Dora Maar. Tate Modern 20 nov 2019 – 15 març 2020

Hi han exposicions que penses que no les pots deixar de veure i que d’una manera o un altre fan que el dia anterior ja estiguis una mica neguitosa i hagis revisat les obres de l’artista que vas a veure. I això passa sobretot quan és una artista de les que anomeno “velles conegudes”. Comporta tornar-te a trobar cara a cara, recordar el que coneixes de la seva vida i de la seva obra, emmarcar-la en un moment històric i polític concret, relacionar-la amb moviments artístics i els seus integrants, etc. Haver vist l’exposició sobre Lee Miller o haver llegit recentment l’Autobiografia de Gertrude Stein, relacionades ambdues amb Dora Maar, ha contribuït a refrescar tots aquests aspectes dels que he parlat anteriorment.

L’amplia exposició que dedica la Tate Modern a Dora Maar està estructurada en nou sales diferents, el que ja dona una idea de la magnitud de la mateixa.

Dora Maar va pertanya a una generació de fotògrafes, professió en la que les dones tenien més possibilitats de trobar feina en el món de la moda i la publicitat i que van aconseguir una gran notorietat. Al contrari d’altres, Dora Maar no tenia dificultats econòmiques per mantenir-se i per tant no va haver d’exercir la seva professió per necessitat.

Crida molt l’atenció la cerca constant de noves formes d’expressió, de noves tècniques fotogràfiques, de nous recursos. Des de ben aviat utilitza el collage i el foto-muntatge. En els anys 30, en un moment de greu crisi econòmica mundial, documenta la realitat de les persones més desfavorides, emprant la seva càmera. Les fotografies que fa a la Costa Brava, o posteriorment a Londres i en particular a l’àrea denominada “la Zone” de París, ens mostren la seva sensibilitat i compromís polític. Conseqüent amb les seves idees va signar el Manifest d’André Breton: Appel à la lutte i també va participar en el moviment anti-facista Contre-Attaque liderat pel filòsof i crític Georges Bataille.

En la sala dedicada al Surrealisme, es constata el que podia semblar una contradicció entre aquest moviment que reivindicava la espontaneïtat i el subjectivisme, en front a la fotografia considerada com una eina per enregistrar una realitat puntual. Dora Maar, amb els seus fotomuntatges, ràpidament va tirar per terra tots aquests apriorismes i va esdevenir una de les poques fotògrafes que va ser inclosa en les més importants exposicions surrealistes que es van dur a terme durant els anys 30, en diferents ciutats i països del món. En aquesta època

A Dora Maar, moltes vegades se l’ha conegut més per la seva relació amb Picasso, que no pas per la seva vàlua professional. La realitat però, és que quan es van conèixer l’hivern del 35, ella estava en el punt culminant de la seva carrera i a ella se li deu el reportatge que va fer del procés de creació del Guernica. I no només això, sinò que el seu compromís personal, va contribuir en gran mesura a que Picasso abordés aquesta obra. Es diu que Picasso la va animar a que retornés a la pintura (a la que s’havia dedicat en els inicis de la seva carrera artística), però la meva opinió personal és que no resistia el tenir al costat una persona que destaqués en una disciplina que ell no coneixia. La ruptura l’any 1945 va ser un cop molt dur per ella i la va abocar a un període d’inestabilitat emocional pel que va ser internada en un hospital. Paul Eluard, gran amic d’ella va retreure a Picasso el sofriment que li havia fet passar.

És en aquests anys i posteriors, que es produeix un canvi de tècnica degut a la col·laboració amb el poeta André Du Bouchet (1924-2001). Quatre dels poemes d’aquest autor, que van aparèixer sota el nom de Sol de la montagne anaven acompanyats d’uns aigua-forts que va fer Dora Maar. A partir d’aquesta experiència, va començar a fer impressions gestuals de la natura i dels elements naturals amb tinta, oli i aquarel·la. Va trobar una línia d’experimentació que va mantenir el seu interès, durant les següents dècades.

Va morir l’any 1997. L’abast de l’experimentació sense càmera durant aquest període només es va revelar després de la seva mort. En aquest moment es van localitzar un seguit de negatius i gravats de contacte que mostraven com havia estat experimentant posant objectes domèstics o objectes personals sobre paper sensible a la foto o traçant llum per la seva superfície.

Això demostra que a pesar d’estar retirada seguí mantenint la curiositat i la necessitat de cercar noves vies d’expressió. Les imatges exposades en la darrera sala, a partir d’aquests negatius, son impactants.

Dora Maar. c. 1980. Centre Pompidou. París. Negatiu ftogràfic pintat.

Tate Modern: Picasso 1932. Love, fame, tragedy

Fins el 9 de setembre, és possible visitar l’exposició entorn a l’obra que va produir Picasso l’any 1932, a la Tate Modern. És coneguda la capacitat de treball i la creativitat de Picasso, però no deixa de sorprendre constatar la quantitat i diversitat d’obra que era capaç de generar en un sol any.

Es considera aquest any com un punt d’inflexió en la seva carrera. Ja era un artista reconegut (cal recordar que al febrer del 32 es va vendre a París el quadre La Coiffure per 56.000 francs, xifra absolutament desmadrada per l’època) i al novembre de l’any 31, havia fet els 50 anys, motius pels quals era convidat a presentar la seva obra en molts i variats llocs, sense per això deixar de ser criticat i ser incomprés per una part de la societat i del món artístic.  Dos aconteixements en la seva vida privada que es van produir el 1930, la compra d’una casa del segle XVIII a la Normandia i l’inici de la relació amb Marie-Thérèse Walter, van marcar aquest període, posant de manifest les seves contradiccions artístiques i personals.

I paint the way some people write an autobiography. The paintings, finished or not, are the pages from my diary.

Pablo Picasso

L’exposició està ordenada cronològicament i distribuïda en deu espais diferents. La immensa majoria d’obres tenen com a figura central la dona, i en concret a Marie-Thérèse com a model, reunides en diverses sèries. Així podem contemplar les que ens mostren a la model asseguda en una butaca, o les que la situen en front d’un mirall o la sèrie de la dona-pop. És interessant veure els diferents audiovisuals que es mostren en les sales, ja que ajuden a entendre l’origen de la inspiració o de la idea que després reflecteix en les obres. Per exemple un documental del director Jean Painlevé. També és important destacar la influència de l’art japonés i en concret de Katsushika Hokusai (1760–1849)

La casa a la Normandia, Boisgeloup, li va permetre disposar d’un estudi dedicat només a l’escultura. És en aquest moment que es nota una transformació en el llenguatge que empra en les seves obres. Les obres d’aquest període van ser fotografiades pel fotògraf Brassai i posteriorment publicades.

Al llarg de l’any s’aprecien estils i tècniques diferents. Per un costat la implicació de Picasso amb el surrealisme es fa patent en moltes obres.  El treball de cerca i d’experimentació contínua que va practicar al llarg de tota la seva vida, és el que el va portar a destacar en  estils diferents. Aquesta exposició al concentrar-se en un període tan concret, ajuda a veure aquesta transformació.

En l’exposició es poden veure també diferents dibuixos que permeten apreciar el treball i l’evolució en cada un d’ells. La majoria son estudis per olis, però no sempre van arribar a materialitzar-se en cap obra.

La proliferació d’obres sobre paper, especialment gravats en diverses fases als quals es va dedicar en els últims mesos de l’any, indica el plaer de Picasso en l’experiment. Els diferents temes i els estils que canvien ràpidament suggereixen una inquietud creixent. L’equilibri acuradament construït que havia fet el 1932 l’ “any de meravelles” de Picasso estava acabant.

(Traducció del programa de mà de l’exposició de la Tate Modern)

 

 

 

 

Louise Bourgeois a la Tate Modern

Una visita a la Tate Modern és quasi imprescindible quan es va a Londres. I ara amb l’ampliació de l’edifici es pot dir que és visita obligada. A més de l’edifici del que ja s’ha dit moltes coses, és interessant visitar les diverses sales amb exposicions temporals o les Artist Rooms, on es van presentant obres d’artistes contemporanis.

Però primer cal pujar a dalt de la nova torre i veure Londres:

Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois
Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois

Ara ja podem entrar a la Artist Rooms per veure una selecció d’obres de l’artista Louise Bourgeois. Va néixer a París l’any 1911 on els seus pares dirigien una galeria d’art. Als 27 anys es va traslladar a  New York. Els primers anys de la seva carrera els va dedicar a dibuixar i a pintar, no sent fins els anys 60 quan va començar a utilitzar altres materials com la fusta, el làtex, pedra, bronzo i el tèxtil per construir les seves escultures. Veure la cronologia

La veritat és que la seva obra impacta, no deixa indiferent. I encara més si es van llegint els cartells explicatius corresponents a cada obra. Una de les més conegudes és Mamam del 1999. La gran aranya a la que li atribueix les qualitats que per a ella va tenir la seva mare: protectora i sempre present. Aquest cop estan presents dues de mides més petites, una de terra i l’altre penjada a la pared.

Continua llegint “Louise Bourgeois a la Tate Modern”

Paul Klee: Making visible. Modern Tate.

És possible veure l’exposició dedicada a Paul Klee en la Modern Tate de Londres, fins el 9 de març del 2014 . Si algú ha d’anar a aquesta ciutat, li recomano que busqui unes hores per poder-se acostar i veura-la amb calma i tranquil·litat.

Paul Klee (1879-1940), va ser un dels artistes més importants del període entre guerres a Europa del passat segle. Però no es pot oblidar que els inicis de la seva vida professional, els va fer en el camp de la música, com a professor en una escola estatal i que va tocar el violí com a professional. He llegit que va ser un acte de rebel·lia contra els seus pares, que volien que fos músic,  el dedicar-se a la pintura. També es diu que com a músic era conservador,  no li interessava la composició; en canvi en el mon de la pintura va ser innovador i cercava contínuament noves tècniques. Va emprar molt sovint l’aquarel·la , encara que barrejada amb altres tècniques i en diferents suports. També crida l’atenció la mida de les seves obres, més aviat petites i que fins després d’entrar en contacte amb Picasso, no va passar a fer alguna obra de format més gran.

La seva relació amb els artistes del moviment del Genet Blau, (Kandisky, MAcke, Münter, etc.) fa que participi en la segona exposició que organitzen i en la que es recullen propostes seves, d’acostar-se a l’etnografia, recollir producció de persones amb malalties mentals o tenir en compte la pintura dels infants. La seva vinculació amb el cubisme i l’impressionisme, és molt important. Cal tenir present que estem parlant dels anys 1911 i 1912, en que ja es vivia un cert ambient pre-bélic.

Amb posterioritat a la guerra, va formar part de la Bauhaus a partir del 1921,  exercint la docència. Cal recordar també que el catàleg de la seva primera exposició a París, va ser escrit per Louis Aragon, destacat membre dels surrealistes.  Tampoc no es pot passar per alt que va ser considerat per Hitler un dels artistes degenerats i, en conseqüència, la seva obra va ser retirada dels museus. Va morir d’una infermetat degenerativa. Cal tenir presents tots aquests aspectes de la seva vida per comprendre millor la seva obra.

Paul Klee  va classificar i catalogar tota la producció  des de ben aviat (1911). Aquesta exposició, que consta de 17 sales,  segueix l’ordre cronològic, des dels seus inicis fins l’any 1940, poc abans de morir. És per tant molt amplia.

Per a mi és un dels artistes que més m’atrauen. El seu esperit de cerca contínua, des de l’arquitectura, el dibuix i la pintura; l’actitud inconformista  de provar noves tècniques pictòriques i el treball amb el color. En relació a aquest últim, no vaig poder deixar de recordar els quadres que vaig veure al Museu Thyssen amb motiu de l’exposició sobre Gauguin i el viatge a l’exòtic,  amb motiu del viatge que va fer a Tunísia l’any 1914 i que tant va marcar la seva obra

Seaside resort in the south of FranceVeure aquests dos quadres, que son del mateix any -1927- és per a mi l’exponent de la versatilitat de Plau Klee. Portrait of an equilibrist

the_man_of_the_futureEl quadre de l’Home del futur, m’agrada especialment. És de l’any 1933 i coincideix amb l’arribada de Hitler i la confiscació per part dels nazis d’obres de Klee, decidint finalment traslladar-se a Suïssa on va iniciar els tràmits per aconseguir aquesta nacionalitat. La intensitat dels colors m’imagino que devia estar en consonància amb la intensitat també dels seus sentiments i emocions, davant de tot el que passava al seu voltant.

Per acabar, no em puc resistir de posar unes  miniatures d’algunes de les obres que sempre m’han agradat molt.

Per més informació, aneu a l’enllaç de la Modern Tate. També incorporo l’article aparegut a La Vanguardia el dia 14 d’octubre d’aquest any: La Tate Modern repasa más de tres décadas de Paul Klee i La perfección en los matices  i Paul Klee, la religión pagana del color,  apareguts a El País els dies 15 i 16 d’octubre.