Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar ManetPierre BonnardHenri de Toulouse-LautrecMary CassattDegasRenoirJames McNeill WhistlerMonetVan GoghCamille PissarroPaul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)