Aquests dies de confinament a casa, son un bon moment per dedicar estones a la lectura de llibres que requereixen una certa reflexió, a mesura que es passen les pàgines. El llibre de Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista. Ed. Turner Noema, 2017, és un dels que compleixen aquesta condició.
És una biografia sobre Leonora Carrington, però amb un tractament especial. L’autora, Joanna Moorhead era familiar directe d’ella. Degut a la relació de la pintora i escriptora amb la seva família, de cop va descobrir que per a ella era una perfecta desconeguda i es va sorprendre al constatar la importància que se li concedia a la seva cosina en el món de l’art. Així dons, va poder posar-se en contacte amb ella i a partir d’aquest moment, es van succeir diverses estades a Mèxic i es va establir una relació molt particular entre elles.
A Leonora mai li va agradar estar a primera línia i les seves relacions amb els mitjans de comunicació o persones del món de l’art, van ser sempre escases i tibans. Crec que és important recordar qye ella sempre va fer el que creia, al marge de les opinions o tendències. Aquesta actitud seva va contribuir sens dubte, a que la seva obra no fos massa coneguda, i a més aquesta es troba principalment, en mans privades. És interessant la informació que apareix en el llibre on indica en quins museus es pot veure obra de Leonora.
La vida i vicissituds per les que va passar Leonora, son bastant conegudes. El que m’ha interessat més son els aspectes relacionats amb la seva obra, tant pictòrica i escultòrica, com la escrita.
És ben sabut que Leonora Carrington és considerada una artista surrealista. Coincideix l’aparició d’aquest moviment, o millor dit la utilització per primer cop d’aquest nom per part de Guillaume Apollinaire, l’any del naixement de l’artista 1917. Ella el definia com:
El surrealimo es un estado del espíritu y nada más, un estado que no puede explicarse
Leonora Carrignton
Leonora Carrington. 1917-2011. Transference, 1963. Tate Modern Londres
L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!
Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.
Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.
L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.
Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.
Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.
Em va cridar l’atenció la cita d’ella escrita a la pared:
Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.
La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,
El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.
Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.
A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.
Des de Collserola 