William Klein Manifest. La Pedrera

La motivació per anar a veure una exposició, és molt variada. Pot ser que ja es conegui l’obra de l’artista i es vulgui ampliar el coneixement del mateix; pot ser que la institució o la sala on es dugui a terme ens inspiri; pot ser que alguna persona ens hagi fet algun comentari o que s’hagi vist informació en algun mitjà sobre ella o pot ser fruit de la casualitat. Sigui quina sigui la circumstància que ens porti a veure una exposició, el que és segur és que a la sortida, haurem aprés alguna cosa nova i haurem gaudit d’una bona estona.

Per pocs dies, encara es pot veure a La Pedrera, l’exposició que recull més de 200 obres de l’artista nord-americà, William Klein. La seva obra va comportar un trencament amb l’estètica de l’època, i una de les coses que més sorprèn, es constatar l’actualitat de la mateixa. Pel que és més conegut és per la seva tasca com a fotògraf, i en especial, com a fotògraf de carrer, encara que no va ser aquesta la primera faceta artística a la que es va dedicar. Després de l’etapa de formació a la Sorbona de París, va freqüentar durant un període curt de temps, el taller de Fernand Léger . Va ser en aquest període entre 1949 i 1951, quan va pintar algunes natures mortes

Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein
Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein. WK11808

Al seu retorn a Nova York, el 1954, és quan comença a treballar en les fotografies de carrer. La diferència amb altres fotógrafs, és que capta les imatges fent partíceps als personatges. No ho fa de manera anònima o volent passar desapercebut, no, busca la mirada directe de les persones, la seva complicitat.

Continua llegint “William Klein Manifest. La Pedrera”

Bill Viola. Miralls de l’invisible. La Pedrera

Encara queden uns dies per a poder visitar l’exposició Miralls de l’invisible a la Fundació Catalunya La Pedrera. Val la pena. Per diferents raons:

  • Veure l’obra de Bill Viola i l’evolució de la mateixa
  • Conèixer el mon del videoart i el que aporta.
  • Copsar el paper de la tecnologia i la interacció amb l’art.

Poques vegades una exposició pot generar uns sentiments tan profunds i intensos en els visitants. Bill Viola reflecteix el pas del temps, la mort, la solitud… tot emmarcat en l’espai i basat en la reflexió personal i en el coneixement de la pròpia persona i el seu entorn. En les situacions que poden semblar més límits, aconsegueix trametre una sensació d’acceptació i de pau. La presència constant en les obres exposades dels quatre elements: aigua, foc, terra i aire, fa comprendre la importància dels elements bàsics en el desenvolupament de les persones i sobre tot, en l’obra d’aquest artista. Com sempre, recomano fer una visita guiada, el que permet introduir-se en l’artista i en la seva obra.

Recomano veure el programa La Sala de rtve2, passat el 23 de setembre de 2017 i dedicat a Bill Viola i l’exposició que es va presentar al Museu Guggenheim de Bilbao. Dura quasi 30 minuts i ajuda a entendre els paràmetres pels quals es desenvolupa l’obra d’aquest artista. És molt interessant.

Observar el paper de la tecnologia i com l’artista ha sigut capaç d’anar, a vegades més enllà dels recursos que aquesta li proporcionava, denota la capacitat de buscar les formes d’expressió més adients per cada ocasió. Tal com explica Kira Perov, comissària d’aquesta exposició, Viola va créixer amb l’evolució del vídeo. Això li ha permès experimentar amb aquest recurs, analitzar-lo, detectar totes les seves potencialitats. Ha viscut els canvis en els suports, en la transformació de les pantalles, en les càmeres de gravació. La variació en el nombre d’imatges per segon que poden capturar les càmeres, ha passat dels habituals 24 fps del cine a l’alta definició en el vídeo que arriba a 23.976 p en el cas de HDTV, superats ja per l’estàndard UHDTV.

Algunes de les obres de Bill Viola han estat gravades amb càmeres de HFR (Alt Rati d’imatges per segon) arribant als 3.000 fps i que desprès es reprodueixen a una velocitat normal per permetre veure als nostres ells, el que passa a temps real.

La combinació entre introspecció, expressió de sentiments i emocions en un espai i temps determinat, amb la utilització de la tècnica de vídeo més avançada, dona com a resultat unes obres suggerents i motivadores.

M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.

Bill Viola, 1989

JOAN PONÇ. Diàbolo. La Pedrera

L’exposició de La Pedrera dedicada a Joan Ponç,  que es pot veure fins el 4 de febrer del 2018, és molt interessant i atractiva. Per molt que havia vist diferents obres d’aquest artista en museus, com per exemple el Reina Sofia de Madrid, només coneixia quatre trets bàsics, com la seva implicació en la direcció de la revista Dau al Set i cofundador del moviment artístic que es va aplegar darrera  d’aquest nom. D’aquí l’interès en poder fer una visita guiada (sempre recomano que si es pot, es faci així), i en llegir i consultar diferents obres de referència, abans de poder escriure una nota sobre la mateixa. Recomano de forma especial l’Autobiografia seva.

No sempre s’ha reconegut la gran importància d’aquest artista, quedant algunes vegades en segon terme degut a la notorietat d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart o del seu referent, Joan Miró. És curiós com explica l’Antoni Tàpies com van fer coneixença amb en Miró:

De seguida demanàrem a Prats que ens posés en contacte amb Miró, i recordo que ho va preparar amb molta cura. Ens hi va portar a diversos amics entre els quals recordo en Brossa, en Ponç, l’Arnau Puig, en Lluís Riera…(sic) Tots ens vam reunir a la botiga i amb gran emoció i solemnitat vam pujar al taller d’en Miró. 

Font: Antoni Tàpies. Memòria personal. Editorial Empúries, 1993, pàg. 210

 

Possiblement una de les causes d’aquest coneixement parcial, és degut a que en l’evolució del grup Dau al Set cap al Informalisme, ell va ser l’únic que es va mantenir en els principis estètics que havien originat el grup, diferenciant-se de la resta.

En les primeres sales de l’exposició es poden veure alguns dels “Dibuixos podrits”, obres producte de l’associació lliure d’imatges i de la forma automàtica de pintar. Aquí ja veiem una de les característiques de Ponç que va ser treballar en Suites entorn de temes diversos.

No vaig poder evitar anotar unes paraules de Foix del 1946 presents en l’exposició:

De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per a expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents?

que crec expressen de forma clara el reconeixement cap a la capacitat innovadora i creadora d’aquests artistes.

Si s’ha llegit l’Autobiografia es pot comprendre el perquè primen els quadres pintats en colors foscos.  Les hores que va passar de nano tancat a les golfes o al soterrani de la casa, sense llum, van produir en el seu imaginari formes, imatges i colors lligats a aquest entorn. Si afegim l’impromptu que va deixar en ell la malaltia de la seva germana, no sorprèn en absolut la proliferació de monstres i éssers fantàstics. S’entén que pintava com una necessitat física i no tant com un acte intel·lectual. En aquest punt la contemplació del seu Autoretrat, en el que es representa vomitant, és prou significatiu amb aquesta necessitat de treure, d’abocar a l’exterior, tot allò que habitava en el seu interior. Aquest aspecte de la seva obra, com a fet no intel·lectual, possiblement va ser un punt de conflicte entre els artistes i poetes que van integrar el col·lectiu de Dau al Set. Alguns d’ells estaven més relacionat i implicats en aspectes polítics i socials i altres, com el mateix Ponç, marcaven certa distància, al posar l’art en un punt aïllat o separat de tota connotació política.

Tenen una gran influència en ell pintors com Velázquez i sobre tot Goya, al que retorna en moltes ocasions. Però si es parla d’influències, no es pot deixar de citar a Cezane, i es pot veure a l’inici de l’exposició la comparativa entre dues obres d’ambdós pintors,

La seva etapa a Brasil no li va aportar el que ell esperava. Per subsistir,  va fundar una acadèmia d’art. Aquesta insatisfacció el va portar a destruir més de cent obres seves.

En els anys seixanta, la diabetis que petía, li va originar serioses dificultats en la visió i al final de la seva vida, era pràcticament cec. Poc a poc la seva obra va canviant, és més serena. El que si que cal destacar és com segueix cercant noves formes d’expressió, com va incorporant nous materials, com creix l’ús de formes geomètriques, el tractament dels volums i la importància de la llum. És entre els anys 1968 i 1969 quan treballa en les suites  Metafísica geomètrica, Personatges metafísics, Quadrada gran i Quadrada petita. Expressa una gran preocupació per assolir una dimensió científica de l’ésser humà i en aquestes obres es veu que no son tan viscerals com les dels seus inicis, sinó que han passat a ser més intel·lectuals.

Les obres corresponents a la seva darrera època son olis de gran format que contrasten amb la Suite Capses secretes, que elabora mentre esperava a l’hospital les visites al metge.

Em va cridar l’atenció la seva signatura, absolutament suggerent. Destaquen les línies rectes, les diagonals ascendents que donen lloc a formes geomètriques. A més dels punts que marquen el final de les línies expressant contundència. Em va sobtar perquè la idea de Joan Ponç pintor de la màgia, del món irreal i fantàstic contrasta amb la manera com ell es presentava.  Signatura Joan Ponç

 

La web de l’Associació Joan Ponç és de gran riquesa. Es pot accedir en línia al Catàleg raonat, a més d’altre informació sobre l’artista. Recomano una visita tranquil·la a la mateixa i per descomptat, anar a l’exposició a La Pedrera

 

Modernisme a La Pedrera

És evident que el Modernisme interessa. Aquest any i tal com ja vaig escriure, la Fundació Juan March de Madrid va presentar una exposició sobre l’Art Déco, relacionat amb el modernisme. Més recentment, amb la nova distribució del MNAC es poden veure diferents peces modernistes que formaven part  dels fons del museu. I no podem deixar de costat el Museu del Modernisme de Barcelona, que va néixer gràcies a la iniciativa privada de dos col·leccionistes. Crec que és d’obligada visita si es vol gaudir d’una amplia mostra de mobles, vitralls, ceràmica, etc. i apendre una mica més sobre aquest estil artístic. Cal afegir a més a més, l’nterés de l’edifici on està situat.

Centrem-nos ara en l’exposició sobre  Modernisme. Art, tallers, indústries,  que es pot veure fins el 7 de febrer del 2016 a Fundació Catalunya La Pedrera.

El Modernisme va ser, més enllà d’un corrent estètic, un corrent ideològic amb una ferma voluntat de modernitat. Les noves formes i idees van arrelar amb força a Barcelona, on la construcció de l’Eixample va comportar un fort creixement de la construcció i de les seves indústries subsidiàries. Aquestes formes i idees es van propagar ràpidament per tot el país i en totes les classes socials, i van conformar un llegat que és un dels patrimonis culturals més importants de Catalunya. (text transcrit del fulletó de mà)

L’exposició ens porta per diferents escenaris: el vitrall, la forja i els metalls, les arts decoratives, la fusteria artística i el tèxtil.

Dames del gronxador. c.1910
Dames del gronxador. Atribuït a Ludwig Dietrich Von Bearn. Museu d’Art de Cerdanyola

L’ús del vitrall dins de l’àmbit domèstic va suposar un ressorgiment d’aquesta tècnica que havia quedat relegada a l’entorn religiós o gairabé abandonada per la seva complexitat. L’elaboració de motlles i la mecanització d’algunes de les etapes d’elaboració, van contribuir sens dubte a aquest ressorgiment. La labor de Eudald Ramon Amigó va ser fonamental en aquesta tècnica. És important destacar els diferents tipus de vidres que s’utilitzaven; m’ha semblat important citar aquí la nota que apareix a la Wikipédia:

Catedral: És un vidre llis per una cara i lleugerament irregular per l’altra amb el què s’aconsegueix fer vibrar la llum.
Americà o Tiffany: És un vidre opalescent amb llepades de color més intens o de diferents colors que s’aconsegueix amb la barreja de diferents òxids en el procés de fabricació. Va ser creat per Louis Comfort Tiffany.
Imprès: vidre de planxa que representa un dibuix en relleu (estrella, ratllat,..) que reforça la seva lluminositat.
Ciba: Vidre en forma de disc amb gruixàries concèntriques diferents que aporta al vitrall diverses intensitats de color segons el gruix. La part central acostuma a ser la de major grossor i color.
Emmotllat:Vidre fet amb motllo amb relleus en formes ornamentals: flors, lliris, fulles, etc.
Marmolita:Vidre opalescent fabricat a França i emprat en exclusiva pel vitraller Joan Espinosa. S’assembla al Tiffany i el seu nom prové del marbre que imitava.
Gravats a l’àcid:Vidres tractats amb àcid fluorhídric i vernís per formar dibuixos, sanefes o lletres a partir del contrast de les parts atacades per l’àcid que són mats, i les reservades pel vernís que són transparents.
Mussolines: Vidres molt fins gravats a l’àcid que tenen la funció de filtrar la llum com si es tractés d’una cortina o mussolina. El motius que acostumen a tenir són dissenys de blondes o teixits de seda.
Pintats: Vidres sobre els que s’aplica pintura en fred, habitualment a l’oli, i que té una durada limitada.
Glaciers:Vidres plans coberts d’un paper translúcid molt fi amb dibuixos impresos que es col·locaven a les portes dels armaris de cuina, que separaven estances o als celobert d’escales.

Ja podem veure doncs, la complexitat i riquesa d’aquest art. Trobem 2015-10-25 12.27.15vitralls mosaic, vitralls ribetejats amb plom o els vitralls cloisonné. Aquesta tècnica estava present també en alguna de les joies de Masriera.

Les arts decoratives relacionades amb la ceràmica, gres i derivats de la calç i el ciment, és molt interessant. Em va cridar l’atenció les rajoles de cartró pedra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La fusteria artística i en especial el mobiliari van saber recuperar tècniques antigues però adaptant-les al moment i aprofitant la mecanització d’alguna de les parts del procés. En aquest punt és obligat citar a Gaspar Homar i a Joan Busquets. Ambdós van ser els ebenistes i fusters més importants de l’època. En el cas del Gaspar Homar va col·laborar amb l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner, fent els mobles de molts dels seus interiors, com per exemple  la casa Lleó Morera a Barcelona. Va ser molt important també la relació amb Josep Puig i Cadafalc en les cases Ametller i Trinxet de Barcelona. Obres seves es poden veure tant al MNAC com al Museu del Modernisme. Imprescindible.

«Masriera y Carreras - Collar en forma de nimfa» de Balcli's - Cortesia de Balcli's - http://www.balclis.com. Disponible bajo la licencia CC BY 3.0 vía Wikimedia Commons - https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Masriera_y_Carreras_-_Collar_en_forma_de_nimfa.jpg#/media/File:Masriera_y_Carreras_-_Collar_en_forma_de_nimfa.jpg
«Masriera y Carreras – Collar en forma de nimfa» de Balcli’s – Cortesia de Balcli’s – http://www.balclis.com.

L’apartat de les joies implica centrar-se en Lluís Masriera i Rosés. Cal destacar l’introducció de la tècnica de l’esmalt translúcid i opac. La versatilitat d’aquest artista que va destacar no només com orfebre sinó també com a pintor, director de teatre i escenògraf, li donava una visió molt rica de l’entorn i amb multitud de visions. Va ser important la seva influència sobre l’Art Déco.

Es una exposició per veure amb calma, llegir les informacions i anar endavant i enrere per buscar relacions, coincidències o similituds en les tècniques.

He afegit enllaços que em semblen importants i que aporten una informació rigorosa sobre el tema.