Jordi Alcaraz: Nits

L’obra d’en Jordi Alcaraz, pintor, gravador i escultor català, no deixa indiferent. Crida l’atenció. La diversitat de materials emprats en cada obra, fa que un no sàpiga com catalogar-la (la veritat és que no cal). Es pot dir que és un quadre perquè està emmarcat, però es podria dir també que són escultures presentades dins d’un contenidor. La tria dels marcs no és gratuïta: uns fets pel propi artista, altres antics i re-aprofitats, de mides i amplades diverses, en definitiva, formen part de l’obra.

És prou eloqüent el comentari de Yolanda Montero en el seu article Jordi Alcaraz muestra su diálogo entre escultura y pintura en San Sebastián que va escriure a El País el 2 de maig de 2004 i que comparteixo plenament:

La obra de Jordi Alcaraz (Calella, Barcelona, 1963) es un diálogo entre la escultura, la pintura e incluso la literatura. Es una creación que hace “dudar de los límites de cada cosa, de dónde están las fronteras entre una técnica y otra” …

Utilitza pintura negre barrejada amb metacrilat, ferro, paper i fusta. Les formes que aconsegueix donar al metacrilat són increïbles, suggerents. Donen sensació de moviment i de rotunditat i lleugeresa, tot al mateix temps.

L’exposició que actualment es pot visitar al Museu de Montserrat amb el títol Nits, pot ajudar a acostar a aquest artista al públic de casa seva ja que presenta les obres dels darrers anys, després de quatre anys d’absència pels compromisos en altres països.

Jordi Alcaraz. Got II. 2019
Jordi Alacarz. Got II. 2019

Diverses fonts coincideixen en assenyalar la influència d’Antoni Tàpies, Joan Miró i de Joan Brossa en la seva obra. És evident que es tracta d’un artista matèric i en aquest sentit es poden detectar aquestes similituds, però va més enllà. Crea cavitats que emplena amb pintura o bé els deixa buits, només per donar idea d’absència o plenitud , però el que és més important és el tractament del volum. En algunes obres es poden veure trossos de mirall que donen profunditat o el metacrilat bombat, sobresortint del marc que aporta imatges diferents en funció de la posició en la que es situï l’espectador.

L’espai d’aquesta exposició ha estat pensat especialment per ajudar al públic a seguir un itinerari concret. Personal del Museu comentaven com el propi Jordi Alcaraz transportava les obres junt amb els operaris, a fi de distribuir les obres i aconseguir l’efecte que ell pretenia.

Algunes de les obres que es poden veure, van formar part de l’exposició realitzada l’any 2017 a Can Framis de la Fundació Vila Casas, encara que en una nova versió.

Jordia Alcaraz exposa a Montserrat la seva pintura i els seus dibuixos amb volum

La Galeria Miquel Alzueta en la seva web recomana:

No us perdeu la magnífica exposició “Nits” de Jordi Alcaraz al Museu de Montserrat del 7 de Juny al 17 de Novembre.

I per fer-se una idea del que es pot veure:

Jaume Plensa a Montserrat.

Des del passat 10 de maig i fins el 3 de novembre de 2019, a l’atri de la Basílica de Montserrat es pot contemplar Anna, escultura de Jaume Plensa.

L’escrit de Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, és molt elocuent:

Algunes de les seves obres representen un rostre o un cap, que ho diu tot. Sovint amb els ulls tancats, com en meditació. La grandària de les seves obres escultòriques, com l’Anna de l’atri de montserratí, mai pot acceptar el qualificatiu de colossalisme; mai no són obres monumentals. Són idees que floten en l’atmosfera, sense perdre el toc de puresa i innocència que va motivar la seva inspiració original.

I és ben cert.

Però a més d’aquesta obra, al Museu hi ha un exhibició temporal d’obra gràfica del mateix artista.

No es tracta aquí de fer una disquisició sobre els mèrits o la qualitat artística d’aquestes obres, sinó de reconèixer la capacitat que tenen de trametre emocions. La sensació de calma, introspecció i comunicació és absoluta. És indiferent que s’utilitzi el llenguatge musical o el verbal o textual, el cas és compartir amb l’entorn. Les esferes evoquen les persones, amb egos diferents, amb formes d’expressar-se també diferents, però que totes es mouen en un mateix espai que han de respectar per no agredir ni interferir amb els altres.

És important no anar amb pressa i plantar-se en mig de les sales, amb la ment en blanc i observant les obres. De mica en mica es van descobrint un munt de detalls, intensitats de la tinta i gruix del traç que fa destacar un aspecte o un altre o formes que es repeteixen el que fa pensar en la transcendència dels mateixos.

Les quatre litografies dedicades a Berlioz (2006), Schönberg (2008), Verdi (2008) i Bartók (2008), donen una idea de les preferències musicals de Plensa. Destacaria la tipografia de lletra emprat per escriure el nom de cada músic, no és gratuït. A tall d’exemple: