Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.