Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”

Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

Van Gogh and Britain

Fins fa pocs dies, es podia veure a la Tate Britain de Londres, una exposició dedicada a Van Gogh i la seva relació amb Gran Bretanya.

Van Gogh va arribar a Londres quan tenia 20 anys i hi va romandre fins els 23 (1873-1876). Es tracta d’un període de formació, d’aprenentatge, encara no havia esdevingut l’artista que va arribar a ser, ni tenia un estil definit. En aquesta exposició és interessant veure les influències de la cultura i dels artistes anglesos, que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Cal destacar el fet que Van Gogh parlés quatre llengües diferents, entre elles l’anglès, el que el va ajudar a entrar de ple a conèixer la literatura i la cultura anglesa. És prou coneguda la influència que Dickens va tenir sobre ell:

tota la meva vida està dirigida a fer les coses que feia cada dia Dickens, tal com ell les descriu.

Va treballar durant dos anys a les oficines del comerciant d’art Goupil, a Covent Garden, i vivia a Stockwell. Això li permetia utilitzar diferents mitjans de transport i conèixer molts racons de la ciutat. Dedicava moltes hores a visitar museus, exposicions i oficines de comerciants d’art. Comprava reproduccions que després li van servir de font d’inspiració per fer les seves pròpies interpretacions. Els gravadores i il·lustradors anglesos tenien una gran capacitat per mostrar situacions reals, en un estil més avançat que el que havia aprés Van Gogh. Però a base d’estudiar-los, va trobar noves composicions i va desenvolupar l’estil que seria tan característic d’ell. Era la manera d’aprendre: en base a l’obra d’un altre artista, fer una versió diferent. En cap moment es considerava copiar, sinó que era un recurs habitual de l’època. Al cap de quatre anys, havia col·leccionat més de 2.000 reproduccions.

Amb tot el bagatge adquirit, va fer molts dibuixos en els anys posteriors quan va viure a Holanda i després a París.

Son obres que sorprenen perquè son molt diferents de les que associem normalment amb Van Gogh. Només en poso algunes a títol d’exemple:

Deia que volia dibuixar gent del carrer per a la gent del carrer. Tot aquests dibuixos estan clarament lligats a situacions que apareixien en gravats anglesos o relacionats amb els personatges de Dickens. En varies ocasions feia servir a veterans de la guerra, com a models dels seus dibuixos.

Un altre grup d’obres corresponents a l’etapa parisenca, serveixen per entendre la cerca del seu estil i aquesta necessitat de reflexar el que veia dia a dia

Tota un altre part de l’exposició estava dedicada a reflectir la influència de Van Gogh en pintors anglesos. No va ser fàcil perquè en diverses ocasions, es relacionava la seva malaltia mental amb la seva obra, menys tenint-la o fins i tot, despreciant-la.

Va ser a començaments del passat segle, quan alguns pintors anglesos, van començar a valorar als artistes post-impressionistes. Alguns havien tingut ocasió de veure les seves obres a París o reproduïdes en llibres. Van adaptar els seus colors per crear versions angleses. Donada la meva implicació amb el grup de Bloomsbury, em va fer especial il·lusió veure obres de Roger Fry i de Vanessa Bell

Em va sorprendre la cita de Roger Fry a la sala on s’exposava el quadre Els girasols:

Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura
Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura

Només vull destacar aquells aspectes que em van interessar de forma particular. Deixo l’enllaç a la documentació facilitada per la pròpia Tate, per si algú vol aprofundir:

Guia de l’exposició Tate Britain

Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950). Museo Carmen Thyssen. Málaga

Fins a primers de setembre, es pot visitar l’exposició Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950) en el Museo Carmen Thyssen de Málaga.

Comença l’exposició amb l’apartat dedicat a: Bellesa maldita: Revisió moderna del mite de la femme fatale. Aquí s’explica l’aparició d’aquest model de dona a la literatura i a les arts com a reacció a l’aparició dels primers moviments reivindicatius de les dones, entorn a les sufragistes i a la reclamació del dret de vot, que van sorgir als països anglosaxons, principalment a Gran Bretanya i EEUU en la segona meitat del segle XIX. Es pot dir que és una reacció del món masculí enfront a la sensació de perill per la pèrdua de poder i que es manifesta tractant la imatge femenina de manera sofisticada, suggerent i provocadora.

El quadre de Georges Clairin. Sarah Bernhardt (1844-1923) 1871 és una bona mostra del que es diu: Postura insinuant, vestit sofisticat, la combinació dels colors blanc i negre (puresa i pecat) i la mirada directe als ulls de l’espectador, en una actitud de provocació i de no baixar la vista com corresponia a la imatge estereotipada de la dona. Aquest pintor te més quadres dedicats a l’actriu Sarah Bernhardt. Com sempre, m’agrada relacionar les obres, els artistes i les èpoques i estils, i davant d’aquest quadre em van venir al cap els cartells d’Alphonse Mucha (veure l’apunt Alphonse Mucha) que son una mica posteriors a aquest i que de fet van servir per immortalitzar a l’actriu.

Georges Clairin. Sarah Bernhardt. 1871

La segona agrupació temàtica és l’anomenada Dones de la nit i de la vida moderna. Aquí es poden veure imatges relacionades amb la prostitució i el món fosc de la nit. Moltes vegades no es tracta de representacions amables, sinó dures. El quadre de Federico Beltran ens mostra el “blau Beltran” que es considera característic de la seva obra i de la seva paleta i que el van ajudar a captar la foscor de la nit.

Federico Beltrán Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona
Federico Beltran Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona

Un cop més, venen les associacions al cap i es compara amb el blau Klein, tant diferent i tant característic.

En aquesta tasca de comparacions, no puc deixar de destacar les obres de Suzanne Valadon.

L’actitud de les dones és absolutament diferent de les representades pels altres artistes presents a la sala. En aquestes obres se les veu relaxades, tranquil·les, pensant en les seves coses, no pendents del que les envolta. I aquí voldria incloure una de les obres d’aquesta autora que es van exhibir a l’exposició: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum, que podria haver estat perfectament en aquesta exposició

Suzanne Valadon. Jugadores de cartes, 1912. Musée du Petit Palais de Genève

Em van cridar molt l’atenció els dos quadres de Julio Romero de Torres: El pecado del 1913 i Mujer con pistola del 1925. Les diferències entre els dos son ben notòries, no només per la imatge de la dona, sinó també pel canvi de colors i de tècnica.

No es pot oblidar que El pecado va anar acompanyat amb l’obra La virtud, el 1915, d’aquesta manera volia mostrar les dues cares del paper que se li atribuïa a la dona. Per reforçar la idea de Mujer con pistola, al cap de dos anys, l’artista va pintar La copla, on veiem a la dona portant una navalla al lligacames. Ja s’ens mostra una dona que es defensa ella mateixa, sense que li calgui una protecció exterior, al contrari, el perill és el que està fora.

En la part final de l’exposició dedicada a les Noves dones, la majoria de les obres son ben conegudes. Des de La máscara de Kiki de Montparnasse i la Máscara de Greta Garbo con mechón de Pablo Gargallo a Negra y blanca i El violín de Ingres de Man Ray. Però davant de les dues obres de Maruja Mallo, cal aturar-se i meravellar-se: les proporcions, el equilibri, el traç, les línies. Tot formant part dels seus estudis de les simetries.

Convé recordar de nou les paraules de Gómez de la Serna:

Los cuadros nuevos representan el retrato estilizado con una frescura renovada, el óñeo tranquilo y luminotécnico, la posibilidad de armar una serie de cabezas de nuestro tiempo con la coqieteria nueva de las cejas muy dibujadas, y las pestañas inmensas y los labios pintados con rojos de sorpresa […] Está Maruja Mallo ante la inmensidad del retrato -ventanas de ojos hacia galerias de almas- […] como los grandes retratistas italianos medita en la soledad de la figura humana

Font: Ramón Gómez de la Serna. Maruja Mallo. Buenos Aires, Editorial Losada, 1942, pag. 14

Jordi Alcaraz: Nits

L’obra d’en Jordi Alcaraz, pintor, gravador i escultor català, no deixa indiferent. Crida l’atenció. La diversitat de materials emprats en cada obra, fa que un no sàpiga com catalogar-la (la veritat és que no cal). Es pot dir que és un quadre perquè està emmarcat, però es podria dir també que són escultures presentades dins d’un contenidor. La tria dels marcs no és gratuïta: uns fets pel propi artista, altres antics i re-aprofitats, de mides i amplades diverses, en definitiva, formen part de l’obra.

És prou eloqüent el comentari de Yolanda Montero en el seu article Jordi Alcaraz muestra su diálogo entre escultura y pintura en San Sebastián que va escriure a El País el 2 de maig de 2004 i que comparteixo plenament:

La obra de Jordi Alcaraz (Calella, Barcelona, 1963) es un diálogo entre la escultura, la pintura e incluso la literatura. Es una creación que hace “dudar de los límites de cada cosa, de dónde están las fronteras entre una técnica y otra” …

Utilitza pintura negre barrejada amb metacrilat, ferro, paper i fusta. Les formes que aconsegueix donar al metacrilat són increïbles, suggerents. Donen sensació de moviment i de rotunditat i lleugeresa, tot al mateix temps.

L’exposició que actualment es pot visitar al Museu de Montserrat amb el títol Nits, pot ajudar a acostar a aquest artista al públic de casa seva ja que presenta les obres dels darrers anys, després de quatre anys d’absència pels compromisos en altres països.

Jordi Alcaraz. Got II. 2019
Jordi Alacarz. Got II. 2019

Diverses fonts coincideixen en assenyalar la influència d’Antoni Tàpies, Joan Miró i de Joan Brossa en la seva obra. És evident que es tracta d’un artista matèric i en aquest sentit es poden detectar aquestes similituds, però va més enllà. Crea cavitats que emplena amb pintura o bé els deixa buits, només per donar idea d’absència o plenitud , però el que és més important és el tractament del volum. En algunes obres es poden veure trossos de mirall que donen profunditat o el metacrilat bombat, sobresortint del marc que aporta imatges diferents en funció de la posició en la que es situï l’espectador.

L’espai d’aquesta exposició ha estat pensat especialment per ajudar al públic a seguir un itinerari concret. Personal del Museu comentaven com el propi Jordi Alcaraz transportava les obres junt amb els operaris, a fi de distribuir les obres i aconseguir l’efecte que ell pretenia.

Algunes de les obres que es poden veure, van formar part de l’exposició realitzada l’any 2017 a Can Framis de la Fundació Vila Casas, encara que en una nova versió.

Jordia Alcaraz exposa a Montserrat la seva pintura i els seus dibuixos amb volum

La Galeria Miquel Alzueta en la seva web recomana:

No us perdeu la magnífica exposició “Nits” de Jordi Alcaraz al Museu de Montserrat del 7 de Juny al 17 de Novembre.

I per fer-se una idea del que es pot veure:

Exposició Frida Kahlo al V&A Museum

Per primera vegada s’exposen fora de Mèxic un conjunt d’objectes  de Frida Kahlo, que havien estat tancats a una habitació  de la Casa Azul, on ella va viure. Cinquanta anys més tard, l’any 2004, van sortir a la llum i amb aquest material s’ha  preparat aquesta exposició. En ella es poden contemplar  vestits, estris ortopèdics i utensilis d’us personal que van pertanya a Frida Kahlo.

El trajecte vital de l’artista està explicat gràcies a les fotografies familiars i de forma especial les que li va fer Nickolas Muray    en el període de 1937 al 1946.  Al llarg de l’exposició es van intercalant fotografies, pintures i aquest seguit d’objectes que van desvetllant aspectes de la personalitat de l’artista.

Per sort la seva artista es prou coneguda. S’han fet exposicions monogràfiques entorn a la seva producció artística que han permès tenir un coneixement prou ampli de la importància que te dins del mon de l’art (per exemple el 1996 es va poder veure al Palau Macaya de Barcelona un exposició fantàstica o a la Modern Tate el 2005, entre d’altres). També està disponible una amplia biografia, a més del documental del 2010, Frida Kahlo (dirigit i produït per Eila Hershon, Roberto Guerra, Wibke von Bonin) que es bassa en el treball anterior del  1983  “Portrait of an Artist – Frida Kahlo”. Així mateix, l’any 2002 es va presentar la pel·lícula “Frida” dirigida per  Julie Taymor i interpretada per  Salma Hayek. Encara que no va tenir l’acceptació que s’esperava, va servir per difondre l’obra de l’artista entre un públic més ampli i això sempre és positiu. 

Així dons, és probable que les persones que van a veure aquesta exposició tinguin prou informació sobre Frida Kahlo, tant a nivell personal com artístic. El que la fa interessant és precisament la contemplació de tots els objectes. És prou coneguda a través de la seva obra, l’ús que havia de fer d’ ajudes ortopèdiques, però quan veus les diferents cuirasses de guix (decorades amb flors de colors!!!) o els suports per la cama (amb un botí vermell i florejat preciós!) et fa pensar en la fortalesa i amb el sentit positiu de la vida que tenia. Els vestits formen part també de la decisió de “no donar pena”, del seu sentiment de dona mexicana i de la forma de viure la feminitat .

Cada tic-tac es un segundo de la vida que pasa, huye, y no se repite. Y hay en ella tanta intensidad, tanto interés, que el problema es solo saberla vivir. Que cada uno lo resuelva como pueda

Frida Kahlo

En una exposició d’aquest estil, és important accedir-hi amb la ment buida d’idees preconcebudes que portin a valorar o jutjar situacions, actituds o vivències. I és fonamental situar-se en el moment històric de lluita pel canvi social a Mèxic, en que es va desenvolupar la seva vida. Un cop més està present la importància i influència que va tenir sobre ella el seu pare, Guillermo Kahlo i després al llarg de tota la seva vida Diego Rivera

Un resum de la vida i obres es pot seguir al web fkahlo.com i sobre tot navegar d’un enllaç a un altre per les pàgines del V&A: Frida Kahlo: Making Her Self Up.   Les pàgines dedicades al ser armari son molt interessants i la qualitat de les imatges permeten fer-se una idea molt acurada del contingut de la mostra.

De l’interès de l’exposició dona fe el que les entrades estiguin exhaurides amb molts dies d’antelació. Això si, a les 10 del matí es posen a la venda algunes entrades pel mateix dia.