Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950). Museo Carmen Thyssen. Málaga

Fins a primers de setembre, es pot visitar l’exposició Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno (1880-1950) en el Museo Carmen Thyssen de Málaga.

Comença l’exposició amb l’apartat dedicat a: Bellesa maldita: Revisió moderna del mite de la femme fatale. Aquí s’explica l’aparició d’aquest model de dona a la literatura i a les arts com a reacció a l’aparició dels primers moviments reivindicatius de les dones, entorn a les sufragistes i a la reclamació del dret de vot, que van sorgir als països anglosaxons, principalment a Gran Bretanya i EEUU en la segona meitat del segle XIX. Es pot dir que és una reacció del món masculí enfront a la sensació de perill per la pèrdua de poder i que es manifesta tractant la imatge femenina de manera sofisticada, suggerent i provocadora.

El quadre de Georges Clairin. Sarah Bernhardt (1844-1923) 1871 és una bona mostra del que es diu: Postura insinuant, vestit sofisticat, la combinació dels colors blanc i negre (puresa i pecat) i la mirada directe als ulls de l’espectador, en una actitud de provocació i de no baixar la vista com corresponia a la imatge estereotipada de la dona. Aquest pintor te més quadres dedicats a l’actriu Sarah Bernhardt. Com sempre, m’agrada relacionar les obres, els artistes i les èpoques i estils, i davant d’aquest quadre em van venir al cap els cartells d’Alphonse Mucha (veure l’apunt Alphonse Mucha) que son una mica posteriors a aquest i que de fet van servir per immortalitzar a l’actriu.

Georges Clairin. Sarah Bernhardt. 1871

La segona agrupació temàtica és l’anomenada Dones de la nit i de la vida moderna. Aquí es poden veure imatges relacionades amb la prostitució i el món fosc de la nit. Moltes vegades no es tracta de representacions amables, sinó dures. El quadre de Federico Beltran ens mostra el “blau Beltran” que es considera característic de la seva obra i de la seva paleta i que el van ajudar a captar la foscor de la nit.

Federico Beltrán Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona
Federico Beltran Masses. La noche de Eva. 1929. Fundación Suñol. Barcelona

Un cop més, venen les associacions al cap i es compara amb el blau Klein, tant diferent i tant característic.

En aquesta tasca de comparacions, no puc deixar de destacar les obres de Suzanne Valadon.

L’actitud de les dones és absolutament diferent de les representades pels altres artistes presents a la sala. En aquestes obres se les veu relaxades, tranquil·les, pensant en les seves coses, no pendents del que les envolta. I aquí voldria incloure una de les obres d’aquesta autora que es van exhibir a l’exposició: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum, que podria haver estat perfectament en aquesta exposició

Suzanne Valadon. Jugadores de cartes, 1912. Musée du Petit Palais de Genève

Em van cridar molt l’atenció els dos quadres de Julio Romero de Torres: El pecado del 1913 i Mujer con pistola del 1925. Les diferències entre els dos son ben notòries, no només per la imatge de la dona, sinó també pel canvi de colors i de tècnica.

No es pot oblidar que El pecado va anar acompanyat amb l’obra La virtud, el 1915, d’aquesta manera volia mostrar les dues cares del paper que se li atribuïa a la dona. Per reforçar la idea de Mujer con pistola, al cap de dos anys, l’artista va pintar La copla, on veiem a la dona portant una navalla al lligacames. Ja s’ens mostra una dona que es defensa ella mateixa, sense que li calgui una protecció exterior, al contrari, el perill és el que està fora.

En la part final de l’exposició dedicada a les Noves dones, la majoria de les obres son ben conegudes. Des de La máscara de Kiki de Montparnasse i la Máscara de Greta Garbo con mechón de Pablo Gargallo a Negra y blanca i El violín de Ingres de Man Ray. Però davant de les dues obres de Maruja Mallo, cal aturar-se i meravellar-se: les proporcions, el equilibri, el traç, les línies. Tot formant part dels seus estudis de les simetries.

Convé recordar de nou les paraules de Gómez de la Serna:

Los cuadros nuevos representan el retrato estilizado con una frescura renovada, el óñeo tranquilo y luminotécnico, la posibilidad de armar una serie de cabezas de nuestro tiempo con la coqieteria nueva de las cejas muy dibujadas, y las pestañas inmensas y los labios pintados con rojos de sorpresa […] Está Maruja Mallo ante la inmensidad del retrato -ventanas de ojos hacia galerias de almas- […] como los grandes retratistas italianos medita en la soledad de la figura humana

Font: Ramón Gómez de la Serna. Maruja Mallo. Buenos Aires, Editorial Losada, 1942, pag. 14