National Museum of Women in the Arts

Vull compartir de forma especial amb totes les dones en aquest dia 8 de març, una web que m’agrada i que visito amb freqüència, la del National Museum of Women in the Arts. Tot va començar a rel d’un llibre que fa anys em van regalar: Susan Fisher Sterling. Mujeres artistes. National Museum of Women in the Arts. Editorial Abbeville – Cátedra. És petit, fàcil de mirar i convida a parar-se en cada pàgina i anar descobrint obres i artistes.

Aquest museu ubicat a Washington, és l’únic en tot el món, especialitzat en obres realitzades per dones. El seu fons inclou 4500 obres corresponents a més de 1000 artistes i abasta des del s. XVI fins ara.

Encara que hi ha predomini d’obres norteamericanes, tenen en la col.lecció pintures no locals, entre les que es pot destacar a Remedios Varo, Leonora Carrington, Frida Khalo, Louise Bourgeois, entre d’altres o fotografies de Lola Álvarez Bravo, Louise Dahl-Wolfe o Cindy Sherman. L’apartat dedicat a dones fotògrafs és molt important i han dedicat diverses exposicions per mostrar obres d’artistes àrabs.

Es pot consultar l’índex alfabétic d’artistes amb una amplia explicació de cada una d’elles: trets personals, formació, exposicions, etc. Per exemple el perfil corresponent a Louise Bourgeois:

Perfil Louise Bourgeois NMWA

El NMWA forma part del projecte Google Arts & Culture. Les eines de navegació i d’ordenació faciliten l’accés a la fitxa complerta de cada obra i de la seva creadora i també ajuda a la ubicació temporal de les mateixes.

NMWA. Google Arts & Culture. Cronograma

Aquesta web convida a dedicar-li una estona tranquil·la, sense preses. Gaudiu-la!

Emma Reyes: artista universal

Emma Reyes va ser una artista colombiana nascuda el 1919 a Bogotà i que va morir l’any 2003 a Bordeus, França, on va desenvolupar bona part de la seva producció.

És possible que moltes persones hagin tingut coneixement de la seva existència i de la seva obra, a partir de la publicació de Memoria por correspondencia, l’any 2012. Aquesta obra recull vint-i-tres cartes que va enviar al seu gran amic Germán Arciniegas, en les que explica els primers anys de la seva vida. Anys de maltracte i abandó. En l’edició publicada per Libros del Asteroide, s’inclou l’article ¿Qué pasó con Emma Reyes?, escrit per Diego Garzón i publicat en la revista Soho de Colòmbia al gener de 2013. L’autor explica com després de llegir el llibre d’Emma Reyes, va voler aprofundir més en la seva vida i va cercar la confirmació d’alguns dels fets que ella descriu. De bona part d’ells no en va trobar informació o més ben dit, sembla que no van existir mai. És per això que en certes esferes s’ha presentat tota l’obra com ficció o si més no, com a veritat ficcionada. El que si que tothom coincideix és en valorar l’estil literari, tenint present que Emma Reyes no va aprendre a llegir i escriure fins molt gran i que mai va anar a escola ni per descomptat a la Universitat. L’altre aspecte rellevant és que la narració està feta des de la visió d’una nena de cinc anys i va evolucionant fins prop dels vint, sense que hagi cap rastre d’amargor ni rancúnia. És evident que qui no ha viscut un altre cosa, aquestes situacions les pot presentar i viure com a normals. Si algun record ha quedat alterat amb el pas del temps, quina importància té?

Al marge d’aquest llibre, la vida posterior d’Emma Reyes va ser molt interessant. Es poden trobar diferents relats, com l’article de Carlos-Enrique Ruiz. Reportajes de Aleph (En: Revista Aleph No. 110, julio/sept. 1999; pp. 17-33) , en la que ella explica aspectes importants de la seva vida i de la seva obra. Molt recomanable .

En aquest entrevista ella es defineix com a persona “disponible”. Segurament aquesta actitud d’obertura, de voler aprendre de les persones i de l’entorn, de no posar barreres, van contribuir a que la seva obra sigui tan universal. Tal com ella diu, va anar del particular a la visió universal. Quan recull escenes del folklor d’Amèrica Llatina, els transforma de manera que esdevenen generals i es poden confondre amb aspectes africans o de qualsevol altre lloc.

Quan gràcies a una beca es trasllada a París per rebre classes a l’acadèmia d’André Lothe, ell mateix en un moment donat li recomana deixar sortir el que ella porta dins i no seguir la via academicista (s’explica l’anèctota que havia de dibuixar un model i ella era incapaç de fer-ho perquè la seva imaginació la portava a crear altres coses, al veure-ho va ser quan Lothe li recomana buscar un altre camí). Lothe la va ajudar a presentar la seva primera exposició individual a París, l’any 1949.

La seva trajectòria artística va ser rica i variada i la seva “disponibilité” la va ajudar a entrar en contacte amb artistes de diferents paisos i gèneres diversos: literats, pintors, filòsofs, etc. El seu apropament a la natura com a font d’inspiració i els retrats, son el que la caracteritzen de forma primordial. No es poden menystenir els seus dibuixos. Els darrers anys de la seva vida, va tornar a escriure relats curts.

Qui vulgui apropar-se a la seva obra pot visitar el Museé Perigueux. També val la pena acostar-se a la Biblioteca Municipal per veure el mural pintat per ella. Cal recordar que durant els seus anys a Mèxic va treballar amb Diego Ribera, del que va poder aprendre aquest art.

Un altre lloc imprescindible per a conèixer en directe la seva vida i obra, és la Fundación Arte Vivo Ortega Herrera de Málaga. En aquesta Fundació tenen més de 300 obre d’ella a més de fons documental i arxivístic.

I, Claude Monet

El passat dia 23 de febrer es va estrenar de manera simultània en diferents cines de tot Espanya el documental: I, Claude Monet del director Phil Grabsky d’ Exhibition On Screen. . En base a la correspondència de Monet amb altres artistes, la seva esposa, marxants i coneguts, es va fent un recorregut per la vida de l’artista, acompanyat per la presentació d’obres seves que serveixen per il·lustrar el contingut de les missives.

Poder veure en pantalla gran i amb una qualitat extraordinària, una selecció de les obres del pintor, alternant amb els paisatges naturals que van servir de model de les obres, és tot un privilegi. Però el que és més interessant és poder entrar en la vida de l’artista, en el coneixement del seu dia a dia, dels sentiments que el movien en cada moment, de les penúries per les que va haver de travessar. Poder entendre la seva obsessió per la pintura, com única forma de vida, fora de la qual no existeix res més i per tant comprendre el que per a ell podia suposar la pèrdua de la vista. Intuir la seva relació amb altres pintors impressionistes contemporanis, com Degas o Renoir, tot contribueix a tenir una visió més complerta i acurada de l’artista i de la seva obra.

Impressiona conèixer les dificultat per les que va haver de passar, el que el va portar a situacions dramàtiques i en alguns moments desesperades.

Recordar ara la sèrie dels Nenúfars de l’Orangerie,  dóna una visió especial, diferent. I per descomptat,  genera un gran desitj de tornar-los a veure.

Pel meu entendre, aquest com d’altres documentals sobre artistes o aspectes concrets del mon de l’art, son un mitjà per acostar el gran públic a aquests creadors, que a pesar de ser prou coneguts, la majoria de les vegades, el públic només té una visió parcial i distorsionada.

Val molt la pena dedicar un parell d’hores a gaudir d’aquest documental.

 

 

Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.

 

Renoir entre dones. Fundació MAPFRE

El  mes de setembre representa la tornada a la quotidianitat, és l’inici de curs escolar i tb coincideix amb l’inici de la temporada musical i artística de la ciutat. Dies enrera vaig comentar el Rèquiem de Verdi tot remarcant aquest paper de tret de sortida del curs i ara voldria escriure sobre l’exposició que es va presentar aquesta setmana a la Fundación MAPFRE de Barcelona: Renoir entre dones, De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Es podrà visitar fins el 8 de gener de 2017.
Les obres provenen dels Museus d’Orsay i de l’Orangerie de París principalment, encara que tb es poden veure algunes obres del Museu Cau Ferrat de Sitges.

L’obra de qualsevol artista cal emmarcar-la en el context històric, polític i social de la seva época si no es vol caure en un reduccionisme i en una visió parcial. És per això que cal tenir present el període que al que corresponen les obres que s’exposen. Estem parlant del tombar del segle XIX al XX i aquest tipus de canvis tenen una repercusió en el conjunt de la societat. Per tant hem de començar recordant el paper que juga París en aquests moments i el desenvolupament i consolidació del impressionisme com a corrent artística des de finals del 1830, però principalment a partir del 1869. No oblidem que ens trobem en l’adveniment de la Tercera República i amb aconteixements com la Comuna de París o la fundació de la Segona Internacional que volia dotar al moviment obrer d’un fórum de debat i de desenvolupament d’idees. Es va introduir l’electricitat i la ciutat estava en plena ebullició.

En aquest caldo de cultiu és en el que es movien i creaven els impressionistes. Van començar a utilitzar color purs, van prescindir del negre, va adquirir una importància cabdal la llum i volien captar el moment. Van sortir a pintar fora dels estudis i en definitiva, captaven millor la realitat que els envoltava.

El primer apartat de dones que podem veure a l’exposició, és el dedicat a les dones de París. En diferents circumstàncies i situacions,  en alguns moment sofisticada, però sempre una dona molt real. És a partir del 1881 que Renoir trenca amb l’impressionisme i fa un viatge a Itàlia del que torna molt Influenciat per Rafael i el Ticià. Destaca el quadre Femme nue dans un paysage del 1883, on es percep ja un canvi en el tractament del volum i sobre tot en el dibuix.

El famós quadre Bal du Moulin de la Galette és un exemple del tractament de la figura de la dona. Una persona que en l’àmbit públic es comporta amb naturalitat, alegre, riallera i compartint amb altres dones el goig de viure. Es destaca el diferent tipus de dona que pinta Renoir del que representava per exemple, Tolouse-Lautrec.

Les obres dedicades a la figura de la maternitat, en les que va utilitzar com a model la seva dona i els seus fills, o una neboda que feia tasques de mainadera a casa seva, em van sorprendre i agradar molt. En particular Maternité, l’enfant au sein ou Madame Renoir et son fils Pierre del 1885. Per a mi eren menys conegudes i denoten una sensibilitat extraordinària, sense caure en cap moment en la sensibleria. El tractament de la dona ajuda a copsar les imatges de les banyistes o els nus en general, en harmonia amb l’entorn, amb el verd boscà, les plantes i l’aigua. La dona forma part d’aquesta natura, és un element més. La seva darrera obra, finalitzada poc abans de morir, Les baigneses del 1919, a pesar d’haver-la vist en diverses ocasions, segueix impressionant-me molt. M’agrada la proporció de les figures, el tractament de la llum, els colors, càlids i al mateix temps, vius, l’equilibri en la distribució de l’espai i sobre tot, l’expressió dels cossos i de les cares.

La sèrie d’obres sobre flors, reconec que no em van agradar tant. Aquest és ja un aspecte de gust personal.

Al costat de les obres de Renoir, es poden veure escultures de Degas, pintures de Picasso, Van Gogh, Bonnard o Cezanne, entre d’altres. D’aquesta manera es poden veure les influències d’uns artistes sobre els altres.

Com es llegeix en el dossier de premsa:

La proposta que representa aquesta exposició enclou, a més, un significat català molt
especial: fa pràcticament un segle, el 23 d’abril de 1917, es va inaugurar al Palau de
Belles Arts de Barcelona una mostra que, titulada Exposició d’art francès i promoguda
per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes catalans, va presentar a la ciutat
prop de 1.500 obres dels grans artistes francesos del moment: Cézanne, Degas,
Manet, Monet, Morisot, Pissarro, Puvis de Chavannes, Renoir i Sisley. La finalitat
d’aquest esdeveniment era mostrar la importància de l’art francès sorgit a partir del
darrer terç del segle XIX. Entre les obres de Renoir incloses a l’exposició –«tal vegada
el més ben representat dels impressionistes»– destacava «el portentós Moulin de la
Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d’una delectança gairebé
anguniosa», comentava el periodista José Francés a La Esfera en fer-se ressò de
l’exposició.
Finalment, Casas, Rusiñol i altres artistes responsables de la mostra van ser
condecorats pel govern francès en prova de gratitud.
Cent anys després, Renoir entre dones permet que Barcelona torni a tenir l’oportunitat
de contemplar aquesta icona del moviment impressionista, i de la pintura del nostre
temps en general.
Aprofitant la tornada del Bal du Moulin de la Galette, la mostra també ret homenatge
als pintors catalans que van viure i treballar a París a finals del segle XIX, els quals
també van dur les seves teles a aquell mític indret de Montmartre i les obres dels quals
van ser, sobretot, una aportació essencial a la renovació del panorama artístic nacional
d’aquells anys. És per això que s’han inclòs obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas,
Carles Casagemas i Manuel Feliu de Lemus, cedides per altres col•leccions i que han volgut sumar-se generosament a aquest projecte, que ha estat pensat específicament per a Barcelona.

Per sort queda temps com per tornar a veure l’exposició i descobrir coses noves.

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.