Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

Jaume Plensa a Montserrat.

Des del passat 10 de maig i fins el 3 de novembre de 2019, a l’atri de la Basílica de Montserrat es pot contemplar Anna, escultura de Jaume Plensa.

L’escrit de Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, és molt elocuent:

Algunes de les seves obres representen un rostre o un cap, que ho diu tot. Sovint amb els ulls tancats, com en meditació. La grandària de les seves obres escultòriques, com l’Anna de l’atri de montserratí, mai pot acceptar el qualificatiu de colossalisme; mai no són obres monumentals. Són idees que floten en l’atmosfera, sense perdre el toc de puresa i innocència que va motivar la seva inspiració original.

I és ben cert.

Però a més d’aquesta obra, al Museu hi ha un exhibició temporal d’obra gràfica del mateix artista.

No es tracta aquí de fer una disquisició sobre els mèrits o la qualitat artística d’aquestes obres, sinó de reconèixer la capacitat que tenen de trametre emocions. La sensació de calma, introspecció i comunicació és absoluta. És indiferent que s’utilitzi el llenguatge musical o el verbal o textual, el cas és compartir amb l’entorn. Les esferes evoquen les persones, amb egos diferents, amb formes d’expressar-se també diferents, però que totes es mouen en un mateix espai que han de respectar per no agredir ni interferir amb els altres.

És important no anar amb pressa i plantar-se en mig de les sales, amb la ment en blanc i observant les obres. De mica en mica es van descobrint un munt de detalls, intensitats de la tinta i gruix del traç que fa destacar un aspecte o un altre o formes que es repeteixen el que fa pensar en la transcendència dels mateixos.

Les quatre litografies dedicades a Berlioz (2006), Schönberg (2008), Verdi (2008) i Bartók (2008), donen una idea de les preferències musicals de Plensa. Destacaria la tipografia de lletra emprat per escriure el nom de cada músic, no és gratuït. A tall d’exemple:

Jaume Plensa al MACBA

Exposició retrospectiva de Jaume Plensa al MACBA

Ben aviat finalitzarà l’exposició instal·lada al MACBA i dedicada a Jaume Plensa

Fa temps que la figura i l’obra de Plensa em semblen imprescindibles tant a nivell personal com a nivell artístic general. El fet de tenir molta obra pública arreu del món, l’ha fet molt conegut i que sigui fàcilment reconeixible. D’aquí una de les sorpreses d’aquesta exposició: la varietat de formats, de materials i d’idees amb les que es troba el visitant.

La idea que ha expressat sovint que l’escultura és la millor forma de plantejar preguntes, la trobo molt encertada. Si s’afegeix el concepte de l’art com a revolsiu, com a element de provocació, ens porta a adoptar una posició oberta, amb el cap, les emocions i el cos disposats a no quedar-se al marge de les obres presents a l’exposició.

Jaume Plensa. Firenze II, 1992
Jaume Plensa. Firenze II, 1992

La contundència d’algunes de les peces, pot semblar una contradicció amb el que aporten d’espiritualitat, d’ introspecció, de silenci. L’artista provoca constantment aquesta sensació de contradicció: matèria – buit, silenci – so, tancat – obert, exterior – interior, lleuger – feixuc.

Aquesta exposició fa un recorregut per quasi 30 anys del seu treball. Els criteris bàsics de l’artista es mantenen i es pot percebre la tasca d’investigació, de cerca de nous materials, de noves formes d’expressió , però no deixant mai de costat a les persones, les seves emocions i els seus pensaments i sobre tot, intentant sempre implicar-los en l’obra. És significatiu el fet que no hi hagi explicacions en les sales: directament la gent es troba amb les peces i ha de decidir que fer: acariciar-les, moure’s a través d’ells, escoltar-les, observar-les, deixar-se envoltar, etc. En aquest sentit, es pot afirmar que és una exposició participativa, no et pots quedar al marge.

Mémoires Jumelles del 1992, em va recordar a Lina Bo Bardi, per l’ús de tensors. En el cas de Plensa, els introdueix per aguantar de forma confrontada dos components i Lina Bo Bardi els va emprar com element de presentació i suport de les seves obres.

Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi

Sorprèn Dallas? … Caracas? (1997). Es tracta de dues centes fotografies de cuines de cases d’aquestes dues ciutats, que en un moment donat tenien les mateixes expectatives, i ens enfronta amb dues realitats que al final mostren les diferències i contraposicions entre ambdues. Un cop més la confrontació es fa present.

The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016) ocupen un espai exterior, visible des del carrer. Les figures abraçades als arbres son autoretrats de l’artista. Un cop més, tenen els ulls tancats, en actitud d’introspecció, de comunió amb la natura, sentint i participant de la transformació de la mateixa. Al mateix temps, els cosos es presenten com a memòria col.lectiva (al portar escrits els noms de compositors i artistes) i com a recordatori dels rius, tant en quant contenen l’aigua, principi fonamental de la vida.

Jaume Plensa. The Heart of Trees.
Jaume Plensa. The Heart of Trees

Es podrien fer comentaris de totes les obres, però és molt millor véure-les i gaudir-les directament.

El bosc blanc de Jaume Plensa. 2016

Des del 17 de novembre i fins el 21 de gener del 2017, la Galeria Senda de Barcelona celebra els seus 25 anys d’existència amb una exposició de Jaume Plensa, titulada El bosc blanc. No és un artista que es prodigui en les sales de la ciutat, així que un esdeveniment com aquest, no pot passar desapercebut. De forma positiva em va sorprendre la quantitat de persones que van entrar a veure l’exposició mentre jo gaudia de la mateixa i pel que vaig parlar amb una de les persones que treballen a la Galeria Senda, el flux de gent és molt considerable. Vol dir que poc a poc es va coneixent millor l’obra de Jaume Plensa? És inqüestionable que la presència de la seva Carmela enfront del Palau de la Música, actua com a reclam  i que una exposició com la que comentem ara, ajuda a familiaritzar-se amb la seva obra i la seva trajectòria.

Les obres de Plensa no poden deixar indiferent a ningú. L’ espai és important i envolta les obres de manera que es pot passejar entre elles i apreciar tots els petits detalls. A l’accedir a la sala, ens trobem amb Isabella de basalt, la més alta de les escultures. La part posterior sembla l’escorça d’un arbre i ens posa en contacte ràpidament amb la natura i fa de  porta d’entrada al bosc. És l’única que no te base,  està recolzada directament al terra i pel material en que està feta, tramet l’idea de força i de permanència.  Ja amb aquesta sensació un s’endinsa per trobar les tres escultures, fetes primer en fusta i passades al motlle de bronze, siguen al final recobertes amb una pàtina blanca. El que és important és veure les esquerdes en el material el que ens dóna la sensació de fusta que s’ha obert.

Jaume Plensa. Lou. 2016
Jaume Plensa. Lou. 2016

Jaume Plensa. Duna. 2015
Jaume Plensa. Duna. 2015

 

 

 

 

 

 

 

El fet de tenir una base fa que semblin més lleugeres. Aconsegueixen trametre la calma del bosc i el moviment pausat de les persones al seu voltant contribueix a la sensació de tranquil·litat. El que tinguin els ulls tancats encara afavoreix més la idea d’introspecció, de mirar dins d’un mateix.

Un cop has vist les escultures, prens consciència de que a les parets hi ha dibuixades unes cares, també amb els ulls tancats. És d’una gran bellesa. Haver passat a la paret els dibuixos fets amb grafit, contribueix a completar la sensació d’estar envoltat, d’estar realment en un bosc.

A la part superior de la sala es poden veure aquests dibuixos que corresponen també  a noies, Sophia, Carlota, Isabella i Katherine

Per últim destacar l’obra El somni de Frida, de l’any 2016. M’ha recordat alguna de les peces que es van poder veure a l’exposició de fa un parell d’anys a Ceret i fins i tot a la dedicada a la música que va estar al Palau de la Música. Però en aquest cas es tracta d’una escultura de dimensions reduïdes, 75 x 51 x 62 cm. Ab aquest tipus de peces, al ser buides, et dóna la sensació de que pots encabir-te dins, que t’envolta i et protegeix, que et fa entrar en un món màgic i irresistible.

Estic d’acord amb les paraules de Jaume Plensa:

Es una exposición que pide estar solo. La escultura es un camino de ti, hacia ti, y  contigo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Carmela de Jaume Plensa al Palau de la Música

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de començaments del mes d’abril es pot veure l’obra de Jaume Plensa, Carmela, al carrer Sant Pere més Alt de Barcelona, just a la cantonada amb l’edifici  del Petit Palau. En la web del Palau podem llegir en relació a Jaume Plensa:

Artista plàstic, escultor i gravador, Plensa ha experimentat amb el dibuix, els escenaris d’òpera al costat de La Fura dels Baus, les videoprojeccions o les instal·lacions acústiques. El material amb què treballa són les idees, i les seves referències són els poetes Canetti, Dante, Shakespeare, Blake o Valente.
El Palau de la Música Catalana convida aquest artista català internacional a ubicar algunes escultures per diferents espais de l’edifici modernista per meravellar el públic amb senzillesa. Plensa dialoga amb la tradició i les referències clàssiques, tot experimentant amb intuïcions per fer una aportació poètica i espiritual.
Unes obres que parlen al món; unes imatges que somien en un món nou.

La primera d’elles és Carmela del 2015. En paraules del propi artista:

“representa a una niña de Barcelona, una belleza mediterránea, una belleza fuera del tiempo, arcaica y de futuro, que quizás aún no ha descubierto que le interesa el arte”. Esta obra se inspira en una adolescente de Barcelona, a la que hace dos años, cuando tenía 14, fotografió y escaneó su rostro, con los ojos cerrados, hasta obtener una imagen en tres dimensiones que luego manipuló hasta obtener una forma comprimida. “Para mi este proceso es la fusión entre fotografía y escultura, entre lo efímero y lo eterno, y en definitiva entre lo humano y lo divino”, explica el artista.

Conèixer el procés creatiu d’una obra és important. Des de la primera idea del projecte, a com aquesta va agafant forma i com es materialitza donant pas a una obra acabada o bé com l’artista va decidint el material o materials que s’utilitzarà. Intentar comprendre la transformació i el pas a pas d’un obra contribueix a viure l’evolució creativa de l’artista.

Cada persona s’enfronta a les obres  amb visions diferents i aquesta és precisament una de les grandeses de l’art: cada individu les assumeix i les interioritza de maneres diverses, variants,  cada cop que es veuen es troben detalls nous i   trameten  sensacions i pensaments diferents. I un  pot intentar esbrinar el perquè d’aquests canvis d’apreciació de les obres.

Que Carmela tingui els ulls tancats, no és cap novetat. Les obres que es van poder veure a Ceret l’estiu del 2015, també els tenien: Chloe, Laura, Rui Rui’s dreams o Sanna’s dreams. M’agrada que sigui així. Carmela en mig del brogit de la ciutat, amb tot de turistes i gent anant amunt i avall pel seu costat, és capaç de quedar-se quieta i abstreure’s de tot el moviment per buscar dins d’ella mateixa la tranquil·litat i la pau necessàries per a seguir vivint i veient més enllà del mon immediat. La fesomia és amable, relaxada, de manera que convida a tenir una actitud com la seva. Fa que sentis la necessitat d’aturar-te, de contemplar-la sense preses, de caminar al seu voltant per descobrir que et vol dir.

És interessant contemplar la reacció de les persones que circulen al seu voltant. Uns es sorprenen, altres es limiten a fer-se la foto sense ni tans sols llegir el nom i l’autor de l’obra, les persones del barri miren encuriosides als turistes o passen remugant perquè els dificulten el pas. Curiós: poques persones la van envoltar completament, s’acostaven i tornaven a marxar pel mateix lloc que havien arribat.

És de ferro i d’unes dimensions considerables: 4,5 m d’alçada, però així i tot l’acaricies i la sents propera, amistosa.

Tot seguit vaig entrar al Foyer del Palau per a poder contemplar l’obra Silent music III. Sorpresa i malestar: el Foyer ple de gom a gom de gent, parlant, rient, entrant i sortint, etc. i una o dues persones només mirant l’obra de Plensa. Potser tots ja l’havien vist amb anterioritat …

D’entrada em va recordar l’obra Talking continents en quant al material i als espais buits que permeten el fluxe d’idees i pensaments. I la música és això: ens envolta completament, des del cap fins a la punta dels dits dels peus, però no només externament sinó també des de dins i cap enfora. Ens dóna coherència, fa que no oblidem que el llenguatge musical és consubstancial amb les persones i està en nosaltres abans de que parlem i ens acompanya fins al final. Aquesta obra em feia venir ganes d’entrar dins d’ella i poder copsar tota la força de la música.

Tot seguit volia torna a veure Rui Rui’s dreams i Sanna’s dreams. Frustració total. Només es poden veure si vas a un concert o fas una visita guiada al Palau. No tens cap altre possibilitat. Ni tans sols pagar la visita i anar directament a veure les obres si ja has visitat altres vegades el Palau. Vaig marxar empipada i decebuda.

 No cal dir que estic absolutament a favor de que es quedi Carmela de forma permanent a Barcelona. No ens podem permetre el luxe d’anar menyspreant un artista de la seva categoria i no és només un tema de “defensar el de casa” perquè si. Le valoració internacional de Jaume Plensa està fora de tot dubte i tenir una obra seva, engrandeix el patrimoni cultural de la ciutat i enriqueix a tots els seus ciutadans

 

 

 

 

 

Jaume Plensa. Le silence de la pensée

Un any més, cal anar a visitar el Musée d’art moderne de Céret. No et canses mai de veure la col·lecció permanent, amb l’apartat dedicat a la ceràmica de Picasso o les escultures de Manolo o Miró, o els quadres de Gris, Picasso, Marc Chagall i els més propers de Maragall. S’entén que tans artistes volguessin viure en aquest entorn, on la llum, la natura i el vent de tramuntana es barregen fins aconseguir uns colors i un ambient irrepetible.

Des del 27 de juny i fins el 15 de novembre es pot visitar l’exposició temporal dedicada a obres de Jaume Plensa.

Una bona opció és començar la visita veient el documental que va presentar Rtve el 14 de març de 2014 dins de l’espai Imprescindibles, dedicat a aquest artista.

 

Poder entrar en contacte amb els pensaments de Plensa, conèixer els valors que l’orienten en la seva obra, com es planteja el treball i veure la comunicació que estableix amb el lloc i les persones que conviuran amb la seva obra, fa que quan et plantes al davant d’ella, tinguis al cap tot el que has vist i sentit.

No es pot oblidar els seus inicis a la Fundació Miró de Barcelona, on va exposar l’any 1980 a l’Espai 10. Aquest mateix any i en ocasió del 35è any de l’inici de les exposicions a l’Espai 10 i després a l’Espai 13, s’han pogut veure  unes maquetes del treball que Jaume Plensa va presentar en aquell moment.

És estrany que un artista de la seva categoria no tingui més obra a la seva ciutat, Barcelona. Des de fa temps es parla del projecte d’ubicar a dins del mar, al final del passeig de la Barceloneta el cap de la Nuri, nena xinesa nascuda a la ciutat. A la Biennal de Venècia d’enguany s’ha pogut veure dins de la Basílica de Sant Giorgio Maggore, on va causar gran impacte. També es va parlar que en uns terrenys propers a la futura estació de l’AVE a la Sagrera, on es podrà gaudir d’un altre obra seva. Ja veurem. De moment podem anar fent boca fins l’exposició prevista per l’abril de 2016 al Palau de la Música.

Tornem a Céret. És una exposició relativament petita en el sentit de que ocupa cinc sales, i que en alguna d’elles només hi ha una peça. Però quan es surt al carrer, un constata que ha estat més de dues hores contemplant-la. I és que enganxa. Tenen tanta força les obres que et quedes clavat, mirant-les i escoltant el que et volen dir. Les obres Clara in Huesca o Chloe in Barcelona aporten moltes mirades diferents, segons el punt des del que les mires. Ho fas una per una, després les compares, busques el seu propi llenguatge. És evident que la posició que tenen entre elles no és gratuïta. A pesar de les dimensions i ser obres en bronze, son etèria, fràgils, suaus. El mateix es pot dir de Rui Rui’s Dream. L’expressió de la cara és de pau, complaença, tranquil·litat, però al envoltar-la descobreixes el bronze sense polir. I és així com comprens la dificultat de transformació del material brut fons esdevenir en una obra tan bella.

Plensa juga amb les paraules, sense que l’idioma sigui el més important. Ens posa davant dels ulls Silhouettes o Talking continents, per demostrar-nos que no és important el que som o el que fem cada un de nosaltres, si no la capacitat de comunicació i de voluntat d’arribar a llocs comuns. Fins i tot, com diu el propi artista, l’obra Air, Water, Void, dóna la falsa idea de silenci, perquè en realitat, aquest també expesa coses.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.