Òpera de quatre notes de Tom Johnson

Òpera minimalista centrada en el propi món de l’òpera i les relacions entre els cantants.

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101»

Il Campanello de Donizetti. Òpera de Cambra de Barcelona

Aquest cap de setmana passat, al Teatre de Sarrià, l’Òpera de Cambra de Barcelona va presentar la primera obra de la IV Temporada 2017-2018, es tractava de Il Campanello de Gaetano Donizetti.

Es tracta d’una òpera bufa, i com va explicar el musicòleg Roger Alier, va ser escrita (tan el llibret com la música) en molt poc temps pel mateix Donizetti. Es donava la circumstància  que  aquell any havia una epidèmia de còlera a Nàpols i per tant poques possibilitats de que es representessin òperes. Aprofitant aquesta circumstància, Donizetti va  escriure aquesta òpera bufa que va ser estrenada el 1 de juny de 1836 al Teatre Nuovo de Nàpols.

Es tracta d’una òpera molt poc coneguda. Segons Operabase, aquesta òpera es troba en el lloc 333 amb 38 representacions i 8 produccions, contrastant amb la resta d’obres de Donizetti que ocupa la sisena posició en el rang de compositors més representats. En l’edició de 2009 de l’obra editada per András Batta, Ópera, que repassa les obres més important,  no surt citada. A la Guia universal de la Ópera de Roger Alier, es pot obtenir informació rellevant sobre els personatges, el números musicals més destacats i la discografia disponible.

L’argument gira entorn a Serafina (soprano) i Don Annibale (baix), que és el boticari del poble. Just estem en la celebració de les seves noces i apareix Enrico (baríton) que està enamorat de Serafina. Està disposat a amargar-li la nit a Don Annibale i es serveix d’un decret que obligava als boticaris a dispensar personalment els medicaments que qualsevol persona li demanés si era a la nit. Per això existia una campaneta que calia tocar per demanar els serveis del boticari. No cal dir que Enrico se les pensa totes i aconsegueix el seu propòsit de mantenir allunyat a Don Annibale de la seva esposa durant tota la nit.

El Teatre de Sarrià presentava una bona entrada i es pot assegurar que el públic va gaudir d’allò més. L’avantatge dels teatre petits és la proximitat amb els cantants que crea un ambient especial. Es percep el seu entusiasme, pots veure a cada integrant de l’orquestra, detectes els tics de cadascun d’ells i en definitiva, et sents envoltat per la música i per l’acció.

El paper de Don Annibale va ser interpretat per Raúl Baglietto, molt convincent i actuant  amb autoritat i domini escènic. El paper de Serafina el va interpretar Irene Celle. Una bona veu, atemperada i segura. Pedro Quiralte-Gómez feia d’Enrico. Cal destacar la dificultat de l’ària que interpreta i que està considerada com la més llarga de totes les òperes bufes. Edda Paredes va interpretar el paper de Madama Rosa,  mezzosoprano solista del Cor de Perú i Spiridione va ser interpretat pel tenor Carlos Arturo Gómez. El Cor Academia Concertante va aconseguir un bon nivell. Potser quedava una mica descompensat en alguns moments, però no semblava que no pogués superar-se. L’Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció del mestre Assunto Nese va ser molt eficaç, reforçant les veus i seguint el ritme de l’acció.

Certament, cal agrair als Amics de l’òpera de Sarrià, l’esforç per acostar al públic aquestes òperes de petit format i sobre tot, el nivell de qualitat aconseguit.