Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Lee Miller

Durant els darrers tres mesos, s’ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l’exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l’estructura de la mateixa com per les obres que s’han pogut veure.

La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra. La seva trajectòria va ser dilatada i aquesta exposició es va centrar en la producció de la dècada dels anys 20 i de manera particular en la seva vinculació amb el moviment surrealista a Gran Bretanya.

Eleanor Clayton (The Hepworth Wakefield)

El concepte de grup dels integrants del moviment surrealista va ser molt fort. Això va ser positiu i negatiu. És prou conegut el comportament d’ Andre Breton quan considerava que algú s’havia apartat de la línia establerta, sense pensar-s’ho dues vegades, apartava a l’escriptor o artista plàstic del col·lectiu. La part positiva és que potenciava la creativitat, afavoria l’intercanvi d’idees. La comunió d’interessos i d’idees era evident i les fotografies en les que es pot veure com podien estar plegats, uns pintant, uns altres escrivint, manifesta aquest flux creatiu que s’establia entre ells.

Le Miller. The Kiss
Le Miller. The Kiss

Un bon exemple és l’obra The Kiss, de la que es podia veure una reconstrucció, que va ser feta per Roland Penrose en base als dibuixos i instruccions que li va enviar Lee Miller, per ser incorporada a l’exposició que es va celebrar a Londres l’any 1940 i a la que ella no hi va assistir per viure en aquells moments a Egipte.

El quadre sense títol de Lee Miller en el que integra una fotografia del perfil de Dora Maar i un altre d’Eileen Agar, va donar peu a l’obra Butterfly Bride (1938) d’aquesta darrera. I podríem parlar de més obres presents a l’exposició, que posen de manifest la influència d’uns en els altres. Era una competència creativa que els anava fent més grans a tots ells.

Lee Miller, s/n (perfils de Dora Maar Eileen Agar amb postals

La tasca com a foto-periodista demostra de forma fefaent la seva vàlua. Els treballs realitzats en el període 1941-1945 per a la revista Vogue, denoten la seva intel·ligència, sensibilitat i de saber viure en el moment. Corresponen al període inicial de la guerra les imatges relacionades amb la moda. La proposta de cabell curt, el més adient per un període de guerra, quan no es pot disposar ni d’aigua, ni de perruqueria, ni de mitjans econòmics és molt significativa. El “suggeriment” el reforça posant el nom de la persona que llueix aquests tipus de tall, de manera que les dones es sentin còmodes portant-lo elles també. L’altre imatge amb diferents alternatives de com modificar els barrets per allargar-lis la vida, és de rabiosa actualitat:

En la primera d’elles, destaca el que estigui signada: Lee Miller/1942. No era habitual en les revistes que el fotògraf o la fotògrafa signes les obres.

En aquesta fotografia destaca l’efecte de la solarització, descobert de forma accidental per Lee Miller quan treballava en l’estudi de Man Ray i que aquest posteriorment va desenvolupar. Aquest efecte es dona quan es produeix una forta sobreexposició per error o per una exposicio accidental del material sensible a la llum blanca (pot ser un negatiu o una còpia fotogràfica).

D’aquí podem passar a les fotografies com a corresponsal de guerra. Sabia compaginar la cruesa de la situació i el dramatisme, amb fotografies de situacions que parlaven de la guerra de manera subtil. Va seguir a l’exèrcit d’US pel front europeu, enviant a Vogue unes imatges que son considerades de les millors que es disposen de la guerra a França. Però no eren només les fotografies, sinó els comentaris en telegrames i escrits que afegia. S’explica l’anècdota que a l’arribar a París va visitar a Picasso que no la va reconèixer per anar coberta de fang i bruta. Va viure al límit, estant a primera línia en alguns dels moments més cabdals de la guerra, com els efectes del napalm en el setge de Saint-Malo, l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia i l’horror en els camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

Existeixen diversos llibres on es recull el seu paper de fotògrafa de guerra i la situació especial que va viure per tractar-se d’una dona (aspecte que no es pot minimitzar tenint present l’època i el moment):

  • Scherman, David E. ; Pensore, Antoni: Lee Miller’s War: Photographer and Correspondent with the Allies in Europe 1944-45
  • Robert, Hilary; Pensore, Antoni: Lee Miller: A Woman’s War
  • Miller, Lee: A Life with Food, Friends and Recipes . Aquest llibre ens la mostra en una faceta diferent: com a cuinera pels amics que els visitaven a Farley Farm.
  • etc.

Lee inventaba platos. Lavaba las espinacas en la lavadora; cocinaba un pescado azul en honor a Miró con una tapa de retrete en la cabeza para protegerse de la grasa. 

De Manuel Vicent. El País. 6 de julio de 2018

Veure obres de Leonora Carrington, Dora Maar, Eileen Agar i Maruja Mallo és un regal. Evidentment, sense deixar de costat a De Chirico, Man Ray, Marx Erns, Henry Moore i tans d’altres surrealistes. I més quan en una obra de divulgació com Arte Moderno de la Ed. Taschen, en el capítol dedicat al Surrealisme, només es cita Frida Kahlo o fins i tot en l’entrada a la Wikipedia sobre Surrealisme, cal anar al Vegis també, per trobar un apartat dedicat a les dones integrants del moviment surrealista, agrupades en les diferents vessants artístiques: pintores, escultores, fotògrafes, moda, escriptores, etc.

A l’Espai 13 es podien veure dues exposicions relacionades amb la de Lee Miller. La primera es deia Senyes d’identitat. Retrats de dones i la segona Coetanis. Senyes d’identitat recollia un seguit d’autoretrats de dones que mostren o amaguen rostres i cosos. Coetanis era un projecte on van participar fotògrafs i artistes visuals que comparteixen l’afinitat creaativa. És un encert aquest tipus de projectes vinculats a l’exposició principal.

Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.