Alain Clément. Ceret

Al Museu d’Art Modern de Céret vaig descobrir un artista que fins ara m’era desconegut: Alain Clément.  No apareix en la relació de les seves exposicions cap referència a que s’hagi pogut veure  obra seva a casa nostra, pel que dedueixo pot ser desconegut per a molta gent. L’exposició constava de teles, gravats, aquarel·les i escultures. És precisament aquesta interrelació entre diverses tècniques i formes d’expressió artística, el que el fa més interessant. Es tracta d’un artista autodidacte en quan a la seva formació inicial,  que ha dedicat posteriorment una part important de la seva vida a la docència.

El que més em va cridar l’atenció van ser les escultures, encara que segur que és molt incorrecte voler deslligar aquestes de la resta de la seva obra.  Treballades principalment en acer pintat, sorprenen per la varietat de formes i sobre tot pel moviment i per la lleugeresa que trameten a pesar del material emprat: bàsicament acer i també pedra i fusta. Si un es desplaça al voltant d’elles, en cada moment es poden percebre formes diverses i els espais interiors permeten descobrir aspectes que passen desapercebuts a simple vista (molt diferent en el concepte, però em recordaven el tractament del buit de Jorge Oteiza)

Les seves obres no tenen títol, son a temporals, deslligades de qualsevol patró que les pugui tancar. Aquesta característica sempre m’ha agradat i la fa suggestiva a que cada persona pugui gaudir de l’obra, sense cap idea prèvia, amb total llibertat.

IMG_6333
Alain Clément. 2017. Museu Ceret
IMG_6331
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6324
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6323
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6321
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6320
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6318
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6315
Alain Clément 07D2S, 2007
IMG_6312
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6311
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6309
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6308
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6307
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6303
Alain Clément.2017. Museu Ceret
IMG_6302
Alain Clément.2017. Museu Ceret

 

Maillol, Frère, Pons. Une Arcadie catalane. Museu de Ceret. 2 de juliol a 30 d’octubre de 2016.

Les exposicions del Museu de Ceret són de visita obligada. Sempre són una bona excusa per fer un tomb per un entorn on els colors són tan importants. Així que cal donar-se pressa per no perdes l’exposició actual dedicada a Arístides Mallol i als seu deixeble Henri Frère i al poeta Josep Sebastià Pons que està oberta fins a finals d’octubre.

Henri Frère (Saint-Genis-des-Fontaines, 1908-1986) est un artiste et professeur à Perpignan. Il fait la connaissance de Maillol en 1928 et lui voue d’emblée une grande admiration et une profonde amitié. En 1956 paraît « Conversations de Maillol », livre de souvenir écrit par Henri Frère, à qui l’on doit également de nombreuses photographies de Maillol au travail.

Personalment em van cridar més l’atenció les obres d’Henri Frère  (1908-1986) i de forma especial els gravats i les “plinthographies”, tècnica pròpia d’aquest pintor que es basa en treballar emprant una rajola, sobre la que es frega el paper impregnat amb pintures que tenyeixen  les rugositats i dibuixos existents a la superfície del maó d’argila. Va estudiar castellà a Madrid a principis dels anys 30 i va ser professor d’aquesta llengua en diverses ciutats i en especial a Perpinyà. S’explica que quan Antonio Machado s’exilià, Henri Frère junt amb un altre professor van anar a buscar-lo. Per desgràcia no van a ser a temps però Frère va realitzar diversos gravats del poeta que van obtenir un gran reconeixement. Crec interessant llegir l’article Antonio Machado par Henri Frère publicat al Butlletí Hispanique,  Année 1975  Volume 77  Numéro 1  pp. 72-73.

La diversitat de materials amb els que treballa, escultura, gravats, olis, aquarel·les, sanguines, etc. em van fer comprendre la capacitat d’innovació i d’investigació d’aquest artista, que per a mi va anar molt més lluny que el seu mestre, Arístides Mallol (Vegeu: Henri Frère. Conversations de Maillol). El que em sembla comú a les seves obres pictòriques i que les caracteritza, és l’ús de colors pastel, però amb una força que els dóna personalitat pròpia.

Jaume Plensa. Le silence de la pensée

Un any més, cal anar a visitar el Musée d’art moderne de Céret. No et canses mai de veure la col·lecció permanent, amb l’apartat dedicat a la ceràmica de Picasso o les escultures de Manolo o Miró, o els quadres de Gris, Picasso, Marc Chagall i els més propers de Maragall. S’entén que tans artistes volguessin viure en aquest entorn, on la llum, la natura i el vent de tramuntana es barregen fins aconseguir uns colors i un ambient irrepetible.

Des del 27 de juny i fins el 15 de novembre es pot visitar l’exposició temporal dedicada a obres de Jaume Plensa.

Una bona opció és començar la visita veient el documental que va presentar Rtve el 14 de març de 2014 dins de l’espai Imprescindibles, dedicat a aquest artista.

 

Poder entrar en contacte amb els pensaments de Plensa, conèixer els valors que l’orienten en la seva obra, com es planteja el treball i veure la comunicació que estableix amb el lloc i les persones que conviuran amb la seva obra, fa que quan et plantes al davant d’ella, tinguis al cap tot el que has vist i sentit.

No es pot oblidar els seus inicis a la Fundació Miró de Barcelona, on va exposar l’any 1980 a l’Espai 10. Aquest mateix any i en ocasió del 35è any de l’inici de les exposicions a l’Espai 10 i després a l’Espai 13, s’han pogut veure  unes maquetes del treball que Jaume Plensa va presentar en aquell moment.

És estrany que un artista de la seva categoria no tingui més obra a la seva ciutat, Barcelona. Des de fa temps es parla del projecte d’ubicar a dins del mar, al final del passeig de la Barceloneta el cap de la Nuri, nena xinesa nascuda a la ciutat. A la Biennal de Venècia d’enguany s’ha pogut veure dins de la Basílica de Sant Giorgio Maggore, on va causar gran impacte. També es va parlar que en uns terrenys propers a la futura estació de l’AVE a la Sagrera, on es podrà gaudir d’un altre obra seva. Ja veurem. De moment podem anar fent boca fins l’exposició prevista per l’abril de 2016 al Palau de la Música.

Tornem a Céret. És una exposició relativament petita en el sentit de que ocupa cinc sales, i que en alguna d’elles només hi ha una peça. Però quan es surt al carrer, un constata que ha estat més de dues hores contemplant-la. I és que enganxa. Tenen tanta força les obres que et quedes clavat, mirant-les i escoltant el que et volen dir. Les obres Clara in Huesca o Chloe in Barcelona aporten moltes mirades diferents, segons el punt des del que les mires. Ho fas una per una, després les compares, busques el seu propi llenguatge. És evident que la posició que tenen entre elles no és gratuïta. A pesar de les dimensions i ser obres en bronze, son etèria, fràgils, suaus. El mateix es pot dir de Rui Rui’s Dream. L’expressió de la cara és de pau, complaença, tranquil·litat, però al envoltar-la descobreixes el bronze sense polir. I és així com comprens la dificultat de transformació del material brut fons esdevenir en una obra tan bella.

Plensa juga amb les paraules, sense que l’idioma sigui el més important. Ens posa davant dels ulls Silhouettes o Talking continents, per demostrar-nos que no és important el que som o el que fem cada un de nosaltres, si no la capacitat de comunicació i de voluntat d’arribar a llocs comuns. Fins i tot, com diu el propi artista, l’obra Air, Water, Void, dóna la falsa idea de silenci, perquè en realitat, aquest també expesa coses.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’art i la tauromàquia: de Goya a Barceló

Programa de mà. Le preintre et l'arène. Céret

El Museu d’art modern de Céret està programant fins el proper 12 d’octubre, una exposició entorn a la relació dels pintors i les places de braus, i en concret des de Goya fins a Barceló.

Cal recordar la importància d’aquesta vila en el món artístic, ja que per ella van passar a partir del 1910, escultors i pintors de vanguarda, representants de les diverses corrents com el cubisme, l’expressionisme o el fauvisme. Es poden citar a Picasso, Braque, Juan Gris, Marc Chagall o Matisse, fins arribar a Antoni Tàpies l’any 1983.

Un altre característica de Cèret és l’afició a les curses de braus. Festa absolutament popular i de gran participació. És pot considerar una de les places del sud de França  amb més tradició, on es celebra una fira al juliol i un altre al setembre. Fins i tot existeix una escola de toreig, que van posar en marxa antics “toreros” per ensenyar a les noves generacions. La relació entre aquestes dues activitats de Céret es complementen de tal manera que fins i tot el cartell de la fira de toros d’enguany es va inspirar en un quadre de Claude Viallat.

Amb tot aquest bagatge, veure l’exposició actual, té molt de sentit.

Sempre he trobat molt ben muntades les exposicions,  cuidades fins al darrer detall, amb  documentació abundant que permet aprofundir en les obres, i aquesta vegada no és diferent. Veure els 33 gravats de Goya que es van publicar el 1816, i les 11estampes inèdites, és sempre un regal. Son obres molt conegudes i que s’han vist al museu del Prado o a exposicions temporals, però sempre criden l’atenció. Van ser realitzats en el període comprés després dels Desastres i abans del Disparates. Segons Wikipedia  la festa va néixer a Espanya el s. XII. Quan veus diversos gravats representant a a moros torejant, s’et fa present l’història d’Espanya. Es podrien parlar de mil i un detalls dels gravats i no s’acabaria mai.

Em van sorprendre els 33 quadres d’Antoni Saura. Va començar a tractar aquest tema al final dels anys 60, però va ser el 1980 que va fer 10 litografies per il·lustrar un llibre de José Bergamín. Posteriorment, el 1989,  va fer una serie d’obres de tècnica mixta (tinta xina sobre fotografia) que són els que estan presents en aquesta exposició. Presenta la tensió i la força de les curses, amb tot el dramatisme i la tragèdia que representen. Impactants.

Les ceràmiques  de Picasso són difícils d’explicar. La senzillés de les línies, els colors, les formes, tot el conjunt de l’obra, requeriria un escrit separat. Voldria destacar els 26 aiguaforts que es van utilitzar pel llibre “La Tauromaquia o el arte de torear” de l’editorial Gustavo Gili de l’any 1959. És la seqüència perfecta de tota una “corrida”. És quasi un curt, que si ens el passessin ràpid, podrien veure tot el procés, des de que la quadrilla entra a la plaça, fins la sortida del torero al final de la faena.

Els estudis de tauromaquia de Francis Bacon del 1987 van reclamar la meva atenció, de la mateixa manera que l’obra de Man Ray del 1936, titulada Corrida. Es tracta d’una prova de gelatina-plata, extraordinàries. He de dir que no esperava veure un esbos d’un torero d’Antoni Gaudí.

No es pot parlar de totes les obres, però si que voldria fer una menció especial de les nou escultures de bronzo de l’artista Manolo (Manolo Martínez Hugué) .

Antoni Tàpies a Ceret

Tàpies a CeretÉs enriquidor compartir les exposicions que m’han agradat de manera especial: per les obres exposades o per l’artista en si mateix. Fa uns dies vaig tenir ocasió de contemplar l’exposició programada al Museu d’Art Modern de Ceret des del 30 de juny i fins al 14 d’octubre, titulada Antoni Tàpies. Imatge, cos, pathos.

En aquesta exposició es presenten obres realitzades entre 1945 i 2008. Segons es llegeix al full de la exposició: “Articulades (les obres) al voltant de la temàtica del cos i de la matèria, i essencials per a comprendre la trajectòria de l’artista; esdevé, a més, una retrospectiva de cinquanta anys de recerca i creació.”

Per a mi, com a molta altre gent, Tàpies és un pintor proper. Hem crescut amb la seva presència i seguint l’evolució de les seves creacions. A més d’artista ha sigut una persona compromesa amb la societat i amb el seu temps. Per tot això poder gaudir de les seves obres, em fa sentir com si estes veient obres d’un amic. Et quedes davant d’elles, amb el cap en blanc i vas deixant que t’envaeixin les sensacions que et produeixen el color, els materials, les formes, les textures, la mida, etc. Els colors neutres faciliten la visualització dels elements i símbols. Busco l’equilibri entre tots els components i procuro relacionar-ho amb l’any en que es va pintar, per intentar comprendre quines eren les circumstàncies polítiques i socials en les que va ser creada l’obra.
En les obres d’aquesta época apareixen amb profusió els diversos tipus de creu que utilitzava en Tàpies. A mí m’agrada de forma especial la creu que formen la unió de la T del seu nom i la T del nom de la Teresa, la seva dona. D’una forma molt senzilla representa la unió, preservant al mateix temps, la identitat de cada un.
També destacaria d’aquesta exposició els quadres en els que va usar el vernís. Les formes que va aconseguir, el volum, la textura i el color, em van agradar molt.

L’audiovisual que es passa al final del recorregut, és una entrevista feta dins d’una de les sales del propi museu. Serveix per arrodonir la figura del artista i el seu pensament.