Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950). Museo Carmen Thyssen. Málaga

Fins a primers de setembre, es pot visitar l’exposició Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950) en el Museo Carmen Thyssen de Málaga.

Comença l’exposició amb l’apartat dedicat a: Bellesa maldita: Revisió moderna del mite de la femme fatale. Aquí s’explica l’aparició d’aquest model de dona a la literatura i a les arts com a reacció a l’aparició dels primers moviments reivindicatius de les dones, entorn a les sufragistes i a la reclamació del dret de vot, que van sorgir als països anglosaxons, principalment a Gran Bretanya i EEUU en la segona meitat del segle XIX. Es pot dir que és una reacció del món masculí enfront a la sensació de perill per la pèrdua de poder i que es manifesta tractant la imatge femenina de manera sofisticada, suggerent i provocadora.

El quadre de Georges Clairin. Sarah Bernhardt (1844-1923) 1871 és una bona mostra del que es diu: Postura insinuant, vestit sofisticat, la combinació dels colors blanc i negre (puresa i pecat) i la mirada directe als ulls de l’espectador, en una actitud de provocació i de no baixar la vista com corresponia a la imatge estereotipada de la dona. Aquest pintor te més quadres dedicats a l’actriu Sarah Bernhardt. Com sempre, m’agrada relacionar les obres, els artistes i les èpoques i estils, i davant d’aquest quadre em van venir al cap els cartells d’Alphonse Mucha (veure l’apunt Alphonse Mucha) que son una mica posteriors a aquest i que de fet van servir per immortalitzar a l’actriu.

Georges Clairin. Sarah Bernhardt. 1871

La segona agrupació temàtica és l’anomenada Dones de la nit i de la vida moderna. Aquí es poden veure imatges relacionades amb la prostitució i el món fosc de la nit. Moltes vegades no es tracta de representacions amables, sinó dures. El quadre de Federico Beltran ens mostra el “blau Beltran” que es considera característic de la seva obra i de la seva paleta i que el van ajudar a captar la foscor de la nit.

Federico Beltrán Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona
Federico Beltran Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona

Un cop més, venen les associacions al cap i es compara amb el blau Klein, tant diferent i tant característic.

En aquesta tasca de comparacions, no puc deixar de destacar les obres de Suzanne Valadon.

L’actitud de les dones és absolutament diferent de les representades pels altres artistes presents a la sala. En aquestes obres se les veu relaxades, tranquil·les, pensant en les seves coses, no pendents del que les envolta. I aquí voldria incloure una de les obres d’aquesta autora que es van exhibir a l’exposició: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum, que podria haver estat perfectament en aquesta exposició

Suzanne Valadon. Jugadores de cartes, 1912. Musée du Petit Palais de Genève

Em van cridar molt l’atenció els dos quadres de Julio Romero de Torres: El pecado del 1913 i Mujer con pistola del 1925. Les diferències entre els dos son ben notòries, no només per la imatge de la dona, sinó també pel canvi de colors i de tècnica.

No es pot oblidar que El pecado va anar acompanyat amb l’obra La virtud, el 1915, d’aquesta manera volia mostrar les dues cares del paper que se li atribuïa a la dona. Per reforçar la idea de Mujer con pistola, al cap de dos anys, l’artista va pintar La copla, on veiem a la dona portant una navalla al lligacames. Ja s’ens mostra una dona que es defensa ella mateixa, sense que li calgui una protecció exterior, al contrari, el perill és el que està fora.

En la part final de l’exposició dedicada a les Noves dones, la majoria de les obres son ben conegudes. Des de La máscara de Kiki de Montparnasse i la Máscara de Greta Garbo con mechón de Pablo Gargallo a Negra y blanca i El violín de Ingres de Man Ray. Però davant de les dues obres de Maruja Mallo, cal aturar-se i meravellar-se: les proporcions, el equilibri, el traç, les línies. Tot formant part dels seus estudis de les simetries.

Convé recordar de nou les paraules de Gómez de la Serna:

Los cuadros nuevos representan el retrato estilizado con una frescura renovada, el óñeo tranquilo y luminotécnico, la posibilidad de armar una serie de cabezas de nuestro tiempo con la coqieteria nueva de las cejas muy dibujadas, y las pestañas inmensas y los labios pintados con rojos de sorpresa […] Está Maruja Mallo ante la inmensidad del retrato -ventanas de ojos hacia galerias de almas- […] como los grandes retratistas italianos medita en la soledad de la figura humana

Font: Ramón Gómez de la Serna. Maruja Mallo. Buenos Aires, Editorial Losada, 1942, pag. 14

Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.

Lee Miller

Durant els darrers tres mesos, s’ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l’exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l’estructura de la mateixa com per les obres que s’han pogut veure.

La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra. La seva trajectòria va ser dilatada i aquesta exposició es va centrar en la producció de la dècada dels anys 20 i de manera particular en la seva vinculació amb el moviment surrealista a Gran Bretanya.

Eleanor Clayton (The Hepworth Wakefield)

El concepte de grup dels integrants del moviment surrealista va ser molt fort. Això va ser positiu i negatiu. És prou conegut el comportament d’ Andre Breton quan considerava que algú s’havia apartat de la línia establerta, sense pensar-s’ho dues vegades, apartava a l’escriptor o artista plàstic del col·lectiu. La part positiva és que potenciava la creativitat, afavoria l’intercanvi d’idees. La comunió d’interessos i d’idees era evident i les fotografies en les que es pot veure com podien estar plegats, uns pintant, uns altres escrivint, manifesta aquest flux creatiu que s’establia entre ells.

Le Miller. The Kiss
Le Miller. The Kiss

Un bon exemple és l’obra The Kiss, de la que es podia veure una reconstrucció, que va ser feta per Roland Penrose en base als dibuixos i instruccions que li va enviar Lee Miller, per ser incorporada a l’exposició que es va celebrar a Londres l’any 1940 i a la que ella no hi va assistir per viure en aquells moments a Egipte.

El quadre sense títol de Lee Miller en el que integra una fotografia del perfil de Dora Maar i un altre d’Eileen Agar, va donar peu a l’obra Butterfly Bride (1938) d’aquesta darrera. I podríem parlar de més obres presents a l’exposició, que posen de manifest la influència d’uns en els altres. Era una competència creativa que els anava fent més grans a tots ells.

Lee Miller, s/n (perfils de Dora Maar Eileen Agar amb postals

La tasca com a foto-periodista demostra de forma fefaent la seva vàlua. Els treballs realitzats en el període 1941-1945 per a la revista Vogue, denoten la seva intel·ligència, sensibilitat i de saber viure en el moment. Corresponen al període inicial de la guerra les imatges relacionades amb la moda. La proposta de cabell curt, el més adient per un període de guerra, quan no es pot disposar ni d’aigua, ni de perruqueria, ni de mitjans econòmics és molt significativa. El “suggeriment” el reforça posant el nom de la persona que llueix aquests tipus de tall, de manera que les dones es sentin còmodes portant-lo elles també. L’altre imatge amb diferents alternatives de com modificar els barrets per allargar-lis la vida, és de rabiosa actualitat:

En la primera d’elles, destaca el que estigui signada: Lee Miller/1942. No era habitual en les revistes que el fotògraf o la fotògrafa signes les obres.

En aquesta fotografia destaca l’efecte de la solarització, descobert de forma accidental per Lee Miller quan treballava en l’estudi de Man Ray i que aquest posteriorment va desenvolupar. Aquest efecte es dona quan es produeix una forta sobreexposició per error o per una exposicio accidental del material sensible a la llum blanca (pot ser un negatiu o una còpia fotogràfica).

D’aquí podem passar a les fotografies com a corresponsal de guerra. Sabia compaginar la cruesa de la situació i el dramatisme, amb fotografies de situacions que parlaven de la guerra de manera subtil. Va seguir a l’exèrcit d’US pel front europeu, enviant a Vogue unes imatges que son considerades de les millors que es disposen de la guerra a França. Però no eren només les fotografies, sinó els comentaris en telegrames i escrits que afegia. S’explica l’anècdota que a l’arribar a París va visitar a Picasso que no la va reconèixer per anar coberta de fang i bruta. Va viure al límit, estant a primera línia en alguns dels moments més cabdals de la guerra, com els efectes del napalm en el setge de Saint-Malo, l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia i l’horror en els camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

Existeixen diversos llibres on es recull el seu paper de fotògrafa de guerra i la situació especial que va viure per tractar-se d’una dona (aspecte que no es pot minimitzar tenint present l’època i el moment):

  • Scherman, David E. ; Pensore, Antoni: Lee Miller’s War: Photographer and Correspondent with the Allies in Europe 1944-45
  • Robert, Hilary; Pensore, Antoni: Lee Miller: A Woman’s War
  • Miller, Lee: A Life with Food, Friends and Recipes . Aquest llibre ens la mostra en una faceta diferent: com a cuinera pels amics que els visitaven a Farley Farm.
  • etc.

Lee inventaba platos. Lavaba las espinacas en la lavadora; cocinaba un pescado azul en honor a Miró con una tapa de retrete en la cabeza para protegerse de la grasa. 

De Manuel Vicent. El País. 6 de julio de 2018

Veure obres de Leonora Carrington, Dora Maar, Eileen Agar i Maruja Mallo és un regal. Evidentment, sense deixar de costat a De Chirico, Man Ray, Marx Erns, Henry Moore i tans d’altres surrealistes. I més quan en una obra de divulgació com Arte Moderno de la Ed. Taschen, en el capítol dedicat al Surrealisme, només es cita Frida Kahlo o fins i tot en l’entrada a la Wikipedia sobre Surrealisme, cal anar al Vegis també, per trobar un apartat dedicat a les dones integrants del moviment surrealista, agrupades en les diferents vessants artístiques: pintores, escultores, fotògrafes, moda, escriptores, etc.

A l’Espai 13 es podien veure dues exposicions relacionades amb la de Lee Miller. La primera es deia Senyes d’identitat. Retrats de dones i la segona Coetanis. Senyes d’identitat recollia un seguit d’autoretrats de dones que mostren o amaguen rostres i cosos. Coetanis era un projecte on van participar fotògrafs i artistes visuals que comparteixen l’afinitat creaativa. És un encert aquest tipus de projectes vinculats a l’exposició principal.

Maruja Mallo

A la Galeria Guillermo de Osma de Madrid hi ha una exposició d’obres de Maruja Mallo (1902-1995). La seva obra no es pot dir que fos extensa, degut en part per la seva meticulositat en la forma de treballar, o per la pèrdua de la mateixa durant la Guerra Civil espanyola (en particular obra en ceràmica) o pels canvis de residència.

La primera recomanació és llegir (o descarregar-se per poder fer-ho servir com a obra de referència) el catàleg de l’exposició: Maruja Mallo: Orden y creación.  No es tracta només d’un catàleg de l’exposició, sinó que conté diversos articles d’especialistes en l’obra de Maruja Mallo, que ajuden a entrar en l’univers particular d’aquesta gran artista.

El fet que la Galeria Guillermo de Osma, sigui la dipositària de l’arxiu de Maruja Mallo, ha fet d’aquesta galeria referent inqüestionable per acostar-se a aquesta artista. Es percep aquest coneixement en la selecció d’obres, en la seva presentació i en la documentació que posen a l’abast del públic en general. S’anuncia per l’any 2018 la publicació del catàleg raonat de l’obra de Maruja Mallo, que de ben segur servirà per poder conèixer millor la seva obra i les diverses tècniques, estils i moviments en els que va participar.  (“Un catàleg raonat, o catàleg crític, és un catàleg d’obres d’art que, a més d’inventariar i classificar les obres amb les dades essencials, les descriu, documenta i comenta des d’un punt de vista tècnic i crític.” L’Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.)

Si més no, per a tenir una visió general d’aquesta artista, es pot consultar el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación MAPHRE l’any 2008, que porta el nom de l’artista. Existeix a més,  amplia literatura sobre la mateixa que es troba amb facilitat. Una bona opció es veure el documental emès a l’espai Imprescindibles de rtv o l’article escrit també per Estrella de Diego, que es va publicar a El País Semanalcom a preparació de l’exposició que ara comento.

Ja he fet referència en altres ocasions en aquest blog a ella i com dic cada cop més, em vaig centrant en “les velles conegudes”, aquelles i aquelles artistes en les que em reconec i de les que participo. És difícil per tant parlar d’un quadre només, a pesar de que podria dir que en va haver uns quants que podria destacar, El que més em va frapar va ser veure el seu treball meticulós, els càlculs infinits que feia, el mètode i rigor amb que planificava i preparava cada obra. Els  estudis preparatoris per diferents obres son impressionants, estan totes les mides, tots els detalls, no deixa res a la improvisació. El seu interès per la geometria i les matemàtiques que s’havia iniciat en l’època de treball amb en Torres García, no va deixar mai de manifestar-se en la seva obra. No és d’estranyar que produís poca obra. Un cop més es corrobora la idea de que els grans pintors son també uns grans dibuixants.

Tal com escriu Guillermo de Osma en el catàleg de l’exposició:

La cantidad de dibujos preparatorios o de estudios sobre la figura humana, los pescadores y el paisaje gallego –el famoso Cuaderno de Bueu-, el movimiento, las proporciones, la geometría, las sombras y sus intensidades, atletas, máscaras, moradores del espacio, personajes del TBO o de dibujos animados…. conservados en el Archivo y que algunos exponemos aquí, dan idea de lo minucioso de la elaboración de sus obras.

Tan Maruja Mallo com Sonia Delaunay (de la que vaig escriure en el post anterior), han estat relacionades amb el moviment Surrealisme en alguna etapa de les seves etapes creatives. Les diferències entre ambdues son notables, però constatar les amistats que van compartir, sense potser ni saber-ho, com Ramón Gómez de la Serna, em fa tancar el cercle i entendre punts vitals semblants, al marge de la vessant artística.

Sorprenent l’afluència de públic (molt jovent!) a aquesta exposició, el que dóna idea de l’interès que desperta aquesta artista

Les dones de la Generació del 27

Fa pocs dies van passar per tve2 el documental “Las Sinsombrero” Quan es parla de recuperar la memòria històrica, crec que cal donar presència i posar en el seu lloc tantes i tantes dones que han contribuït a arribar on ens trobem tots ara. En aquest sentit l’aportació d’aquest documental serveix per donar visibilitat a algunes que van compartir tertúlies, discussions, debats, i esbarjo amb els artistes de l’anomenada Generació del 27. Van ser dones trencadores, rebels, que van viure tal com elles ho volien fer i que pertanyien a les diferents branques de l’art: pintura, literatura, pensament, etc.

A més del documental es pot navegar per la docuweb, el que ens permet aprofundir en la vida i obra de cada una d’elles.

Maruja Mallo va pertànyer a aquest grup. Extraordinària pintora i dona transgressora, rebel, dinàmica, culta, involucrada amb la societat i el seu entorn. Va participar del grup dels surrealistes però va buscar noves formes d’expressió que es van posar de manifest els anys que va viure a Argentina. Tot això i més es pot veure en el documental presentat dins del programa Imprescindibles de tve2 dedicat a ella.