Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol

Fins el proper 14 d’octubre, es pot visitar al MNAC l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol.

La figura de Gal sempre ha estat envoltada d’un cert misteri i desconeixement, de forma que una exposició dedicada a ella, te en principi, assegurada la afluència de públic.

Com altres vegades he fet constar en aquest bloc, tinc per costum documentar-me sobre el contingut de la mateixa a fi de treure’n el màxim de profit. En aquest cas concret, per tractar-se d’una persona vinculada al moviment surrealista, l’interès encara era més gran per a mi. Els materials inclosos en la web de l’exposició, sobre tot el Dossier_premsa_Gala, ajuden a ubicar a Gala dins de l’entorn de Dalí. El fet que la Comissaria de l’exposició sigui Estrella de Diego

Clip Telenoticies vespre 5/07/2018

constitueix una garantia  important. Professora de l’Art, compta amb una amplia producció escrita i ha publicat diverses monografies dedicades a artistes surrealistes com Remedios Varo o Maruja Mallo, (Fundación Mapfre) a més de l’obra Querida Gala. Las vidas ocultas de Gala Dalí. Ed. Espasa, Madrid, 2003. És una exposició molt amplia, amb més de 300 obres, però al final surts amb la sensació de que no has pogut copsar el personatge, es podria dir que surts amb més incògnites sense resoldre que no pas amb certeses.

Perquè donat que no te una producció artística pròpia, és a través de la mirada de Salvador Dalí, o de les fotografies de Max Ernst o del treball documentat per Eric Schaal de la preparació del pavelló Somni de Venus corresponent a l’Exposició Universal de Nova York de l’any 1939 o de les seves aparicions en públic, quan un pot intentar anar més enllà de la façana. Llegir el llibre de Monika Zgustova. La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí, Galàxia Guttenberg, Barcelona, 2018 és també de gran ajuda. 

La vida i circumstàncies personals i polítiques de Gala, la van marcar de forma definitiva, no en sentit negatiu, sinó en quan a dotar-la d’un caràcter i d’uns valors i ambicions molt determinats. Sempre es va quedar en un segon lloc: va esperonar a Paul Eluard a que fos poeta i el va ajudar a aconseguir el reconeixement internacional del que va gaudir. Va canviar la vida de París per iniciar un nou recorregut al costat de Salvador Dalí, persona absolutament desconeguda en aquells moments. Va ser ella la que va proporcionar equilibri i tranquil·litat a la relació, entenent la personalitat del pintor, contribuint al reconeixement i valoració artística del mateix. Se la presenta com a persona ambiciosa (AVIDA DOLLARS li deia André Breton, utilitzant les lletres del nom de Salvador Dalí), i sembla que al final de la seva vida tenia autèntic pànic a no tenir diners i poder ser pobre. Les conseqüències en la família i les seves amistats d’infància de la revolució russa, van jugar un paper fonamental en la seva vida.

L’exposició mereix la pena  ser visitada, desperta la curiositat i l’interès per anar una mica més enllà del personatge mediàtic que  ella mateixa va contribuir a crear

Xavier Gosé al MNAC

Darrerament el MNAC ofereix exposicions monogràfiques dedicades a artistes que per raons diverses, han quedat una mica oblidats, a pesar de la importància que van tenir en el seu moment. Aquest és el cas de Xavier Gosé (1876-1915) il·lustrador.

He de començar acceptant el meu desconeixement sobre aquest artista i que m’ha semblat molt interessant aquesta aproximació, per poder anar tenint una visió més complerta de finals del XIX i els primers anys del segle XX.

S’apunten diverses causes del desconeixement que tenim d’ell.  En primer lloc el fet que fos il·lustrador  molts cops considerat un art menor. Un segon punt és que va morir molt jove, als 38 anys. A nivell internacional era molt conegut i es pot dir que estava en el punt àlgid de la seva carrera, però no va tenir temps de consolidar-se i que s’expandís arreu. El tercer aspecte que va contribuir al seu desconeixement va ser la dispersió de la seva obra. després de la seva mor. Això va ser motivat a que la seva mare vivia de l’ajuda que ell li feia arribar i es va haver de subhastar tota la producció per assegurar el manteniment de la dona.

Llegint el dossier de premsa que va preparar el MNAC d’aquesta exposició, en la que es mostren les seves obres, ja s’aprecia el que va ser en Xavier Gosé. (D’obligada lectura!)

Com molts artistes de l’època, les seves primeres obres eren de caire acadèmic i encara no es podia veure quina seria la seva veritable orientació. Peró en aquest cas, gràcies a la  col·laboració amb el seu mestre , Josep Lluís Pellicer, a més de fer les ombres de les seves il·lustracions, va veure recollides tres obres seves en el llibre: “Barcelona monumental, pintoresca y artística de tipos, costumbres y paisajes” . Va ser molt important la seva relació amb en Pellicer perquè va anar molt més enllà del terreny artístic, abastant aspectes ideològics i de forma de vida. Pellicer era més aviat anarquista, contestatari i s’explica que la primera reunió dels internacionalistes, es va fer en el seu taller. Tot això va deixar pòsit en en Gosé i es va veure reflectit en alguna de les seves il.lustracions satíriques sobre la monarquia espanyola.

Un retrat que li va fer en Ramon Casas el 1903 va ser comentat per en Folc i Torres dient que es veia clarament “que no era un dels nostres”. El seu pare era militar i en Gosé va néixer a Alcalà de Henares, encara que des de molt petit va anar a viure a Lleida. Però el que el feia més diferent de la resta d’artistes que en bellugaven al voltat dels Quatre Gats, era la seva forma de vestir, sempre cuidada. D’aquí també el comentari que es gastava més en roba i bugaderia que en menjar. Aquesta imatge de dandi el va acompanyar al llarg de tota la seva vida.

La primera etapa de la seva obra va estar dedicada a la sàtira i a recollir la vida del carrer i ja va ser en la segona etapa quan es va dedicar a la publicitat i a la moda. L’etapa realista satírica va del 1900 al 1906 i l’etapa d’estilització i mundanitat del 1907 fins a la seva mort.

Veure una exposició sempre és una classe d’història. Obliga a entendre el moment, la realitat econòmica i social en la que es produeix. Per això és important recordar que va ser en aquests moments quan es va començar a utilitzar la publicitat (importància del cartellisme! ) en el mateix sentit que es fa ara i sobre tot, cal no oblidar que la fotografia no s’havia introduït en el mon de les revistes i que les il.lustracions feien aquest paper. Si s’ajunta l’entorn amb la situació de precarietat econòmica d’en Gosé (no oblidem que havia de mantenir a la seva mare), tot plegat va fer que dediqués moltes hores  a observar a la gent i prenent nota de tot, mentre seia en un banc al carrer.

Aquest prendre nota de tot, també es feia en el mon de la moda. Els grans modistes de l’època, quan presentaven la seva col·lecció, feien que algú dibuixes les peces. En Gosé ho va fer i va viure un moment fonamental de canvi en les formes de vestir, sobre tot en quan a la figura femenina: desapareixen les cotilles i els mirinyacs donant pas a figures més lliures. Queden alguns dibuixos de dissenys seus de joies però la poca informació que hi ha de la seva vida personal, fa que alguns pensin que va dissenyar ell mateix roba, però no es pot demostrar.

El que és evident és que la seva obra és l’arxiu documental gràfic  de la burgesia de principis del XX.

L’any 1914 amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, i estan ja malalt, va tornar de París i després d’una curta estada a casa del seu amic Isaac Albéniz, va marxar cap a Lleida on va morir.

Del segon orígen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des del passat mes de juliol i fins el 25 d’octubre, es pot visitar al MNAC l’exposició que vull comentar.

Com consta en el programa i en el text introductori del web, el període comprés entre 1950 i 1977 va ser un dels més rellevants de l’art català. Va aparèixer el grup de Dau al Set, o Cobalto 49 a més de diverses publicacions i va ser intensa i rica l’experiència de molts artistes que es van traslladar a París on van entrar en contacte amb pintors com Picasso  i Miró a més de viure el final del surrealisme. Després de la mort del dictador, va haver un retorn d’artistes i l’any 1977 es va celebrar un gran míting de la CNT amb la participació d’emblemàtics dirigents a l’exili, com Federica Montseny i Josep Peirats. El mateix any en van celebrar les Jornades Llibertàries Internacionals a Barcelona.

L’exposició està ordenada per cada una d’aquestes dècades i la quantitat d’obres és tan elevada que es fa difícil copsar-ho tot. El que si que es treu en clar, és aquesta efervescència d’artistes d’estils molt diferents que coexistíen a Catalunya.

Alguns d’aquests artistes no estan prou estudiats, i el propi MNAC pretén aprofundir en alguns d’ells en el pròxim futur.

El fet de que hi hagin prop de 300 obres, entre pintura, fotografia, escultura, collage, audiovisuals, documents en paper, revistes, etc. obliga a ser una mica selectiu, encara que es dediqui força temps en la visita.

Dècada dels 50. Es presenten 53 obres. Es pot veure les influències de la pintura americana en alguns artistes i l’empremta de l’art europeu en d’altres, que es pot simplificar parlant de capitalisme enfrontat amb el comunisme. És complicat triar unes poques obres, però si em pogués quedar amb cinc, triaria:

  1. Modest Cuixart. El revés del que s’imaginen els homes. 1950
  2. Àngel aferrant. Noies entrellaçades. 1952
  3. Edual Serra. Col.loqui. 1952
  4. Maria Girona. Paisatge Urbà. 1956
  5. Ràfols Casamada. Paisatge. 1959

Dècada dels 60. 63 obres. En aquesta dècada s’inicia l’art conceptual perdent força la pintura informalista. També cal remarcar l’aparició del Pop diferenciat el pop britànic amb un contingut més social del pop americà, més consumista.

Les fotografies de Colita em van semblar extraordinàries. Estan dedicades a Carmen Amaya,mi per un costat mostren tota la força que tenia, però des d’una sensibilitat molt gran. Expressen moltes coses. A prop estan les de l’Oriol Maspons dedicades a Bocaccio, el contrast és tant gran i al mateix temps tan properes en quant a la representació d’una época, que fan que les hagis de contemplar diverses vegades.

Un cop més un obra de Ràfols Casamada em va aturar. Aurora Roja del 1960. És un contrast entre la situació del moment, amb una base de color gris, però amb el convenciment de que en un moment o altre havia de canviar, i d’aquí els to ataronjat del cel.

No coneixia res d’Antoni Miralda (1942) i m’ha obligat a cercar més informació sobre ell i la seva obra. Reconec que em queda molt i molt per apendre.

Década dels 70. 59 obres.

Els poemes visuals de Brossa sempre posen en marxa les neurones. Quin gust.

Les sèries de Jordi Benito en presenten el cos com element generador d’art o de transformació de matèria. Em van interessar força.

No puc resistir-me a parlar de la Fina Miralles. És una artista de visió molt amplia. Les seves obres es van poder veure a l’Espai 13 de la Fundacio Miró en els seus inicis i en la retrospectiva dels 25 anys d’aquest espai, també va estar exposada una obra seva. Era totalment matèrica i conceptual, molt diferent de la seva obra gràfica, més figurativa. Les obres presents al MNAC son de l’any 1976 realitzades amb materials diversos: tinta, carbonet, fotografies i lletres transferibles sobre diferents tipus de paper. Els títols en si mateixos ja diuen prou: “Per la impunitat de la por” i “Veure-hi no és estar viu” ambdues obres de la sèrie Matances. Seguiré descobrint-la i apreciant-la.

Dissabtes al matí fan visites guiades. Ho aconsello encara que cal fer una segona o tercera volta.

Casagemas

No crec ser gaire original si dic que vaig descobrir al pintor Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), a través de les obres de Picasso, i més en concret pel quadre La vida.

Fins el 22 de febrer, es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) una exposició monogràfica dedicada a aquest artista. S’exposen un total de 38 obres, 7 olis i dibuixos. A la web del Museu hi ha molta informació al respecte, i el dossier de premsa ajuda a fer-se una idea de la vida i obra de Casagemas; per tant no em referiré a aquesta informació.

Produeix una certa incomoditat l’exposició. Potser és deguda a la pròpia personalitat de l’artista que es manifesta en les seves obres. Es sabut que des de ben jove presentava una certa inestabilitat emocional que va fer que fins i tot la seva mare, demanés a Pallarés (el tercer element juntament amb Picasso i el propi Casagemas) que en tingués cura del seu fill. Els trets obsessius tant pel que fa a la relació amb Picasso com amb Germaine, donen idea també de la seva personalitat. I al final, quan li fallen aquests dos puntals, s’enfada amb Picasso tornant a París tot sol,  on manté un forta discussió amb Germaine,   fa que intenti matar-la i tot seguit es  treu  la vida ell mateix.

En aquest sentit, contemplar un mateix tema retratat per Picasso i Casagemas (el cas del retrat del pare de Picasso o el del pintor Opisso) et dóna idea de que no és només un divertiment entre dos amics pintors, sinó que hi ha alguna cosa més.

Els dibuixos costumbristes tenen una gran força. L’ús del carbonet i del llapis conté ressalta les figures, les delimita perfectament, surten del paper i és com si et vinguessin a l’encontre. Algun d’ells es va emprant la tècnica del fregit que va imposar Nonell, que consisteix en un tractament especial del paper amb oli. He de dir que va ser una de les parts que més em van agradar.

La seva faceta de retratista i en especial tots els que va fer utilitzant a Germaine com a model, son també inquietants. En cap d’ells s’aprecia una situació relaxada, agradable, no, tot el contrari. Les posicions, els colors, les línies emprades, tot el conjunt tramet un no se què  que et fa pensar en dones desgraciades o torturades. En alguna de les explicacions sobre els quadres, parla de dones desorientades, envoltades d’espectres.

També em va sorprendre els textos que s’han conservat de la seva faceta de literat. Escrivia amb imatges, de manera que a pesar de ser texts no gaire llargs, et trameten perfectament la situació i els sentiments que s’amaguen darrera d’ells.

No es coneix on o si va rebre formació en alguna escola o acadèmia d’art, però aquest punt acaba sent anecdòtic. No es sabrà mai quina hauria sigut la seva evolució en el cas d’haver viscut més anys, però les obres que ara es mostren son de gran interès i ajuden a conèixer millor també a altres pintors de l’época, com Nonell o Mir, amb els que formava part de l’anomenada Colla del Safrà

El Modernisme a la col·lecció del MNAC

La reubicació de les peces de la col·lecció del MNAC i la distribució espaial de les mateixes, em va agradar molt.

Com totes les visites als museus, sempre et quedes amb la sensació que has vist la mitat i que et cal tornar de nou per a poder aprofundir en algunes d’elles o bé descobrir-les perquè el primer cop quasi no les has vist. Aquesta sensació es fa més forta pel fet que al visitar la part corresponent al Modernisme, a pesar de ser un període relativament curt (no arriba als cinquanta anys), es poden veure moltes tendències i l’aplicació d’aquesta idea a diferents arts plàstiques.

Informació sobre la col·lecció s’en pot trobar al web del Museu. Trobo que ha donat un salt important en totes les vessants: disseny, contingut, accessibilitat i usabilitat, de manera que et permet preparar-te la visita i després revisar les obres que s’ha vist.

Al parlar del Modernisme és evident que s’ha de començar parlant de París de finals del s. XIX, i dels pintors que van viure aquells anys en aquesta ciutat, per a després tornar a Barcelona i fer sentir la seva influència en el mon artístic català, al voltant dels Quatre Gats.

Però un sector de la burgesia catalana, no es sentia a gust amb la temàtica de les pintures d’aquests artistes i la conseqüència va ser l’escissió dels Quatre Gats per donar lloc a la creació del Centre Artístic de Sant Lluc. Al voltant d’aquest Centre es van reunir artistes amb sentiments religiosos més forts, que van saber recollir i expressar els temes que a les persones ben pensants els agradaven més com per posar-los a la sala o al menjador de casa seva. La influència de l’Església va ser forta en tots els àmbits artístics: pintura, escultura, arquitectura, etc.  Una de les obres d’aquesta època que em va impactar va ser “Escena de interior” de Rafael Sanchis Yago del 1911. La visió d’un home renyant a una dona, asseguda i totalment enfonsada, tapant-se la cara, no deix de ser una representació ideològica de les relacions i ensenyances de l’època.  És aquesta reacció contra el naturalisme i el realisme el que va donar lloc a l’aparició del simbolisme, tractant de representar o bé, mons fantàstics, romàntics i idíl·lics o aspectes més relacionats amb l’erotisme. Els cartells d’aquesta època, són molt suggerents. El llibre de les hores, d’Adrià Gual, reuneix per a mí, totes aquestes qualitats, el color, les flors expressió del romanticisme, la figura de la dona, lànguida i amb el rellotge de sorra a la mà, com a símbol del pas del temps i de la mort.

Com acostuma a passar sempre, es produeix una reacció contrària, que intenta contrarestar tota aquesta temàtica. Així entrem en el període de pintura fosca i de representació de la misèria i de les persones més marginals. És ineludible fer esment a les obres d’en Nonell sobre les gitanes. Dones cada cop més encorbades, tancades en elles mateixes.

I he deixat pel final el comentar l’obra de Josep M. Jujol. De Gaudí ja s’ha dit molt i és fàcil localitzar imatges i documentació de totes les seves obres. He volgut incloure l’enllaç a la pàgina que dedica Wikipedia a aquests artista, perquè és molt complerta i porta referències de les seves obres, tant d’arquitectura com de mobiliari i treball de ferro. Jo vaig fer fotografies de les peces que em van cridar més l’atenció. Realment son més agosarades i trencadores que les de Gaudí. La incorporació del color al mobiliari, serveix per donar més importància a la fusta. El tinter està pensat per destacar sobre d’una taula, però al mateix temps, les formes arrodonides i suaus, donen idea de la relació amb la persona que l’ha de fer servir: s’adapta a la mà sense ferir-la amb les arestes.