Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”

Jaume Plensa al MACBA

Exposició retrospectiva de Jaume Plensa al MACBA

Ben aviat finalitzarà l’exposició instal·lada al MACBA i dedicada a Jaume Plensa

Fa temps que la figura i l’obra de Plensa em semblen imprescindibles tant a nivell personal com a nivell artístic general. El fet de tenir molta obra pública arreu del món, l’ha fet molt conegut i que sigui fàcilment reconeixible. D’aquí una de les sorpreses d’aquesta exposició: la varietat de formats, de materials i d’idees amb les que es troba el visitant.

La idea que ha expressat sovint que l’escultura és la millor forma de plantejar preguntes, la trobo molt encertada. Si s’afegeix el concepte de l’art com a revolsiu, com a element de provocació, ens porta a adoptar una posició oberta, amb el cap, les emocions i el cos disposats a no quedar-se al marge de les obres presents a l’exposició.

Jaume Plensa. Firenze II, 1992
Jaume Plensa. Firenze II, 1992

La contundència d’algunes de les peces, pot semblar una contradicció amb el que aporten d’espiritualitat, d’ introspecció, de silenci. L’artista provoca constantment aquesta sensació de contradicció: matèria – buit, silenci – so, tancat – obert, exterior – interior, lleuger – feixuc.

Aquesta exposició fa un recorregut per quasi 30 anys del seu treball. Els criteris bàsics de l’artista es mantenen i es pot percebre la tasca d’investigació, de cerca de nous materials, de noves formes d’expressió , però no deixant mai de costat a les persones, les seves emocions i els seus pensaments i sobre tot, intentant sempre implicar-los en l’obra. És significatiu el fet que no hi hagi explicacions en les sales: directament la gent es troba amb les peces i ha de decidir que fer: acariciar-les, moure’s a través d’ells, escoltar-les, observar-les, deixar-se envoltar, etc. En aquest sentit, es pot afirmar que és una exposició participativa, no et pots quedar al marge.

Mémoires Jumelles del 1992, em va recordar a Lina Bo Bardi, per l’ús de tensors. En el cas de Plensa, els introdueix per aguantar de forma confrontada dos components i Lina Bo Bardi els va emprar com element de presentació i suport de les seves obres.

Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi

Sorprèn Dallas? … Caracas? (1997). Es tracta de dues centes fotografies de cuines de cases d’aquestes dues ciutats, que en un moment donat tenien les mateixes expectatives, i ens enfronta amb dues realitats que al final mostren les diferències i contraposicions entre ambdues. Un cop més la confrontació es fa present.

The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016) ocupen un espai exterior, visible des del carrer. Les figures abraçades als arbres son autoretrats de l’artista. Un cop més, tenen els ulls tancats, en actitud d’introspecció, de comunió amb la natura, sentint i participant de la transformació de la mateixa. Al mateix temps, els cosos es presenten com a memòria col.lectiva (al portar escrits els noms de compositors i artistes) i com a recordatori dels rius, tant en quant contenen l’aigua, principi fonamental de la vida.

Jaume Plensa. The Heart of Trees.
Jaume Plensa. The Heart of Trees

Es podrien fer comentaris de totes les obres, però és molt millor véure-les i gaudir-les directament.

Espècies d’Espais al MACBA

Aquesta setmana vaig anar al MACBA a veure l’exposició Espècies d’Espais.
D’entrada he de dir que no va ser una visita normal. Vaig tenir la gran sort de fer-la acompanyada del comissari de la mateixa, en Frederic Montornés i confesso que va ser una experiència molt valuosa. No és el primer cop que segueixo una exposició amb el comissari de la mateixa, però el que va fer que aquesta vegada fos diferent, és el fet de sentir l’explicació de tot el procés creatiu, des del moment de L’encàrrec fins la plasmació en l’espai del museu. Penso que és diferent que hagis de preparar l’exposició d’un artista determinat, on poden jugar aspectes cronològics, temàtics o de relació amb altres artistes o moviments, de tenir un encàrrec obert, com si fos un full en blanc en el que has de buscar i trobar un fil argumental, que tingui sentit i que es pugui reflexar d’una manera o altre en l’espai. Potser és fruit de la meva pròpia incapacitat la que em va deixar absolutament aclaparada davant d’un repte com aquest.

Disposar del marc general de l’exposició permet pensar-la en el seu conjunt, amb totes les obres com a parts o esglaons que et van guiant i acompanyant per trobar el sentit global. Això els hi assigna un paper específic que no desmereix ni anul.la el valor individual de cadascuna d’elles.

En la presentació d’Espècies d’Espais s’explica que el nom i la distribució dels espais, provenen de la idea presentada per Georges Perec. Es tracta de tretze espais on transcorre la vida de les persones i “on ens mostrem, som, ens movem, actuem, ens relacionem, pensem…En suma, on vivim.”

Simplificant molt les coses, podem quedar-nos amb dos espais molt diferenciats: els que corresponen a l’àmbit privat i el que correspon a l’àmbit públic. Al parlar d’aquests espais és significatiu el diferent llenguatge que s’utilitza per a representar-los. En l’espai privat, els sostres son baixos, aportant la sensació d’intimitat, d’espai reclòs, personal i també es juga amb el color de les parets i amb les obertures (finestres, portes) a través de les quals ens relacionem amb els altres espais. Quan passem a l’espai públic, el sostre és alt i no existeix cap divisió: és ampli, obert, únic.

La primera obra és la de Luz Broto que permet relacionar el món interior amb l’exterior. He de dir que un cop vista l’exposició, aquesta obra va tenir per a mi molt més sentit que al veure-la al començament del recorregut.
És molt difícil treure les obres del context general en el que estan exposades, però a títol personal destacaria “Sweet Home II” de Gino Rubert del 2007, “Passar pàgina” de Gerhard Richter o “Londres” del fotògraf Humberto Rivas del 1978, totes elles corresponents a l’àmbit privat. En l’espai públic em va cridar l’atenció el conjunt de l’obra de Andrés Fernández, artista madrileny i “El món de memòria IV” d’Emma Kay del 2004.

Encara que només estigui fent una pinzellada de l’exposició, aquesta seria molt esbiaixada si no cités el projecte de Martí Anson de obrir una botiga de mobles i complements per a la llar fora del museu o l’actuació de l’equip d’arquitectura MAIO. En el cas de la botiga era interessant el concepte general que abastava no només l’espai concret de la botiga, sinó també la resta d’espais, el carrer o el barri que calia passar fins arribar a ella. El projecte de l’equip MAIO ha sabut jugar amb l’espai de l’edifici del MACBA amb els espais de l’exposició. En ambdós casos ens ajuden a saber anar del particular al mon general o a l’inrevés. En definitiva, a tenir la ment oberta i veure més enllà del que els ulls ens mostren.