Dorothea Tanning. Detrás de la puerta, invisible, otra puerta


Fins el 7 de gener del 2019 es pot visitar al Museo Nacional Reina Sofia, l’exposició dedicada a Dorothea Tanning sota el títol Detrás de a puerta, invisible, otra puerta. El títol evidentment no és casual, sinó que fa referència a la importància que l’artista va donar a aquest element al llarg de la seva vida. La porta com a element que permet sortir a un altre món o a l’inrevés, per cloure’s en un espai privat i tancat, d’exploració i de coneixement.

Amb motiu d’aquesta exposició s’ha escrit molt sobre ella i la relació amb el surrealisme, moviment del que va formar part i del que  ha estat considerada com una de les més importants representants. Va ser gràcies a la mostra que l’any 1936 es va presentar al MoMA de nova York titulada Fantastic Art Dada Surrealism que va conèixer aquest moviment. Per desgràcia, la situació de guerra a Europa no li va permetre instal·lar-se a París, tal com ella pretenia, per a observar de prop l’evolució del mateix i entrar en contacte amb els seus integrants. De tornada a Nova York, va ser Max Ernst qui va quedar impactat amb l’autoretrat de l’artista (Birthday, 1942)  i el va incloure en una exposició 31 mujeres de la Peggy Guggenheim celebrada el 1943.

Dorothea Tanning (1910-2012)  va deixar la seva empremta en diferents camps a més del de la pintura: va ser il·lustradora per a Marcy’s i altres grans magatzems; va dissenyar vestuari per a ballets; va publicar diversos llibres de poemes i novel·les, així com les seves memòries; les seves escultures toves son ben conegudes així com alguna de les seves instal·lacions, Habitació 202 o Door 84.

L’exposició està organitzada en vuit seccions amb temàtica pròpia com son l’Autoretrat, les partides escacs (element inspirat en Duchamp) que va emprar com element de relació amb Marx Ernst amb el que es va casar l’any 1946.

Dorothea Tanning. Max in a Blue Boat, 1947

La tercera secció està dedicada a la dona-nena per passar després a presentar la relació familiar, començant per la maternitat o pel dinar familiar. És molt interessant fer la comparativa d’aquestes dues obres amb altres que, amb el mateix títol, va realitzar en anys posteriors. En el cas de Maternitat es pot comparar amb el dibuix de l’any 1976 

Dorothea Tanning. Maternity. 1946-1947

i en el cas de Family Portrait tenim aquestes dues obres, la primera de l’any 1954 i la segona de l’any 1977. Encara que no existeix una gran diferència en els colors de la paleta, el tractament és absolutament diferent.

Dorothea Tanning. Retrat de familia. 1954

A l’entrar en la secció de les escultures toves, immediatament em van venir al cap les de Louise Bourgeois. Encara que la temàtica sigui diferent, però com a tècnica i ús del cos com a forma d’expressió, tenen unes semblances. Dorothea Tanning es va decantar per l’ús principal d’un tipus de roba concreta, el tweet. Son cosos  incomplets, que suggereixen  trencament, fragmentació  i d’una gran força expressiva.

 

Aquesta mateixa idea de cos mutilat, que fuig de l’estereotip del cos femení i que per Dorothea Tanning era important posar de manifest com a rebuig del paper de muses que s’atorgava a les dones dins del mon de l’art, és el que podem veure en la seva obra Women artist, Nude, Standing del 1985-1987. I no només com a muses sinó que cal recordar  la seva negativa a ser qualificada de “dona artista”

 

Puedes ser mujer y ser artista; pero lo primero no lo puedes evitar, y lo segundo es lo que eres en realidad.

Dorothea Tanning. Women Artist, Nude, Standing. 1985-1987
Dorothea Tanning. Women Artist, Nude, Standing. 1985-1987

L’explicació que consta en el programa de mà és molt eloqüent:

No se trata de un estilizado desnudo tradicional, sino de una mujer que está armada por su propia carne voluptuosa, mientras su mantilla negra, con una flamante amapola roja, parece palpitar bajo gruesas pinceladas.

És interessant llegir els articles que han anat apareixent entorn a aquesta exposició (i que es troben fàcilment a través d’Internet) perquè cada un d’ells posa l’èmfasi en un aspecte de la producció de Dorothea Tanning. Entretenir-se navegant per la seva web és també molt alliçonador i si es te ocasió, val la pena dedicar unes hores a veure i gaudir de l’exposició. És inevitable que a mesura que es van veient més obres dels integrants d’un moviment artístic , més es va descobrint i apreciant.

 

Nota: Els enllaços a pàgines de la Wikipedia es seleccionen en funció del seu contingut, donant preferència a les que tenen el contingut més desenvolupat en lloc del idioma en el que estan escrites. 

Repensar Guernica. Museo Nacional Reina Sofia

Les sensacions que un pot tenir al contemplar en directe un quadre ubicat en un museu, són diverses i sempre enriquidores. Però no sempre és possible. A vegades la ubicació en ciutats llunyanes a les que no és fàcil accedir, ens priva de conèixer i de gaudir aquestes obres d’art i és una llàstima haver de renunciar a aquest plaer. Per això és d’agrair iniciatives de digitalització d’obres d’art a les que es pot accedir a través d’Internet, en condicions de qualitat i amb valor afegit. Darrerament la majoria de museus i moltes sales i galeries d’art, posen a l’abast de tothom els seus fons i les obres que formen part d’exposicions temporals. Però no s’acaba aquí. El Museu Nacional Reina Sofia acaba d’obrir una web especial dedicada al Guernica de Picasso titulada Repensar Guernica. No es tracta d’un web només informatiu, sinó que es pot dir que és el clar exemple del que és una xarxa tridimensional, del que en els inicis es va anomenar hipertext, on a cada un dels  nusos o encreuaments, hi ha informació que es relaciona i redirecciona amb tots els altres. La informació continguda en cada nus, pot ser  text,  imatge fixa o mòbil,  dades, o adreces d’altres xarxes, etc., de manera que es pot anar expandint de forma exponencial.

xarxa d'informacióExisteixen tres punts fonamentals que son els Itineraris, Cronologia i Gigapixel. A partir d’aquests es pot accedir als Relats, els Agents i els Documents.

No pretenc explicar aquí l’estructura o el contingut de la web, només voldria esperonar a dedicar estona a anar descobrint tots aquests aspectes. Els documents son molt variats, des de cartes a documents oficials. Tenir la oportunitat d’accedir a la correspondència entre Picasso i diversos agents relacionats amb el Guernica, és molt interessant. L’apartat Gigapixel posa a disposició del gran públic un seguit d’eines tècniques per analitzar en profunditat la situació del quadre, alteracions o modificacions que ha tingut La voluntat del Museu és anar nodrint la web de nous contigus de forma que es converteixi en una eina viva de coneixement. És per això que no te un període de vigència tancat, sinó que anirà creixent i proporcionant més informació de qualitat sobre aquesta obra d’art universal. Val molt la pena.

 

Louise Bourgeois a la Tate Modern

Una visita a la Tate Modern és quasi imprescindible quan es va a Londres. I ara amb l’ampliació de l’edifici es pot dir que és visita obligada. A més de l’edifici del que ja s’ha dit moltes coses, és interessant visitar les diverses sales amb exposicions temporals o les Artist Rooms, on es van presentant obres d’artistes contemporanis.

Però primer cal pujar a dalt de la nova torre i veure Londres:

Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois
Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois

Ara ja podem entrar a la Artist Rooms per veure una selecció d’obres de l’artista Louise Bourgeois. Va néixer a París l’any 1911 on els seus pares dirigien una galeria d’art. Als 27 anys es va traslladar a  New York. Els primers anys de la seva carrera els va dedicar a dibuixar i a pintar, no sent fins els anys 60 quan va començar a utilitzar altres materials com la fusta, el làtex, pedra, bronzo i el tèxtil per construir les seves escultures. Veure la cronologia

La veritat és que la seva obra impacta, no deixa indiferent. I encara més si es van llegint els cartells explicatius corresponents a cada obra. Una de les més conegudes és Mamam del 1999. La gran aranya a la que li atribueix les qualitats que per a ella va tenir la seva mare: protectora i sempre present. Aquest cop estan presents dues de mides més petites, una de terra i l’altre penjada a la pared.

Continua llegint “Louise Bourgeois a la Tate Modern”

Kerry James Marshall: Pintures i altres coses. Fundació Antoni Tàpies

En el documental Alfabet Tàpies, 2004, el pintor comenta la descoberta que va ser per ell l’art africà el primer cop que va anar a París. A vegades el que no es veu, no es valora, queda fora de l’àmbit del coneixement de les persones. Encara pot ser més difícil donar visibilitat a una part d’un país que ha negat sistemàticament el valor i la importància d’aquestes persones. La història d’EEUU es prou coneguda com per comprendre la manca d’interès per incorporar la població negre.

El descobriment que va fer Kerry James Marshall dels dibuixos sobre afroamericansinclosos en el  llibre Images of Dignity: The Drawings of Charles Whit,  van influenciar-lo fins al punt de voler reflectir les seves experiències en l’art. És un artista compromès en els moviments socials dels anys 60 i 70 als EEUU i al prendre consciència de l’absència de persones de color en la iconografia, va anar reflexionant i assumint que el art estava coix al deixar de banda una part tant important de la identitat americana.

Les obres que s’exposen a la Fundació Tàpies són obra recent, integrada per fotografia, video i muntatges, a més de pintura. És evident que caldria poder veure l’exposició del Museu Reina Sofia, per tenir una idea més amplia i complerta de l’obra d’aquest artista. També recomano llegir l’article  d’Ángela Molina, aparegut a Babelia, amb el títol: “El “si, podemos” de Kerry James Marshall.

Des del desconeixement, he de dir que la visita a aquesta exposició, em va fer trobar-li lligams amb l’obra de Tàpies. La utilització d’objectes de rebuig, d’objectes quotidians, a part de mostrar-nos la realitat d’unes persones, fa que adquireixin valor, que constitueixen el substrat sobre el que es sustenta el desenvolupament d’una societat. Em van deixar clavada les fotografies de tres noies: Alana, Naomi i Tyla. Com explica el fullet de mà

…imatges preses en condicions de llum ultravioilada….La sèrie,aborda idees sobre la visibilitat i la invisibilitat de les persones en la societat, i busca conscienciar sobre les condicions que emmarquen la nostra percepció dels altres.

 

La foscor les ressalta, destaca la seva mirada que diu tantes coses. Són precioses.  Una de les poques obres de format gran de l’exposició és Garden party. Sabem que fa referència a un projecte que pretenia crear habitatges accessibles per a una població creixent. El que em va atraure, va ser la diversitat de races que apareixen en la pintura, reflex de la voluntat de viure en una societat no discriminant, on tothom estigui representat. Les imatges que tenim al subconscient, ens suggereixen que en una festa hi ha beguda, i més a EEUU que sempre els veus amb un got a la mà. En aquest quadre, no. Les persones parlen, s’intercanvien somriures, estan en un jardí que és un reclòs de tranquil·litat en relació als grans edificis que es veuen al costat. Els colors són  alegres, representen  el desitj d’una vida millor.

 La manera d’extreure o de mostrar tantes idees i conceptes, a través de la fotografia, em va semblar molt interessant. Snooting Stars o The Art of Hanging Pictures, entre d’altres, em van sorprendre com a formes d’expressió. Sempre s’agraeix poder anar donant petites passes en el món de l’art.