Pablo Picasso i Paul Eluard

L’exposició sobre l’amistat entre Pablo Picasso i Paul Eluard que es pot visitar actualment en el Museu Picasso de Barcelona, te com a principal objectiu, aprofundir en la relació entre ambdós artistes i mostrar les influències mútues. Es podria dir que la majoria de la gent coneix l’obra de Picasso, però per a poder aprofundir  i anar una mica més enllà de la mera contemplació d’elles, cal conèixer el mon que l’envoltava, les seves relacions , les circumstàncies polítiques que li van tocar viure, el seu posicionament personal i els seus pensaments i actuacions en front de totes elles. Com totes les persones, Picasso va ser polièdric, amb moltes facetes diverses. Anar coneixent cada una d’aquestes cares, contribueix a tenir una visió més complerta. Aquests descobriment pot provocar a vegades, una certa incomoditat, en el sentit d’apreciar plenament la faceta artística i al mateix temps, estar absolutament en desacord amb altres aspectes de la persona.

Els anys de relació profunda entre Picasso i Eluard van del 1935, fins a la mort d’aquest darrer el 1952. Certament va ser un període convuls. Primer la Guerra Civil espanyola i posteriorment l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi. Paul Eluard va tenir sempre una posició política molt destacada. Va estar un temps al Partit Comunista que va deixar per desacords amb l’estalinisme i posteriorment es va tornar a afiliar el que li va comportar el pas a la clandestinitat. Després de l’alliberament de París, Picasso també es va adherir al Partit Comunista.

Només un any més tard de conèixer a Eluard, 1936, entra en la vida de Picasso Dora Maar, amb la que va mantenir una relació fins el 1944. Es pot veure dons que coincideix amb els anys de la guerra civil espanyola i l’ocupació de França. No amago el gran interés que em desperta aquesta artista, tant a nivell personal com a nivell artístic i crec que el seu posicionament polític va marcar l’actuació de Picasso.

La coincidència en el posicionament polític de Dora Maar i Paul Eluard, crec que els va fer tenir una relació molt propera. Cal recordar el que ja vaig escriure en un altre comentari, com a ser Eluard el que va retreure a Picasso els problemes mentals que va partir Dora després de la separació i com va ser ell mateix qui la va ajudar a sortir de la institució en la que estava ingressada. Per això m’agrada posar els seus dos retrats junts i sobre tot, el de Paul Eluard fet per la pròpia Dora.

Tate Modern: Picasso 1932. Love, fame, tragedy

Fins el 9 de setembre, és possible visitar l’exposició entorn a l’obra que va produir Picasso l’any 1932, a la Tate Modern. És coneguda la capacitat de treball i la creativitat de Picasso, però no deixa de sorprendre constatar la quantitat i diversitat d’obra que era capaç de generar en un sol any.

Es considera aquest any com un punt d’inflexió en la seva carrera. Ja era un artista reconegut (cal recordar que al febrer del 32 es va vendre a París el quadre La Coiffure per 56.000 francs, xifra absolutament desmadrada per l’època) i al novembre de l’any 31, havia fet els 50 anys, motius pels quals era convidat a presentar la seva obra en molts i variats llocs, sense per això deixar de ser criticat i ser incomprés per una part de la societat i del món artístic.  Dos aconteixements en la seva vida privada que es van produir el 1930, la compra d’una casa del segle XVIII a la Normandia i l’inici de la relació amb Marie-Thérèse Walter, van marcar aquest període, posant de manifest les seves contradiccions artístiques i personals.

I paint the way some people write an autobiography. The paintings, finished or not, are the pages from my diary.

Pablo Picasso

L’exposició està ordenada cronològicament i distribuïda en deu espais diferents. La immensa majoria d’obres tenen com a figura central la dona, i en concret a Marie-Thérèse com a model, reunides en diverses sèries. Així podem contemplar les que ens mostren a la model asseguda en una butaca, o les que la situen en front d’un mirall o la sèrie de la dona-pop. És interessant veure els diferents audiovisuals que es mostren en les sales, ja que ajuden a entendre l’origen de la inspiració o de la idea que després reflecteix en les obres. Per exemple un documental del director Jean Painlevé. També és important destacar la influència de l’art japonés i en concret de Katsushika Hokusai (1760–1849)

La casa a la Normandia, Boisgeloup, li va permetre disposar d’un estudi dedicat només a l’escultura. És en aquest moment que es nota una transformació en el llenguatge que empra en les seves obres. Les obres d’aquest període van ser fotografiades pel fotògraf Brassai i posteriorment publicades.

Al llarg de l’any s’aprecien estils i tècniques diferents. Per un costat la implicació de Picasso amb el surrealisme es fa patent en moltes obres.  El treball de cerca i d’experimentació contínua que va practicar al llarg de tota la seva vida, és el que el va portar a destacar en  estils diferents. Aquesta exposició al concentrar-se en un període tan concret, ajuda a veure aquesta transformació.

En l’exposició es poden veure també diferents dibuixos que permeten apreciar el treball i l’evolució en cada un d’ells. La majoria son estudis per olis, però no sempre van arribar a materialitzar-se en cap obra.

La proliferació d’obres sobre paper, especialment gravats en diverses fases als quals es va dedicar en els últims mesos de l’any, indica el plaer de Picasso en l’experiment. Els diferents temes i els estils que canvien ràpidament suggereixen una inquietud creixent. L’equilibri acuradament construït que havia fet el 1932 l’ “any de meravelles” de Picasso estava acabant.

(Traducció del programa de mà de l’exposició de la Tate Modern)

 

 

 

 

Repensar Guernica. Museo Nacional Reina Sofia

Les sensacions que un pot tenir al contemplar en directe un quadre ubicat en un museu, són diverses i sempre enriquidores. Però no sempre és possible. A vegades la ubicació en ciutats llunyanes a les que no és fàcil accedir, ens priva de conèixer i de gaudir aquestes obres d’art i és una llàstima haver de renunciar a aquest plaer. Per això és d’agrair iniciatives de digitalització d’obres d’art a les que es pot accedir a través d’Internet, en condicions de qualitat i amb valor afegit. Darrerament la majoria de museus i moltes sales i galeries d’art, posen a l’abast de tothom els seus fons i les obres que formen part d’exposicions temporals. Però no s’acaba aquí. El Museu Nacional Reina Sofia acaba d’obrir una web especial dedicada al Guernica de Picasso titulada Repensar Guernica. No es tracta d’un web només informatiu, sinó que es pot dir que és el clar exemple del que és una xarxa tridimensional, del que en els inicis es va anomenar hipertext, on a cada un dels  nusos o encreuaments, hi ha informació que es relaciona i redirecciona amb tots els altres. La informació continguda en cada nus, pot ser  text,  imatge fixa o mòbil,  dades, o adreces d’altres xarxes, etc., de manera que es pot anar expandint de forma exponencial.

xarxa d'informacióExisteixen tres punts fonamentals que son els Itineraris, Cronologia i Gigapixel. A partir d’aquests es pot accedir als Relats, els Agents i els Documents.

No pretenc explicar aquí l’estructura o el contingut de la web, només voldria esperonar a dedicar estona a anar descobrint tots aquests aspectes. Els documents son molt variats, des de cartes a documents oficials. Tenir la oportunitat d’accedir a la correspondència entre Picasso i diversos agents relacionats amb el Guernica, és molt interessant. L’apartat Gigapixel posa a disposició del gran públic un seguit d’eines tècniques per analitzar en profunditat la situació del quadre, alteracions o modificacions que ha tingut La voluntat del Museu és anar nodrint la web de nous contigus de forma que es converteixi en una eina viva de coneixement. És per això que no te un període de vigència tancat, sinó que anirà creixent i proporcionant més informació de qualitat sobre aquesta obra d’art universal. Val molt la pena.

 

Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

Des del passat 21 d’octubre i fins el 29 de gener del 2017, està oberta l’exposició sobre Cubisme al Museu Picasso de Barcelona.

El període recollit és el comprés entre 1913 i 1919; és a dir des de l’any  anterior a l’inici de la Gran Guerra fins l’acabament de la mateixa. Un dels objectius és mostrar com els pintors cubistes que vivien a París van prescindir de tractar la temàtica bel·licista i es van centrar en seguir aprofundint en els aspectes teòrics i tècnics dels Cubisme.

El subtítol de l’exhibició, El cristall dins la flama, sens dubte fa referència al considerat manifest del cubisme, escrit per Apollinaire i que es va publicar a París el 1913. Es descriuen les tres virtuts plàstiques, la puresa, la unitat i la veritat que queden recollides en una flama com a símbol de la pintura. La flama te la puresa que fa que no suporti res estrany, conté la unitat màgica que fa, que si es divideix, cada flama sigui igual a la flama única i te la veritat sublim de la llum que ningú pot negar.

Al llarg de les cinc sales que integren l’exposició (1913-1914, 1915, 1916, 1917 i 1918-1919) es presenten les obres dels pintors més rellevants del cubisme d’artistes com Picasso, considerat pel mateix Apollinaire com a creador del cubisme, Braque, Gris, Léger, Matisse, Lipchitz, Laurens i Diego Rivera entre els més destacats. Vull fer especial esment dels quadres de Maria Blanchard. Ja he escrit altres vegades sobre aquesta pintora, però la veritat és que els seus quadres tenen una força especial.

Cal recordar que Maria Blanchard va viure a París en dos moments diferents de la seva vida. El primer cop van ser els anys de formació, d’aprenentatge (1910). Ja en aquest període va fer amistat amb Juan Gris i amb Diego Rivera i va ser amb aquest darrer amb qui va estar a Mallorca al començament de la guerra. La segona etapa a París comença el 1915 i coincideix de ple amb l’inici de la seva etapa cubista que s’allargarà fins el 1920, moment en el que fa un retorn a la pintura figurativa.

Durant aquest període i acompanyada del seu amic Juan Gris, es va anar integrant en el moviment cubista. Podríem dir que la seva obra inicial s’inclou dins de l’anomenat cubisme analític, per anar evolucionant cap el cubisme sintètic. (“El objecto ya no es analizado y desmembrado en todas sus partes constitutivas, sino que se resumen en su fisonomía esencial sin ninguna sujeción a las reglas de la imitación.” A: Mario de Micheli. “Las vanguardias artísticas del siglo XX”)

Encara que una de les característiques dels cubistes és el considerar el color com element no prioritari, i d’aquí les seves preferències pels tons neutres, grisos, negres, ocre o verds apagats, la paleta de Maria Blanchard era diferent. A més dels grisos, incorpora el rosa, el morat, el lila i un verd, no tan apagat. Un exemple el tenim en el quadre: Natura morta cubista del 1917 o en Dona amb guitarra del 1916-1917. El tercer quadre d’aquesta artista és Natura morta del pa, del 1919, en el que empra uns colors molt més vius, que ja son el preludi dels que farà servir en l’etapa següent i que es faria palès amb un retorn als colors del fauvisme.

Aquesta darrera obra em va captivar. Hi ha un domini del dibuix, de l’equilibri, de la distribució espacial que un cop més em va portar a Apollinaire quan parla de que així com l’art grec considerava l’home com mesura de la perfecció, els cubistes consideren l’univers infinit com l’ideal, deixant en les seves mans donar a l’objecte les proporcions adients al que ells vulguin expressar.

 

Una curiositat, em va sorprendre la quantitat d’obres que tenien com a element artístic la guitarra. M’imagino que la influència de Picasso pot haver sigut un element important, però segur que deu haver una raó de pes.

 

 

Un cop més voldria denunciar la política imperant en museus i sales d’art, que porta a l’absència absoluta de cadires destinades als visitants. Quan alguna persona ha hagut de seure a les escales del Museu per reposar una mica, ràpidament han aparegut tres o quatre responsables de sala dient que no es podia estar allí. Evidentment la persona ha continuat asseguda a l’escala. I el Museu Picasso te un problema. L’Ajuntament de Barcelona, tan preocupat per les polítiques del benestar, no pot permetre una discriminació cap a les persones amb problemes de mobilitat en un dels seus espais.

 

 

 

 

 

Casagemas

No crec ser gaire original si dic que vaig descobrir al pintor Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), a través de les obres de Picasso, i més en concret pel quadre La vida.

Fins el 22 de febrer, es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) una exposició monogràfica dedicada a aquest artista. S’exposen un total de 38 obres, 7 olis i dibuixos. A la web del Museu hi ha molta informació al respecte, i el dossier de premsa ajuda a fer-se una idea de la vida i obra de Casagemas; per tant no em referiré a aquesta informació.

Produeix una certa incomoditat l’exposició. Potser és deguda a la pròpia personalitat de l’artista que es manifesta en les seves obres. Es sabut que des de ben jove presentava una certa inestabilitat emocional que va fer que fins i tot la seva mare, demanés a Pallarés (el tercer element juntament amb Picasso i el propi Casagemas) que en tingués cura del seu fill. Els trets obsessius tant pel que fa a la relació amb Picasso com amb Germaine, donen idea també de la seva personalitat. I al final, quan li fallen aquests dos puntals, s’enfada amb Picasso tornant a París tot sol,  on manté un forta discussió amb Germaine,   fa que intenti matar-la i tot seguit es  treu  la vida ell mateix.

En aquest sentit, contemplar un mateix tema retratat per Picasso i Casagemas (el cas del retrat del pare de Picasso o el del pintor Opisso) et dóna idea de que no és només un divertiment entre dos amics pintors, sinó que hi ha alguna cosa més.

Els dibuixos costumbristes tenen una gran força. L’ús del carbonet i del llapis conté ressalta les figures, les delimita perfectament, surten del paper i és com si et vinguessin a l’encontre. Algun d’ells es va emprant la tècnica del fregit que va imposar Nonell, que consisteix en un tractament especial del paper amb oli. He de dir que va ser una de les parts que més em van agradar.

La seva faceta de retratista i en especial tots els que va fer utilitzant a Germaine com a model, son també inquietants. En cap d’ells s’aprecia una situació relaxada, agradable, no, tot el contrari. Les posicions, els colors, les línies emprades, tot el conjunt tramet un no se què  que et fa pensar en dones desgraciades o torturades. En alguna de les explicacions sobre els quadres, parla de dones desorientades, envoltades d’espectres.

També em va sorprendre els textos que s’han conservat de la seva faceta de literat. Escrivia amb imatges, de manera que a pesar de ser texts no gaire llargs, et trameten perfectament la situació i els sentiments que s’amaguen darrera d’ells.

No es coneix on o si va rebre formació en alguna escola o acadèmia d’art, però aquest punt acaba sent anecdòtic. No es sabrà mai quina hauria sigut la seva evolució en el cas d’haver viscut més anys, però les obres que ara es mostren son de gran interès i ajuden a conèixer millor també a altres pintors de l’época, com Nonell o Mir, amb els que formava part de l’anomenada Colla del Safrà

L’art i la tauromàquia: de Goya a Barceló

Programa de mà. Le preintre et l'arène. Céret

El Museu d’art modern de Céret està programant fins el proper 12 d’octubre, una exposició entorn a la relació dels pintors i les places de braus, i en concret des de Goya fins a Barceló.

Cal recordar la importància d’aquesta vila en el món artístic, ja que per ella van passar a partir del 1910, escultors i pintors de vanguarda, representants de les diverses corrents com el cubisme, l’expressionisme o el fauvisme. Es poden citar a Picasso, Braque, Juan Gris, Marc Chagall o Matisse, fins arribar a Antoni Tàpies l’any 1983.

Un altre característica de Cèret és l’afició a les curses de braus. Festa absolutament popular i de gran participació. És pot considerar una de les places del sud de França  amb més tradició, on es celebra una fira al juliol i un altre al setembre. Fins i tot existeix una escola de toreig, que van posar en marxa antics “toreros” per ensenyar a les noves generacions. La relació entre aquestes dues activitats de Céret es complementen de tal manera que fins i tot el cartell de la fira de toros d’enguany es va inspirar en un quadre de Claude Viallat.

Amb tot aquest bagatge, veure l’exposició actual, té molt de sentit.

Sempre he trobat molt ben muntades les exposicions,  cuidades fins al darrer detall, amb  documentació abundant que permet aprofundir en les obres, i aquesta vegada no és diferent. Veure els 33 gravats de Goya que es van publicar el 1816, i les 11estampes inèdites, és sempre un regal. Son obres molt conegudes i que s’han vist al museu del Prado o a exposicions temporals, però sempre criden l’atenció. Van ser realitzats en el període comprés després dels Desastres i abans del Disparates. Segons Wikipedia  la festa va néixer a Espanya el s. XII. Quan veus diversos gravats representant a a moros torejant, s’et fa present l’història d’Espanya. Es podrien parlar de mil i un detalls dels gravats i no s’acabaria mai.

Em van sorprendre els 33 quadres d’Antoni Saura. Va començar a tractar aquest tema al final dels anys 60, però va ser el 1980 que va fer 10 litografies per il·lustrar un llibre de José Bergamín. Posteriorment, el 1989,  va fer una serie d’obres de tècnica mixta (tinta xina sobre fotografia) que són els que estan presents en aquesta exposició. Presenta la tensió i la força de les curses, amb tot el dramatisme i la tragèdia que representen. Impactants.

Les ceràmiques  de Picasso són difícils d’explicar. La senzillés de les línies, els colors, les formes, tot el conjunt de l’obra, requeriria un escrit separat. Voldria destacar els 26 aiguaforts que es van utilitzar pel llibre “La Tauromaquia o el arte de torear” de l’editorial Gustavo Gili de l’any 1959. És la seqüència perfecta de tota una “corrida”. És quasi un curt, que si ens el passessin ràpid, podrien veure tot el procés, des de que la quadrilla entra a la plaça, fins la sortida del torero al final de la faena.

Els estudis de tauromaquia de Francis Bacon del 1987 van reclamar la meva atenció, de la mateixa manera que l’obra de Man Ray del 1936, titulada Corrida. Es tracta d’una prova de gelatina-plata, extraordinàries. He de dir que no esperava veure un esbos d’un torero d’Antoni Gaudí.

No es pot parlar de totes les obres, però si que voldria fer una menció especial de les nou escultures de bronzo de l’artista Manolo (Manolo Martínez Hugué) .