Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Maria Lassnig. Fundació Antoni Tàpies

Està a punt de finalitzar l’exposició sobre Maria Lassnig a la Fundació Antoni Tàpies (31 de maig).  La proximitat de la seva mort, el març de 2014, permet disposar de molta informació sobre aquesta pintora i sobre tot, informació i opinions directes d’ella mateixa. Aquest fet, ens permet apropar-nos a la seva obra, amb un coneixement més objectiu, buscant i intentant veure el que ella mateixa volia trametre. Només cal posar-se dins de la pell de l’artista i intentar captar les sensacions que ella tenia en el moment de pintar. És senzill.

What impelled you to give a picture to bodily sensations?

That’s quite a question! I’ve been asked that question often and  time I have to rack my brain to remember. But I do remember when it occurred to me the first time, when I got the idea of painting the way I feel at a given moment. It was in my studio in Klagenfurt. I was sitting in a chair and felt it pressing against me. I still have the drawings where I depicted the sensation of sitting. The hardest thing is to really concentrate on the feeling while drawing. Not drawing a rear end because you know what it looks like, but drawing the rear end feeling.

Entrevista de Brigitte Werneburg a la pintora

La sinceritat de les seves pintures, la cruesa dels seus autoretrats per expressar com s’anava sentint amb el pas dels anys, és realment impressionant. Va decidir no tenir fills, per evitar canvis en el seu cos que no fossin exclusivament els deguts al pas del temps.

Quan en el segle XX encara era un valor un cert prototipus de bellesa femenina, quan es promocionava contínuament als diversos mitjans de comunicació, tant visuals com escrits, la necessitat de la dona de semblar jove, de gastar diners en productes cosmètics, en amagar o endarrerir els signes del pas del temps, veure la representació del cos d’una dona i sobre tot, de com ella sentia aquesta evolució, ajuda a posar les coses en el seu lloc i a donar valor al que realment el té.

“Comienzo con una experiencia corporal. Entonces llegan las preguntas existenciales. La enfermedad, la naturaleza maltratada, la guerra. Pinto la suma de mis estados”. Así describía Lassnig sus pinturas, la expresión de “la conciencia del propio cuerpo”, como recordaba el diario austríaco Der Standard al informar sobre su muerte.

Veient les obres exposades, sorprèn el seu primer autoretrat, del 1942, que pot semblar academicista, on utilitza uns colors que demostren que encara no havia trobat la seva paleta. Immediatament canvia i en l’autoretrat del 1945 ja es mostra la seva evolució vital i pictòrica.

De pinzellades amples, horitzontals, segures, on aprofita el canvi de direcció per destacar o emmarcar una figura o un aspecte concret. Em va semblar significatiu com els darrers quadres, Autoretrat amb pinzell o Pintada per la mort, ja només representa el cap. Dóna la sensació de que en aquests moment el que realment ella sentia, era la força del pensament que la feia seguir en la seva tasca docent i artística.

A més de l’obra pictòrica, cal destacar el curt fet per ella mateixa, Kantate del 1992. Ens parla d’ella mateixa i de la seva evolució, amb humor, emprant recursos d’animació. No he resistit la tentació de posar l’enllaç.