Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

Guinovart: Matèries en erupció: 1975-1985. Galeria Joan Prats

És molt interessant aprofundir en un tema, o en un artista o en un autor, sempre ajuda a completar la visió que es te i ajuda a mirar l’obra amb uns altres ulls: es van captant nous aspectes, inspira noves sensacions i en definitiva, enriqueix.

Dedicar una estona a visitar la Galeria Joan Prats per contemplar obres de Guinovart corresponents al període 1975-1985, és un luxe. Cal admetre que aquesta galeria, sempre aporta materials que no deixen indiferents i que ha ajudat a educar el gust per l’art d’un sector de la població.

Com és sabut, en Guinovart no va voler estar lligat de forma exclusiva a una galeria, però va mantenir una relació amb la Joan Prats que va contribuir en gran manera a la seva internacionalització. Per això i per molt estrany que ens sembli, no apareix en el llistat d’artistes que porta aquesta sala.

Les obres exposades son en la seva majoria el resultat de la seva estada a Algèria, d’on va quedar impressionat pels colors i per les formes de construcció. És interessant veure les fotografies que hi ha al web per constatar el nivell de detall, l’ús dels colors i les diferents temàtiques que aborda.

La declaració de principis que es troba en l’entrada de la Galeria, expressa el moment creatiu amb una gran claredat:

L’art és sempre un projecte, un esboç inacabat, una aproximació al desitg, un mer intent, l’intent d’agafar l’aigua amb un sedàs. Memòria, història, vivències, sensacions, voluntats, trascendències, somnis, passions, sacerdoci, el goig i l’angoixa, tot això que ens alimenta desapareix quan ens trobem davant el suport: la tela en blanc. El suport és un frontó, és el moment de la veritat, en ell comença el drama i en ell s’estableix el llenguatge, acull el diàleg, els espais de l’inconcient i el misteri.

Josep Guinovart

Castelldefels, maig de 2007

Josep Guinovart. Galeria Joan Prats

Aquest quadre recorda un cop més la relació de Guinovart amb la música i en especial amb el jazz. És revelador el seu testimoni recollit en el llibre de Josep Ma. Carandell i Joan Iriarte, publicat per Àmbit. Serveis Editorials, S.A. sobre Guinovart de l’any 1988, sobre el jazz.

El jazz m’ha donat molt i ha estat esencial en la meva obra, començant pel ritme, el primitiu, de percussió i la improvisació.

Font: Carandell, Josep M.; Iriarte, Joan. Guinovart. (col·lecció Perfil), Barcelona, Àmbit Serveis Editorials, 1988.

Clarament el ritme el debia portar a la sang: és divertit el comentari de que era un gran ballarí i coneixia i posava en pràctica els millors trucs del ballarí d’envelat. Aquest aspecte està relacionat amb el llenguatge del seu cos, com podia manifestar mil coses diferents amb els seus posats i amb els seus gestos.

A partir d’aquí la immersió en les seves obres i en l’admiració de com emprava cada material i com sabia expressar realitats tan diferents.

La incorporació dels marcs a l’obra dona idea de com veia exactament l’obra, de com volia donar continuitat a la mateixa, l’expandia més enllà dels límits físics de la tela. I és aquí quan les paraules citades al inici tenen sentit: el vertigen davant de la tela i la impossibilitat d’encavir tot el que es te al cap.

I en contrast amb aquestes peces es pot veure una realitzada amb rocalla.

Josep Guinovart. Galeria Joan Prats

La utilització del foc com a recurs creatiu i el domini que en tenia per aconseguir i integrar formes, es fa ben palès en aquesta obra.

I no es poden deixar de contemplar els cartells i altres materials presents.

Cartells Josep Guinovart. Galeria Joan Prats

Guinovart: La realitat transformada

El passat dia 24 de gener, es va obrir al públic a Espais Volart de la Fundació Vila Casas, l’exposició que tanca els actes celebrats per commemorar el 10è aniversari de la mort d’en Josep Guinovart.

La primera visita guiada programada pel dissabte 26, va ser esplèndida. La persona que la dirigia en sabia molt, era capaç de lligar temes, frases, artistes, èpoques, situacions, tot d’una forma dinàmica, no de manual. Sens dubte va afavorir l’interès i les ganes de saber-ne més, d’aprofundir en l’obra de Guinovart. (És curiós com la gent d’una determinada generació sempre han parlat d’en Guino, i no per volguer-se fer els interessants, sinó pel sentiment de proximitat que ha inspirat en tot moment).

Ja fa un parell d’anys, aquest blog va fer una passejada per l’Espai Guinovart d’ Agramunt, amb una aturada especial en tres de les seves obres: La Cabana, el mural i l’Era. Per sort es disposa de prou informació de la seva obra i de la seva trajectòria, com per poder-la revisar de tant en tant i gaudir-ne d’ella. Recordar el pes dels seus inicis com a pintor de parets, o Agramunt o la importància del Romànic en la seva obra o la transformació que va patir quan va tornar de París, totes elles son fites fonamentals, sense les que no es pot entedre la seva obra.

L’exposició actual es presenta en sis sales diferents i està ordenada per àrees temàtiques, no cronològiques. Aquesta ordenació aporta una visió més global de les etapes artístiques i vitals per les que va circular l’artista.

En l’espai dedicat al seu compromís social i polític, es podem contemplar obres molt diverses, relacionades amb esdeveniments produïts en diverses parts del mon: des del Retaule de Jerusalem, entorn al conflicte entre palestins i jueus, a l’obra dedicada a la mort de Salvador Allende o a la que fa al·lusió a la participació del president Nixon en la mort de Kenedy o la mort del Che Guevara i les implicacions de la CIA en la mateixa, etc. Dues obres que em van cridar l’atenció de manera especial van ser:

Josep Guinovart. El mestre, 1969
Josep Guinovart. El mestre, 1969

En aquest cuadre apareixen les mans com element de lluita, cosa que emprarà en altres ocasions.

El quadre del mestre, penjat i envoltat de lletres, és la representació de la voluntat de que la cultura i l’educació restin callades, prohibides. I quina és la millor figura per representar aquesta idea que la d’un mestre a qui no se li permet ensenyar, que se’l fa callar?

No es pot oblidar que Guinovart es considerava un autodidacte, encara que passés per la Llotja o per l’Escola d’Arts i Oficis. El anar descobrint i experimentant amb diversos materials i formes, prové d’una de les idees que va expressar en diverses ocasions: un artista ha de tenir curiositat i ha de ser capaç de sorprendre’s a si mateix; si això no ho aconsegueix, és impossible que sorprengui a les persones que s’apropen a la seva obra.

En el programa Identitats de tv3, dirigit per la periodista Carmen Alcalde i emès el 5 de juny de 1985, Guinovart ja explicava com des de ben petit, el que més li agradava era pintar i dedicava els caps de setmana a aquesta activitat. A l’estar envoltat de pintures (no es pot oblidar que l’avi i els tiets eren pintors de parets) va aprendre ben aviat a barrejar colors, a crear noves tonalitats, a fer motllures o a imitar el dibuix del marbre o de la fusta. Aquest coneixement va ser fonamental i com afirma Daniel Giralt Miracle en el documental de Pep Puig: Josep Guinovart, l’art en llibertat, li va proporcionar una formació estètica que el va marcar al llarg de tota la seva vida.

La selecció de cartells exposats, posa de manifest aquesta faceta de Guinovart, per la qual va ser conegut i reconegut en molts països.

Josep Guinovart. Cartells

De la mateixa manera es pot parlar del seus poemes visuals (Papallones. Es crema buscant la lluna, 1976) o a les escultures o a les instal·lacions que es presenten (Penjadors penjats, 1997).

A vegades pot semblar que existeix un antagonisme entre el Guino arrelat a Agramunt i a la natura, amb totes les obres dedicades al conreu de l’ordi i les representacions de l’era, amb el Guino artista internacional, amb obres com l’escultura dedicada a Cuba o les que va realitzar durant la seva estada a Nova York o les que va fer com a resultat dels viatges a Mèxic o les incursions a Àfrica. La veritat és que sorprèn la capacitat que tenia de copsar les diferents realitats.

Quan es parla de si en la seva primera època era un pintor figuratiu i realista, esdevenint després un artista abstracte, crec encertada la idea de que Guinovart sempre va ser realista, perquè va aconseguir introduir la realitat en les seves obres, al marge de la forma de representació que utilitzés. Crida l’atenció l’actualitat de les seves obres, moltes semblan fetes ara mateix, com a resposta a una situació que està passant (La represenació dels ex-vots d’homenatge als mariners morts a Galicia lliga perfectament amb les morts al Mediterrani, o el Retaule de Jerusalem que reflecteix un fet encara vigent)

Un aspecte que aquesta exposició aconsegueix posar de manifest, és el ritme que hi ha en les obres. Automàticament venen al cap les seves idees sobre la música, de la capacitat auditiva i musical que tenia i de com ell creia que havia de ser un element important en la seva vida i que d’una manera o altre va quedar somort. Va arribar a dir que si no hagués estat pintor, hauria sigut músic. Així d’important era per ell la música.

Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga
Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga

És una exposició que ningú interessat en l’art del s.XX es pot perdre. Es pot anar revisant la història de l’art i d’artistes que han estat i son imprescindibles. Al veure pintura matèrica es pot relacionar amb d’altres pintors o es pot revisar la importància d’un col·lectiu com Dau al Set o el Grup Taüll, de durada curta però significativa.

Grup Taüll
Grup Taüll: Guinovart, Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies

Per sort estan disponibles a les Biblioteques de Barcelona un munt de catàlegs de les seves exposicions i bibliografia per poder gaudir i apreciar el llegat d’aquest artista.

Espai Guinovart Agramunt

Tot sovint ens passa que per desconeixement, desídia o manca de planificació, ens deixem perdre espais on es realitzen activitats culturals d’interès. Aquest era el meu cas en relació a l’Espai Guinovart d’Agramunt.

Ubicat a la Plaça del Mercat, l’edifici actual és fruit de la remodelació de l’antic mercat que va estar obert fins el 1980.  És important saber els orígens perquè  ha condicionat el resultat actual. L’encarregat d’aquesta transformació va ser l’arquitecte Domènec i Torres i es va inaugurar l’any 1994. L’edifici consta d’una nau, on els laterals porticats, havien estat ocupats per parades tancades del mercat i l’espai central era on s’ubicaven les parades obertes. Aquesta distribució espacial permet situar les exposicions temporals en la zona dels porxos.

Tal com consta en totes les biografies de l’artista, la seva vinculació amb Agramunt prové de que era el poble de la seva mare i que va passar en ell, junt amb la família materna, els anys de la guerra. Molts cops s’ha parlat que els records d’infantesa marquen de manera permanent a les persones. En el cas de Guinovart, la relació amb la naturalesa i la força que va trobar en ella al llarg dels anys, li ve d’aquesta època. No sorprèn que volgués deixar precisament a Agramunt aquesta Fundació ni tampoc les tres obres que va fer expressament per aquest espai.

En un tríptic de la Fundació es poden llegir aquestes paraules de l’artista:

Es feia llum amb oli d’oliva, cera, espelmes. Les nits d’estiu, dormint a l’era, prop dels animals, dels fems, de la palla, del fang, dels conills, dels ous, dels galls i les gallines, els crits del porc pressentint la mort, el cul a l’aire cagant amb la complicitat de les pedres, els peus descalços caminant amb tècnica rasant per no punxar-te amb el rostoll.

Totes aquestes vivències són de quan tenia nou o deu anys, i estic convençut que una part de la meva trajectòria ha estat configurada per aquest passar, que sempre es transforma en present.

Les tres obres permanents són: la Cabana, el mural i l’Era. Un cop s’accedeix a l’Espai, crida l’atenció el Mural ubicat a la paret esquerra. Obra de grans dimensions, capta la mirada del visitant, però els seus colors suaus ajuda a integrar-la en l’espai i convida a la contemplació assossegada i a anar descobrint els petits detalls.

Ubicada al centre es troba La Cabana. Espai circular de 40 m. recull i expressa totes les vivències i situacions de la Guerra Civil. La negror de parts de les parets contrasta amb el color de terra de la resta. L’alzina que suporta la coberta del cel és un símbol més del lligam amb la natura així com el llamp que creua una zona de la Cabana. Ens recorda que l’ésser humà està plenament arrelat a la natura i que  és capaç de desfermar les forces més terribles de la mateixa. Aquest tipus d’obra en relleu, emprant materials, textures i colors existents a la naturalesa porta a recordar la relació que va tenir Guinovart amb artistes com Tàpies.

La tercera obra de l’espai és l’Era. Només amb el nom ja sabem que seguim amb una obra relacionada amb l’entorn i amb les activitats agrícoles de la zona. Està integrada per una base que és un cercle de 5,5 m on es recullen les feines del camp que es feien a les eres. Per sobre, penjat del sostre, estris i representacions de planetes que tanta importància tenen en el desenvolupament de les tasques dels pagesos. Personalment m’hauria agradat poder passejar per l’era, anar descobrint totes les figures en ella representades i al mateix temps, poder portar la vista al cel.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’art de col·leccionar. Col·lecció Ventura Garcés.

La Fundació Vila Casas en el seu espai de Can Framis, ofereix una exposició temporal que, sota el nom genèric de l’Art de col·leccionar, presenta nou obres de la col·lecció particular de Ventura Garcés. 

D’entrada, s’em fa difícil saber perquè el comissari de l’exposició, Daniel Giralt-Miracle, ha seleccionat aquestes obres d’entre les prop de cinc-centes que conformen tota la col·lecció. Segons es desprèn de l’entrevista realitzada a un dels fills d’en Garcés, publicada en el fulletó de mà, Ventura Garcés, tenia obra que abasta des dels noucentistes fins l’actualitat (des de Grau Sala o Villà, a Lucio Muñoz, Pello Irazu, Saura o Kiefer). L’únic que puc dir, és que al final et quedes amb moltes ganes de poder veure més obra.

Per poder entrar millor en l’exposició, em vaig fer una ordenació temporal de les obres, un fil conductor. En aquesta ordenació, la primera és Dimoni (1982) de Joan Ponç. Pintor que juntament amb el poeta Joan Brossa i els també pintors, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el filòsof, Arnau Puig, van crear l’any 1948, el grup Dau al Set. L’obra en qüestió,  per a mi, denota la gran influència que va tenir en ell, Joan Miró. La utilització de colors primaris, com el vermell i el blau, o les formes com de gotes allargassades, em van recordar la relació entre ambdós artistes. La temàtica esotèrica va ser freqüentment tractada per Pons.

La segona obra és Díptic negre amb creus, d’Antoni Tàpies (1988). Les obres de Tàpies sempre m’ofereixen moltes idees, de manera que ràpidament em trobo dins del quadre, vivint el que m’indica. Evidentment, és una interpretació personal que pot estar absolutament allunyada de moltes altres interpretacions o vivències. De grans dimensions, 200 x 350 cm, recobert en negre, a la part inferior, es veuen 7 creus blanques, i centrades en la part superior, el que per a mi, son les cames d’una persona, que camina per sobre de la foscor, cap a la llum. No renega de la part dura i fosca, sinó que serveix de base per enlairar-se. Tramet equilibri, tranquil·litat.

La tercera (1989) és de Guinovart, La Pava. També de grans dimensions, 210 x 525 cm, utilitza materials naturals, molt lligats o representant la natura: el marró, el verd, el blanquinós de la lluna o del sol, el lilós i el negre de la nit.

Tot seguit passem al 1993 amb l’obra de Julian Schnabel, Chulos. Recomano visitar la seva web, per copsar en tota la seva magnitud, l’obra d’aquest artista plàstic (cineasta, escultor, arquitecte, pintor, etc.)

A continuació una obra de Jaume Plensa del 1995, Proverbs of Hell. Personalment, he vist altres coses de Plensa que m’han agradat més.

L’obre de Miguel Ángel Campano, Andantino del 2001, em va tocar de manera especial. Es tracta del conjunt de vuit peces, que inicien el pas des de la llum (fons groc, amb pinzellades en tons verds pomes i grocs) fins arribar al setè amb tonalitats liloses i més fosques (encara que també te pinzellades blaves i verdes). De cop en la vuitena peça, torna a esclatar la llum, amb colors vius: groc, carbassa, blanc, verd poma, blau). A mateix temps, si t’apropes, veus les teles, per tant no vol amagar l’origen, el substrat sobre el que construeix l’obra, no vol enganyar. Al contrari, et demostra que amb una base feble, es pot arribar al món de la llum, del trencament, de la plenitud. El Museu Reina Sofia de Madrid, disposa de diverses obres d’aquest pintor, en la seva col·lecció permanent.

De la mateixa data és l’obra de Susy Gómez, s/t 113. Artista plàstica, utilitza diversos materials, combinant-los entre si, per crear les seves obres.

Les dues darreres obres, son d’Antoni LLena de l’any 2002. Es tracta de dues escultures de petit format, anomenades Penediment i certesa (una en filferro i l’altre en or). Em van captivar. Amb una simplicitat absoluta t’expressen el penediment (sentiment per a mi representat amb un material blanquinós, que es desfà i s’estén) i la certesa, més rotund, visualitzat en la taca fosca o en el or.

Certament, pot semblar una exposició petita pel nombre de peces, però un cop estas allà, i comences a mirar un cop i un altre, vas veient detalls, trobes connexions, descobreixes materials, o senzillament et deixes captivar per les obres, així que al final, arribes a la conclusió que ha sigut una gran exposició. En aquest moment, comprens perfectament el que diu en Claudi Garcés, en relació al seu pare:

Ell adquiria únicament guiat per criteris estètics. El que era important per ell era que l’obra li agradés, que se sentís identificat amb ella, mai no pensava en si al cap d’un temps valdria o no dues o tres vegades més.

Una cosa si que és certa, agraeixes molt poder accedir a aquestes obres, que per formar part d’una col·lecció privada, mai s’havien pogut contemplar.

Nota: L’exposició estarà oberta fins el 19 de juliol de 2015.