com la escrita.

És ben sabut que Leonora Carrington és considerada una artista surrealista. Coincideix l’aparició d’aquest moviment, o millor dit la utilització per primer cop d’aquest nom per part de Guillaume Apollinaire, l’any del naixement de l’artista 1917. Ella el definia com:

El surrealimo es un estado del espíritu y nada más, un estado que no puede explicarse

Leonora Carrignton

Leonora Carrington. Transferences, 1963. Tate Modern
Leonora Carrington. 1917-2011. Transference, 1963. Tate Modern Londres

Pablo Picasso i Paul Eluard

L’exposició sobre l’amistat entre Pablo Picasso i Paul Eluard que es pot visitar actualment en el Museu Picasso de Barcelona, te com a principal objectiu, aprofundir en la relació entre ambdós artistes i mostrar les influències mútues. Es podria dir que la majoria de la gent coneix l’obra de Picasso, però per a poder aprofundir  i anar una mica més enllà de la mera contemplació d’elles, cal conèixer el mon que l’envoltava, les seves relacions , les circumstàncies polítiques que li van tocar viure, el seu posicionament personal i els seus pensaments i actuacions en front de totes elles. Com totes les persones, Picasso va ser polièdric, amb moltes facetes diverses. Anar coneixent cada una d’aquestes cares, contribueix a tenir una visió més complerta. Aquests descobriment pot provocar a vegades, una certa incomoditat, en el sentit d’apreciar plenament la faceta artística i al mateix temps, estar absolutament en desacord amb altres aspectes de la persona.

Els anys de relació profunda entre Picasso i Eluard van del 1935, fins a la mort d’aquest darrer el 1952. Certament va ser un període convuls. Primer la Guerra Civil espanyola i posteriorment l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi. Paul Eluard va tenir sempre una posició política molt destacada. Va estar un temps al Partit Comunista que va deixar per desacords amb l’estalinisme i posteriorment es va tornar a afiliar el que li va comportar el pas a la clandestinitat. Després de l’alliberament de París, Picasso també es va adherir al Partit Comunista.

Només un any més tard de conèixer a Eluard, 1936, entra en la vida de Picasso Dora Maar, amb la que va mantenir una relació fins el 1944. Es pot veure dons que coincideix amb els anys de la guerra civil espanyola i l’ocupació de França. No amago el gran interés que em desperta aquesta artista, tant a nivell personal com a nivell artístic i crec que el seu posicionament polític va marcar l’actuació de Picasso.

La coincidència en el posicionament polític de Dora Maar i Paul Eluard, crec que els va fer tenir una relació molt propera. Cal recordar el que ja vaig escriure en un altre comentari, com a ser Eluard el que va retreure a Picasso els problemes mentals que va partir Dora després de la separació i com va ser ell mateix qui la va ajudar a sortir de la institució en la que estava ingressada. Per això m’agrada posar els seus dos retrats junts i sobre tot, el de Paul Eluard fet per la pròpia Dora.

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

André Masson.Une mythologie de l’être et de la nature. Museu de Céret

No havia tingut ocasió de veure tanta obra junta d’ André Masson. En moltes exposicions i en llibres entorn al surrealisme, apareixen referències a la seva participació en aquest moviment, amb alts i baixos i amb enfrontaments importants amb André Breton (quasi es podria dir que l’excepció seria trobar qui no les va tenir), així que poder veure l’evolució de la seva obra al llarg del temps, ajuda a comprendre la seva importància i l’emprempta deixada en l’art del s.XX.

En el centenari de l’arribada d’André Masson a Céret, el Museu d’Art Modern de Céret presenta una exposició que té la natura i la mitologia com a fils conductors.

En l’exposició es poden apreciar les diferents manifestacions artístiques a través de les quals es va expressar Masson: pintura, escultura, dibuixos, poemes i escrits. A més, s’aprecia les diferències en cada una de les etapes. Cal tenir present que quan va anar a viure a Céret, ja havia passat la Primera Guerra Mundial i ell havia estat greument ferit. Aquesta experiència traumàtica, queda perfectament reflectida en la seva obra, a través de les figures d’esquelets, sang, colors, etc.

Les primeres obres van ser considerades tradicionals, amb influències cubistes, però va seguir les lleis de construcció de l’espai marcades per Cézanne, que ell considerava el seu mestre.

També es pot destacar que la paleta de colors d’aquests anys son més els colors de la natura i es veurà l’evolució posterior.

Retorna a París i entre 1920-1922 pinta un seguit de quadres relacionats amb els boscos i la natura. Remarco aquest període perquè a partir d’aquí es produeix un canvi important, degut en part a la seva incorporació al moviment surrealista.

És en el 1924 quan coneix a André Breton en ocasió de la seva primera exposició individual, i fins el 1929 participa d’aquest moviment. Cap al 1937 fa les paus amb Breton i es reincorpora a aquest moviment. El dibuixos automàtics o espontanis, em van recordar ràpidament a Remedios Varo, Oscar Domínguez i Esteban Francés i els seus Cadàvers exquisits que dibuixaven conjuntament a partir d’una paraula.

És important recordar que va ser en aquest mateix any 1927, quan va conèixer a Giacometti que el va introduir en el món de l’escultura.

  • A. Masson. Animaux accouplés. 1927 fondue 1987
  • A. Masson. Amazone. 1938 fondue 1986-87
  • A. Masson. Extase. 1938, fondue  1987
  • A. Masson. Amoroso. 1939 fondue 1986-87
  • A. Masson. Duo amorosso. 1939 fondue 1987.
  • A. Masson. Musicienne. 1942

Els anys que va passar a Tossa de Mar van ser molt enriquidors per la seva obra. Va poder compartir amb altres artistes com Chagall, Olga Sacharoff, George Kars, Oskar Zügel, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar, per citar-ne només us quants. La seva paleta va canviar radicalment, orientant-se als colors vius, calents, sanguinis com a resultat de la llum que va trobar en els diferents indrets d’Espanya que va visitar.

La situació política de França i Alemanya, junt amb els esdeveniments que s’anaven gestant i produint a Catalunya, el van portar a emprar les lluites d’insectes i en particular l’amantis religiosa, com a imatge de l’amor i de l’odi. Les “corridas” van ser també un altre motiu recollit en les seves obres dels anys 30. El fet de coincidir amb Georges Bataille, gran amic , els va permetre treballar en el projecte de la revista Acéphale. Va tornar a París l’any 36.

Com molts d’altres artistes, va emigrar cap EEUU, fent estada abans a Martinica

  • A. Masson. Antillaise. 1941
  • A. Masson. Léonard da Vinci et Isabella d'Este. 1942
  • A. Masson. La Pythie. 1943
  • A. Masson. Torse aux taches de soleil. 1943
  • A. Masson. Nu au soleil. 1944

A la tornada a França l’any 1945 desenvolupa les obres elaborades amb goma aràbiga i sorra, el que l’apropa a l’expressionisme abstracte. Cal recordar la gran amistat que el va unir a Jackson Pollock, referent d’aquest moviment a EEUU.

És molt interessant el documental que es passa a l’auditori del Museu, perquè permet veure en acció a Masson: com va posant la goma sobre les teles, com la fa corre per donar-li formes, com deixa caure la pintura des dels pinzells, com va posant la sorra per damunt, com elimina la que sobra, i els retocs finals fins donar per acabada l’obra. Es viu tot l’acte de creació, el gest, les mirades, els moments de reflexió, tot plegat et mantenen en suspens fins poder apreciar el resultat final. En altres casos, després de pintar la tela, posa un paper a sobre, per absorbir la pintura sobrant. L’expressió de la seva cara mentre apreta el paper i el va aixecant poc a poc, et mostra la seva espectació per veure si el resultat final és el que ell realment esperava.

Em va cridar l’atenció el que en la majoria de teles, la pintura no cobria els extrems, es podia veure la tela original. Dona la sensació de capes molt fines de pintura i quasi no es diferencien les pinzellades entre si.

Clarament quan tenia una idea al cap, l’anava madurant poc a poc o fins i tot la repetia amb expressions ben diferents. A tall d’exemple, l’obra Chevaux attaqués par des poissons, ni ha una del 1927 i un altre del 1932 o Bison del 1944 que està fet amb tempera i sorra i un altre que és un dibuix de tinta sobre paper.

En conjunt, és una exposició extraordinària, molt rica, molt documentada i amb peces representatives de les diferents etapes i estils que va cultivar André Masson. Està oberta fins el 27 d’octubre.

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.