Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Els pescadors de perles de Bizet al Liceu

El passat dia 13 de maig, es va representar per primer cop en francès al Teatre del Liceu de Barcelona, l’òpera Els pescadors de perles de Georges Bizet.

Les crítiques (1) es van centrar bàsicament en la direcció d’ escena de Lotte de Beer . Aquesta directora està cada cop més present en els teatres d’òpera de primer nivell i és innegable que està aportant una visió nova, diferent en les seves produccions.

En aquest cas, ha traslladat l’acció a un reality, on els cantants assumeixen el paper dels concursants i el cor representa l’audiència que des de les seves cases segueixen el programa i amb les seves votacions, decideixen el futur dels participants.

En altres ocasions ja s’ha produït el debat de fins a quin punt es pot traslladar l’acció a un entorn absolutament diferent al que consta en el llibret original, però no deixa de ser un tema subjectiu. Recordem les posades en escena de Calixto Bieito o de la Fura dels Baus, per exemple.

Personalment em va agradar molt el plantejament: l’acció no distreia del fons de l’obra. Al contrari, ajudava a pensar com moltes situacions del passat poden ser traslladades al present. Cada dia es pot seguir un reality a través de les pantalles de la TV o a través d’Internet i participar des de les xarxes socials, en el desenvolupament del mateix. No és un espectacle que un es pot mirar des de fora, com a simple espectador, sinó que ens fa partícips i posa de manifest el comportament humà, portant a la reflexió més profunda d’una realitat que estem vivint i de la que participem d’una forma o un altre. Posar en evidència aquests fets, és totalment oportú. L’òpera és un element cultural viu, que s’insereix en un moment i en un context social específic i com a tal, no pot quedar-se al marge. El suport audiovisual és molt encertat i contribueix a aquesta reflexió.

Entrant en la part estrictament musical, cal recordar que aquesta va ser la primera òpera de Bizet, estrenada quan tans sols tenia 25 anys. Està sota la influença oriental del moment, però es considera que és més en el sentit formal que no pas en el real. No es tenia un coneixement acurat de la música oriental ni tans sols de la cultura i forma de vida. En aquest sentit, es parla de la gran diferència entre la música de Bizet i el llibret i moltes vegades es cita el comentari de Berlioz que feia referència a que si s’hagués proporcionat un bon llibret, s’hauria aconseguit una obra mestre.

Cal destacar que aquest cop s’hagi representat en francès. Ja en el moment de l’estrena es va cantar en italià i ha sigut el més habitual. Llegint i escoltant opinions de diversos intèrprets, destaquen les diferències i les dificultats en la dicció i en el fraseig i en el ritme.

La direcció musical està a càrrec d’Yves Abel bon coneixedor de l’òpera francesa com a fundador i director de Opéra Francais de New York. Em va cridar l’atenció la disposició d’alguns components de l’orquestra el que descompensava la sonoritat de la mateixa.

La posició del cor és la que menys em va agradar. Entenent la idea i el paper que se li vol fer jugar, la disposició de les veus, el fet que el so arribi des de darrera de la pantalla on estan ubicats, no permet obtenir un resultat òptim. Des de fa temps es reclama la necessitat d’enfortir el cor i potser aquest cop és una de les vegades en que es fa més palesa aquesta necessitat.

Un cop apaivagats els ànims i feta una reflexió tranquil·la, serà el moment de valorar de nou aquesta producció. De moment podem gaudir de l’extraordinària veu d’Alfredo Krauss:

Alfredo Kraus, as Nadir, sings “Je Crois Entendre Encore” from Georges Bizet’s “Les Pêcheurs De Perles.” From 1970.

(1) Vegeu alguns dels articles apareguts al respecte:

La Vanguardia el passat dia 7 de maig, signat per Maricel Chabarria. Qué pasa cuando convertimos a Bizet en un reality show

ElNacional.cat. Antoni Bofill. Uns pescadors sense perles. 14 de maig de 2019.

Ara.cat . Jaime Radigales. 14 de maig de 2019. Pescadors d’aigua dolça en un Liceu plató de ‘reality’

OperaActual. Fernando SANS RIVIÈRE. Barcelona: ‘Pescadores de perlas’, el reto en directo. 15 de mayo de 2019.

Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?

Falstaff de Verdi

Ha arrancat la temporada 2018-2019 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell amb la representació de Falstaff de Giusseppe Verdi.

Ja he expressat el meu reconeixement per la tasca  que realitzen en favor de la difusió de l’òpera tant per les representacions,  com per les conferències , com per la tasca docent que duen a terme a través de l’Escola d’Òpera de Sabadell. Iniciar la temporada amb una òpera com Falstaff no deixa de ser un repte. Es tracta de la darrera òpera de Verdi que la va composar quan ja tenia prop de vuitanta anys i que va ser absolutament trencadora en relació a les anteriors. En primer lloc cal destacar el reconeixement de Verdi cap a Shakespeare al basar-se en les comèdies Les alegres comadres de Windsor i Henry IV. Però el més sorprenent és que encara que d’entrada es pot pensar que ens trobem davant d’una òpera bufa, com ha estat realment classificada és com a teatre musical i en conseqüència molt allunyada de les òperes tradicionals escrites per Verdi. És per això que ens trobem amb una composició de melodia contínua que no permet seleccionar fragments per a ser escoltats i reconeguts de forma separada i que cal seguir el conjunt de  l’obra, amb la música, el text i la part actoral. I per aquest conjunt de raons, l’anomenat “públic operístic” no sempre aprecia aquesta òpera i es representa molt poc. Son absolutament reveladores les estadístiques de Operabase. Seleccionant el període 2010-2017, les òperes més representades van ser:

Captura de pantalla 2018-10-30 a les 14.23.23.png

Captura de pantalla 2018-10-30 a les 14.23.33.png

de les que cinc son de Verdi i a més a més és el compositor amb més representacions i produccions. I Falstaff no és enlloc.

És clarificadora aquesta cita:

En los grandes teatros, sobre todo, un Falstaff deja de tener verdadero interés para los espectadores situados en la mitad posterior del local, porque no pueden seguir el juego teatral y vocal de la obra, …, apreciar Falstaff tampoc resulta plenamente posible si uno pierde el gesto, la mímica del cantante-actor y, por supuesto, las inflexiones narrativas del texto.

A: Roger Alier. Guía universal de la Ópera. Barcelona, 2001. Ediciones Robinbook, pàg. 460

Emmarcada dins d’aquest context, és de valorar aquesta producció i per la reacció del públic el dia de l’estrena, es pot afirmar que va ser tot un èxit. Precisament al representar-se en el Teatre de La Faràndula de Sabadell, permet seguir perfectament el treball dels actors. La producció és austera i acompanya perfectament l’acció: la reforça.

El paper de Sir John Falstaff l’interpreta el baríton Toni Marsol al que va saber atorgar-li tota la força, la ironia i la tendresa que el personatge comporta. És clarificadora del que el públic va percebre, la crítica apareguda a CatClàssics És d’esperar que l’orquestra vagi polint certs desajustos al llarg de les diverses representacions. La soprano Marga Cloquell va tenir una actuació destacada, l’ària de Nannetta en el tercer acte va saber trametre tota l’emoció, posant de manifest un timbre de veu, una dicció i vocalització fantàstica, imprescindible en el cas d’aquesta òpera.  

Per acabar, fa temps que l’Ópera de Sabadell demana ajuda per a poder seguir endavant amb la seva tasca. Val la pena fer-lis costat.

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).