El maridatge entre el modernisme d’Antoni Gaudí i l’Art Contemporani
La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.
La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explicael procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.
En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.
El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.
En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.
Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:
L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos
Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.
Fa poc temps que s’ha obert al públic la Casa Vicens ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer de les Carolines núm. 24.
Aquesta casa va ser la primera obra projectada per Antoni Gaudí i sent una obra de joventut, ja posar de manifest algunes de les que serien característiques pròpies d’ell.
És important saber que va ser concebuda com a casa d’estiueig d’una família benestant de Barcelona, propietària d’una fàbrica de ceràmica. Donat l’ús de la ceràmica que va fer Gaudí en totes les seves obres, no es pot saber si en aquest cas concret, les va introduir com a resultat de l’activitat del propietari, o perquè ell ja va decidir incorporar-la com element decoratiu bàsic.
La casa que es visita avui en dia, te una part afegida l’any 1925, seguint fil per randa el model d’en Gaudí. El jardí ha desaparegut en la seva totalitat, i per tant molts elements decoratius tampoc s’han conservat. En el darrer pis de la casa, es pot veure la maqueta de l’habitatge tal com va ser planificada i construïda, així com d’altre informació relacionada amb ell i que forma part de l’exposició permanent.
Casa Vicens. Ampliació
Casa Vicens. Façana
Casa Vicems. Antonio Gaudi. Terrat
La casa va ser projectada el 1883 i es van invertir cinc anys en la seva construcció. Com totes les obres de Gaudí, sorprèn moltíssim com va anar resolent tots els detalls, no quedant-se només en la part estricte de la construcció, del continent. És un conjunt: els elements decoratius estan absolutament integrats, no són superflus, aporten funcionalitat. Els respatllers dels bancs dels balcons, permetien albirar el jardí. Els travessers estan separats entre si, de manera que des de dins de la casa, si es mira cap a fora, és possible contemplar les plantes o la font.
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Ceràmiques i gelosies
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Detall del respatller del banc
La incorporació d’elements de la natura que es veurà en el modernismes, ja es poden trobar en aquesta casa: fruits, plantes, ocells o el cel i les estrelles en els sostres i en les pintures de les estances o l’ús de la forma de la fulla de margalló en la porta de ferro forjat de l’entrada i els clavells de moro en les rajoles de la façana (diuen que quan va anar Gaudi a visitar el solar per primera vegada, estava ple d’aquestes flors i va decidir incorporar-les a la casa com element definitori) .
Casa Vicens. Antonio Gaudí. Tanca de ferro forjat
Si afegim els mobles fets a mida, la idea d’unitat es fa més palesa. És important també la influència àrab, reconeixible en la quantitat de rajoles que es troben tant dins com a les parets de fora de la casa. També el dibuix geomètric de les gelosies dóna idea d’aquesta influència: poder veure des de dins sense ser vist des de fora, lligat amb el moviment de les mateixes per regular la llum del sol.
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Entrada
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Gelosies
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Habitació matrimoni
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Habitació matrimoni
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Detall ornamentals d’interior
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Glorieta
Casa Vicens. Antoni Gaudi.
Casa Vicens. Antoni Gaudí. Sostre amb mores
El sistema de visites és força interessant ja que en cada planta hi ha una persona que explica els diferents espais, la història de cada un d’ells i fa parar esment en els diversos detalls ornamentals. Aquest sistema permet que els visitants no hagin d’anar seguint un grup, sinó que poden dedicar tot el temps que estimin oportú en cada planta, afegint-se a les explicacions que es donin en un nou espai.
En aquesta finca, anys enrere havia una dou d’aigua a la que s’atribuïen efectes curatius. Veïns del barri o d’altres barris de la ciutat, anaven a buscar aigua a aquesta font, fins que va ser tancada.
Actualment, la Casa Vicens és propietat d’ un banc i sorprèn que no hi hagi en cap lloc, el logotip o una referència al mateix.
Al Palacio de Gaviria de Madrid, es pot visitar fins el 25 de febrer de 2018, l’exposició dedicada a Alphonse Mucha (1860-1939).
Per a la majoria de persones, quan es parla de Mucha se’l identifica amb els cartells que va realitzar per a l’actriu Sarah Bernhardt. I és cert que són una meravella, però poder contemplar un conjunt de 200 obres, ordenades de manera que permet seguir l’evolució personal i pictòrica de l’artista, és un altre meravella. Va nàixer a Moràvia (Txèquia) i els seus orígens i els fets històrics i canvis polítics i socials que van esdevenir en el seu país, el van marcar de tal manera, que cal situar la seva obra dins d’aquest context per a poder entendre l’evolució de la mateixa.
Van ser les seves habilitat en el cant, les que van propiciar que fes els seus estudis en la capital de Moràvia, Brno. Encara que de seguida es va destacar per les seves habilitats en el dibuix, no per això va deixar de costat el desenvolupament d’altres arts.
Coetani de Leoš Janáček (1854-1928), es van conèixer el 1872, sent tos dos estudiants a Brno. Janáček estudiava música a l’Abadia de Sant Tomàs i va seguir els estudis a Praga. Des del començament de la seva carrera, va trobar inspiració en la música i cançons tradicionals de Moràvia, interès que va mantenir fins al final de la seva vida. En Mucha, aquest lligam amb els seus orígens, a més de la seva implicació personal en aspectes polítics, el va portar a propiciar que l’art estès a l’abast de tothom; no només al servei de l’església, de la noblesa o de la burgesia. Va popularitzar l’art: amb pocs diners la gent podia tenir reproduccions d’obres seves.
« El artista tiene que ser siempre fiel a sí mismo y a sus raíces nacionales. »
Alphonse Mucha
L’exposició està organitzada en sis grans blocs:
1.- L’etapa a París on arriba el 1887. Des del primer moment organitza un grup d’estudiants eslaus i va formar part de la comunitat txeca. Per guanyar-se la vida feia dibuixos i il·lustracions, però va ser amb el cartell de l’obra Gismonda interpretada per Sarah Bernhardt que va aparèixer el primer d’any del 1894, quan va canviar la seva sort. Es diu que altres cartells que s’havien fet per anunciar aquesta representació no van ser del gust de l’actriu, però com eren les festes de nadal van recórrer a Mucha perquè no hi havia ningú més a París. Va presentar el cartell i a l’endemà el va fer cridar l’actriu. Va anar amb por, pensant que l’escridassaria, però la seva gran sorpresa va ser quan ella el va rebre tot dient: Vostè m’ha fet passar a l’història. A partir d’aquí la col·laboració va continuar, aconseguint notorietat i introduint un nou estil.
Alphonse Mucha va estar sempre molt lligat als aconteixements que anaven esdevenint i va sentir sempre una gran curiositat per aprendre de tots ells. Cal destacar per exemple, la seva implicació amb el món de la fotografia, de la que creia havia d’arribar a substituir la pintura. No és només una anècdota el fet que la primera projecció que van fer els germans Lumiére es realitzés a l’estudi de Mucha. Confiaven en el seu criteri i en la seva opinió i per això abans de exposar el seu invent al gran públic, van fer “la pre estrena” al seu amic.
2.- Creador d’imatges pel gran públic (murals decoratius). En aquesta època a París, els cartells i murals decoratius van adquirir una gran importància, tant per exterior com per decoració d’interiors. Els murals decoratius van començar a ser coneguts com “estil Mucha” donant lloc posteriorment a l’Art Noveau. És notable també el seu treball en el disseny de joies i en el disseny industrial d’envoltoris i envasos. Totes aquestes formes artístiques li permetien arribar al gran públic, tal com ell volia.
Com en altres artistes de l’època, l’influència de les estampes japoneses és notòria: formes arrodonides i colors pastel, es troben presents en cartells i murals.
3.- Reconeixement internacional. Exposició Universal de París de 1900 i viatges a EEUU. És a partir de l’encàrrec que rep per decorar el pavelló de Bòsnia de l’Exposició Universal de París, quan es dóna un canvi fonamental en Mucha: viu la contradicció d’estar treballant per l’imperi austre-hongarès que dominava els pobles eslaus, inclosa Bòsnia i decideix realitzar un obra que reflecteixi la situació d’aquests pobles.
4.- Etapa mística.
« El arte es la expresión de los sentimientos más íntimos… una necesidad espiritual. »
Alphonse Mucha
La coneixença d’August Strindberg i la relació que s’estableix entre ambdós, porta a Mucha a desenvolupar la idea del “poders invisibles”, figures o idees que es troben darrera d’alguna de les seves obres.
El 1898 s’uneix a la Lògia maçònica i es pot considerar una conseqüència del seu espiritualisme. A través d’ell arriba a parlar de les tres virtuts fonamentals de l’humanitat: la bellesa, la veritat i l’amor, considerant que la transmissió de les mateixes a través de l’art, ajudarà a millorar el món i sobre tot, l’evolució de l’ésser humà.
5.- El patriota. El 1910 retorna al seu país i posa el seu art al servei del seu poble. Torna de nou sobre el projecte dedicat a l’Epopeia eslava (1019-1926), buscant aquells aspectes més rellevants (política, guerra, religió, filosofia i cultura) que servissin per a què les generacions futures, coneguessin l’història del país.
Però també va estar disposat a donar un cop de mà quan creia en una causa justa, com per exemple el cartell titulat Rússia restiuenda. Va voler emprar el llatí com a mostra d’imparcialitat i del caràcter internacional de l’acció humanitària.
Alphonse Mucha. Russia restituenda. 1922
6.- L’artista-filòsof.
L’oli del retrat d’ Halide Edip Adivar,1928, líder turca del Moviment d’Alliberament de les Dones em va cridar l’atenció després d’haver vist en una sala anterior la seva fotografia.
Alphonse Mucha. Retrat Halide Edip Adivar. 1928
Te molta força. La mida del quadre pot portar a engany, quan al final el que l’artista vol que ens fixem, és en la mirada d’Halide. És on porta la llum i sembla voler dir, que la resta, de color fosc no és important.
Fou la primera dona musulmana que es va graduar a l’American College d’Istanbul i, posteriorment, la primera professora d’una universitat turca. Compromesa amb l’activitat nacionalista, la van condemnar a l’exili el 1926 i es va traslladar per diverses capitals europees (Font: Wikipèdia)
Segell turc amb el retrat d’Halide Edip Adivar
Donat que el retrat és del 1928, va ser durant el seu exili, quan devia trobar-se amb Mucha. En els anys 50 va arribar a ser diputada de la Gran Assamblea Nacional Turca
El seu darrer projecte volia ser una obra dedicat a tota l’humanitat. Havia de ser un tríptic sobre L’edat de la raó, L’edat de la sabiduria i L’edat de l’amor. Per desgràcia, la seva detenció per part de la Gestapo quan Hitler va envair Txecoslovàquia l’any 1939, va acabar amb la seva salud i va morir poc després.
Un cop s’acaba l’exposició, es surt amb el convenciment d’haver aprofundit en la vida i obra d’aquest artista; entens millor la seva evolució, els trets dominants del seu pensament i de les seves idees. Cal recolzar iniciatives com aquesta de la Fundació Mucha i de la comissària de l’exposició, Tomoko Sato, que contribueixen al coneixement d’aquest artista
Poc a poc van sortint a la llum obres de compositores dones, que fins fa poc havien estat oblidades o menystingudes. Fa uns dies vaig poder assistir a un recital interpretat per la soprano Maria Teresa Garrigosa i el tenor Jordi Cortada, acompanyats al piano pel mestre Manuel Ruiz. Totes les obres tenien el nexe en comú d’haver estat composades per dones que van viure a principis del segle XX a Catalunya i que van participar del moviment modernista.
Va ser interessant que abans de començar la interpretació de les peces, es va fer una petita explicació de la compositora en qüestió, fet que crec va ajudar a molta part del públic a situar-les dins del context històric i cultural del moment.
La sitaciò de la dona a finals del XIX i començaments del XX, estava bastant restringida al paper de mestressa de casa i mare de família. Però és de tots conegut el canvi que es va produir durant els anys vint que va quedar reflexat, entre d’altres coses, en la moda, tant en la forma de vestir, com en els pentinats. Es va passar a lluir cabells curts que volien expressar un canvi en la imatge que volia donar la dona i de la mateixa manera, els vestits passen a canviar la llargada i la forma, per a permetre gaudir de més llibertat de moviments. Les compositores de les que vam sentir algunes de les seves obres, pertanyien gairebé totes elles, a famílies benestants, amb un elevat nivell cultural, el que els permetia tenir accés a una formació i a unes relacions a través de les que rebien de primera mà coneixements que no estaven a l’abast de tothom.
Característica comú a totes elles és que no només van fer aportacions en el terreny musical, sinò en el camp del periodisme, la pedagogía, l’art i l’escriptura.
La Narcisa Freixas (1959-1926) va ser pedagoga musical i va composar cançons per infants, treballant en la renovació del moviments pedagògics de l’época. Disposar de mitjans econòmics li va permetre fer-se una casa a La Garriga on es va relacionar amb polítics, escriptors i pintors que anaven a la població a prendre les aigües. La seva tasca va ser reconeguda i valorada.
Parlar de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) comporta destacar en primer lloc la seva tasca com a periodista i escriptora, àmbits en els que va exposar el seu pensament feminista pel que va treballar des de diversos fronts: educació, creació d’una residència d’estudiants i professorat que ajudés a potenciar les mateixes oportunitats educatives tant als nois com a les noies. La direcció del suplement de l’Il.lustració Catalana, Feminal, va ser una bona plataforma per recollir i donar a conèixer el pensament d’altres dones. La seva tasca periodística va ser molt amplia. En el terreny musical, era una gran aficionada i va posar música a textos de diversos autors, potser el més conegut, Apel·les Mestres.
De qui menys informació es troba és de Lluïsa Denis i Reverter (1865-1946) i a més és contradictòria. Va estar casada amb Santiago Rusiñol i alguns atribueixen a la gelosia de Luïsa Denis, l’afany de Rusiñol de fugir i fer viatges, com el que va realitzar conjuntament amb Ramon Casas. En tot cas, no sembla que fos una vida gaire fàcil ni regalada. Cal dir que Lluïsa Denis va ser dibuixant i pintora a més de compositora. D’aquesta autora van interpretar L’alegre cantaire que tant la lletra com la música eren d’ella.
Isabel Güell i López (1872-1956) va ser filla de compte Güell. Va estudiar piano i orgue, participant activament en la coral de l’Institut de Cultura de la Dona que dirigia Francesca Bonnemaison. Va composar música principalment religiosa, però també peces de piano i va posar música a poemes d’escriptors catalans, com Mosen Cinto Verdaguer o Apel.les Mestres.
Lluïsa Casagemas i Coll (1873-c.1942) és potser la que va deixar una empremta més forta com a compositora. Molt jove, entre els 16 i els 18 anys, va escriure una òpera, Schiava e regina, que havia de ser estrenada al Teatre del Liceu a la temporada 1893-1894). L’atemptat anarquista del mes de novembre va impedir la seva presentació. Es va presentar a l’Exposició Universal de Chicago obtenint un diploma de reconeixement. La reina regent, com a acte de desagreujament, va fer que s’interpretés al Palau Reial, amb gran éxit. Va escriure un altre òpera i diverses peces que van poder ser estrenades al Liceu. El més sorprenent de tot, és que tota aquesta producció la va fer entre els 16 i els 21 anys, moment en que es casa i deixa de compondre. Aquesta retirada va ser tan considerable, que dins i tot es desconeix amb exactitud la dia de la seva mort, encara que es situa al voltant del 1942.
Reus te 27 cases modernistes, quantitat que ve a recordar l’esplandor que va tenir aquesta ciutat en una época no gaire llunyana. A finals del s XIX, era la segona ciutat de Catalunya en quant a nombre d’habitants i una de les poques amb borsa de primaris: fixaven el preu del vi, aiguardent i fruita seca, entre d’altres. També gaudia d’una gran activitat cultural i en ella es va creà el primer diari escrit en català: Lo Campanar de Reus. El 1856 es va inaugurar el ferrocarril de Reus a Tarragona. El 1854 es crea una companyia reusenca de Gas i el 1863 el Banc de Reus. El 1897 es funda una companyia elèctrica (Electra Reusenca). Així dons, no pot sorprendre que al tractar-se d’una ciutat rica, les famílies benestants (en molts casos comerciants), dediquessin part de la seva fortuna a les seves pròpies llars.
En el cas concret de la Casa Navàs el que la fa més especial, és que s’ha conservat l’interior original. Aquesta casa, situada a la Plaça Mercadal, pertany a una família de comerciants del tèxtil, que tenen la botiga als baixos de la mateixa. La van encarregar a Domènech i Montaner a començaments del segle XX i l’emplaçament debia ser triat de forma estratègica per afavorir el negoci, aprofitant el moviment del mercat que es desenvolupava en la mateixa plaça. En Pau Font de Rubinat, polític i persona reconeguda de Reus, li havia encarregat amb anterioritat l’Hospital Pere Camps i el Sr. Navàs, coneixedor de l’obra de l’arquitecte, li va confiar la realització de la que seria la seva casa i la botiga. Un fet curiós ês que el matrimoni Navàs-Blasco no van tenir fills i va heretar el negoci i la casa, un nebot que estava casat amb M. Assunció Font de Rubinat (filla d’en Pau) que va ser la darrera persona de la família que va viure els darrers vint anys de la seva vida a la casa Navàs. Segur que debia apreciar de manera especial l’obra de Domènech i Montaner.
Avui en dia, segueix sent propietat de la família i només es realitzen tres visites a la setmana, en concret els dissabtes al matí. Com no està permés fer fotografies de l’interior, he seleccionat algunes de les que es poden veure a Internet.
Un dels grans encerts de l’arquitecte, va ser triar a Gaspar Homar, ebanista i decorador, per dur a terme la decoració dels interiors. (Absolutament recomanable la visita al Museu del Modernisme de Barcelona, per a poder apreciar més àmpliament la seva obra). La descripció que es pot llegir a la Wiquipèdia, és molt eloqüent:
Construïda entre 1901 i 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, la Casa Navàs és sens dubte, el millor conjunt d’arquitectura privada del modernisme conservat tal com es va crear originàriament i és una de les mostres més reeixides en el camp de la decoració d’interiors on s’assoleix l’ideal de l’art total. L’encàrrec del mobiliari, les làmpades i aparells d’il·luminació, els cortinatges, les catifes, alguns mosaics decoratius, la metal·listeria aplicada (els tiradors, les frontisses o altres aplicacions metàl·liques als mobles) i la fusteria artística (les portes, els sostres, els arrambadors amb marqueteries o els parquets), entre altres objectes decoratius van ser encarregats a Gaspar Homar. En aquest moment de consolidació del seu taller, aconsegueix la realització d’un programa decoratiu complet, on el mobiliari i l’ornamentació s’integren al conjunt arquitectònic amb unes proporcions agradables a la vista.
El programa decoratiu ideat i realitzat de forma integral per Homar ve marcat per la utilització d’un repertori inspirat en la poètica dels jardins, que abasta la totalitat i el més petit detall. Tot i la gran proliferació decorativa, la concepció espacial i el seu embolcall decoratiu és de línia continguda, sense cap exageració a les estructures i amb els ornaments centrals plans, seguint la tendència preponderant a Europa després de l’Exposició de les Arts Decoratives de Torí de 1902. Una manera de fer, on l’elegància s’evidencia en el tractament dels materials sense emmascarar, en la utilització de fustes càlides amb combinació amb els marbres i les tapisseries, amb unes proporcions equilibrades.
Amb aquest apunt, només vull esperonar a dedicar un matí per veure aquesta meravella. No es poden destacar només els mosaics o els vitralls o les llums, no seria just. Cal veure-ho tot i a més en l’espai per al que van ser pensats.
A vegades les coses que tenim més a la vora ens passen més desapercebudes o sempre creiem que com és fàcil anar-les veure, les deixem per altres ocasions.
Feia temps que no havia tornat a visitar la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i en fer-ho em va sorprendre de nou. Val a dir que l’organització actual de l’indret afavoreix el poder gaudir de cada racó. El croquis del poble, amb la ubicació de cada casa i disposar d’una audioguia que et va explicant que havia en cada lloc, ajuda a fer-te una idea de com podia transcórrer la vida dins de la colònia.
La singularitat d’aquesta colònia li ve en primer lloc pel fet de ser la única colònia tèxtil que en el seu moment emprava energia generada per màquines de vapor, en front de l’energia hidroelèctrica que era l’habitual en les altres colònies. Un altre aspecte a ressaltar era la seva proximitat a la ciutat de Barcelona i com a punt fonamental la personalitat de la família Güell i les seves relacions amb el mon artístic, cultural i polític de l’època.
En el seu moment va ser avançada en aspectes socials que queden ben materialitzats, per exemple, en la casa del mestre, al costat de l’escola dels nens. Importància de l’educació tant en quant permetia preparar al personal del futur i reconeixement de la tasca del mestre i de formes innovadores d’ensenyar. En aquesta mateixa línia social sorprèn veure com el convent de les monges permetia a les dones deixar els nadons al seu càrrec i així elles podien seguir treballant. La casa del metge que vivia de forma permanent dins de la colònia, garantia no només la cura de la salud dels treballadors, sinó que en paral·lel, feia que l’absentisme laboral fos mínim. I per acabar de garantir que la gent no marxaria, existia un teatre on es programaven activitats els caps de setmana. No passen per alt els aspectes positius que totes aquestes condicions de vida, tenien pels amos.
I evidentment, la joia de la corona: la cripta de Gaudí, construïda entre 1908-1914
És difícil sintetitzar en poques paraules tota la riquesa, i no en sentit de luxe, que es troba en aquesta església. Diversitat de materials, de formes i de colors, donant vida a una estructura i a unes formes absolutament sorprenents. Quan es veu com “recreava” els arcs amb saquets de perdigons per obtenir les formes que després duia a la pràctica, prens conciència de la complexitat del pensament de Gaudí. Partint d’una idea, poc a poc anava donant-li vida i al final la feia realitat. I a tot s’afegia l’ús de materials tan diversos com el ferro, el formigó, els maons, els trencadissos, etc. Avui en dia es parla molt d’innovació, i només cal recordar aquests precedents per entendre que, per sort, sempre hi ha que va per endavant.
Consell: cal anar
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Nota: aquest apunt està dedicat al blogaire de Rondalier
Des de Collserola 