Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

Guinovart: La realitat transformada

El passat dia 24 de gener, es va obrir al públic a Espais Volart de la Fundació Vila Casas, l’exposició que tanca els actes celebrats per commemorar el 10è aniversari de la mort d’en Josep Guinovart.

La primera visita guiada programada pel dissabte 26, va ser esplèndida. La persona que la dirigia en sabia molt, era capaç de lligar temes, frases, artistes, èpoques, situacions, tot d’una forma dinàmica, no de manual. Sens dubte va afavorir l’interès i les ganes de saber-ne més, d’aprofundir en l’obra de Guinovart. (És curiós com la gent d’una determinada generació sempre han parlat d’en Guino, i no per volguer-se fer els interessants, sinó pel sentiment de proximitat que ha inspirat en tot moment).

Ja fa un parell d’anys, aquest blog va fer una passejada per l’Espai Guinovart d’ Agramunt, amb una aturada especial en tres de les seves obres: La Cabana, el mural i l’Era. Per sort es disposa de prou informació de la seva obra i de la seva trajectòria, com per poder-la revisar de tant en tant i gaudir-ne d’ella. Recordar el pes dels seus inicis com a pintor de parets, o Agramunt o la importància del Romànic en la seva obra o la transformació que va patir quan va tornar de París, totes elles son fites fonamentals, sense les que no es pot entedre la seva obra.

L’exposició actual es presenta en sis sales diferents i està ordenada per àrees temàtiques, no cronològiques. Aquesta ordenació aporta una visió més global de les etapes artístiques i vitals per les que va circular l’artista.

En l’espai dedicat al seu compromís social i polític, es podem contemplar obres molt diverses, relacionades amb esdeveniments produïts en diverses parts del mon: des del Retaule de Jerusalem, entorn al conflicte entre palestins i jueus, a l’obra dedicada a la mort de Salvador Allende o a la que fa al·lusió a la participació del president Nixon en la mort de Kenedy o la mort del Che Guevara i les implicacions de la CIA en la mateixa, etc. Dues obres que em van cridar l’atenció de manera especial van ser:

Josep Guinovart. El mestre, 1969
Josep Guinovart. El mestre, 1969

En aquest cuadre apareixen les mans com element de lluita, cosa que emprarà en altres ocasions.

El quadre del mestre, penjat i envoltat de lletres, és la representació de la voluntat de que la cultura i l’educació restin callades, prohibides. I quina és la millor figura per representar aquesta idea que la d’un mestre a qui no se li permet ensenyar, que se’l fa callar?

No es pot oblidar que Guinovart es considerava un autodidacte, encara que passés per la Llotja o per l’Escola d’Arts i Oficis. El anar descobrint i experimentant amb diversos materials i formes, prové d’una de les idees que va expressar en diverses ocasions: un artista ha de tenir curiositat i ha de ser capaç de sorprendre’s a si mateix; si això no ho aconsegueix, és impossible que sorprengui a les persones que s’apropen a la seva obra.

En el programa Identitats de tv3, dirigit per la periodista Carmen Alcalde i emès el 5 de juny de 1985, Guinovart ja explicava com des de ben petit, el que més li agradava era pintar i dedicava els caps de setmana a aquesta activitat. A l’estar envoltat de pintures (no es pot oblidar que l’avi i els tiets eren pintors de parets) va aprendre ben aviat a barrejar colors, a crear noves tonalitats, a fer motllures o a imitar el dibuix del marbre o de la fusta. Aquest coneixement va ser fonamental i com afirma Daniel Giralt Miracle en el documental de Pep Puig: Josep Guinovart, l’art en llibertat, li va proporcionar una formació estètica que el va marcar al llarg de tota la seva vida.

La selecció de cartells exposats, posa de manifest aquesta faceta de Guinovart, per la qual va ser conegut i reconegut en molts països.

Josep Guinovart. Cartells

De la mateixa manera es pot parlar del seus poemes visuals (Papallones. Es crema buscant la lluna, 1976) o a les escultures o a les instal·lacions que es presenten (Penjadors penjats, 1997).

A vegades pot semblar que existeix un antagonisme entre el Guino arrelat a Agramunt i a la natura, amb totes les obres dedicades al conreu de l’ordi i les representacions de l’era, amb el Guino artista internacional, amb obres com l’escultura dedicada a Cuba o les que va realitzar durant la seva estada a Nova York o les que va fer com a resultat dels viatges a Mèxic o les incursions a Àfrica. La veritat és que sorprèn la capacitat que tenia de copsar les diferents realitats.

Quan es parla de si en la seva primera època era un pintor figuratiu i realista, esdevenint després un artista abstracte, crec encertada la idea de que Guinovart sempre va ser realista, perquè va aconseguir introduir la realitat en les seves obres, al marge de la forma de representació que utilitzés. Crida l’atenció l’actualitat de les seves obres, moltes semblan fetes ara mateix, com a resposta a una situació que està passant (La represenació dels ex-vots d’homenatge als mariners morts a Galicia lliga perfectament amb les morts al Mediterrani, o el Retaule de Jerusalem que reflecteix un fet encara vigent)

Un aspecte que aquesta exposició aconsegueix posar de manifest, és el ritme que hi ha en les obres. Automàticament venen al cap les seves idees sobre la música, de la capacitat auditiva i musical que tenia i de com ell creia que havia de ser un element important en la seva vida i que d’una manera o altre va quedar somort. Va arribar a dir que si no hagués estat pintor, hauria sigut músic. Així d’important era per ell la música.

Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga
Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga

És una exposició que ningú interessat en l’art del s.XX es pot perdre. Es pot anar revisant la història de l’art i d’artistes que han estat i son imprescindibles. Al veure pintura matèrica es pot relacionar amb d’altres pintors o es pot revisar la importància d’un col·lectiu com Dau al Set o el Grup Taüll, de durada curta però significativa.

Grup Taüll
Grup Taüll: Guinovart, Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies

Per sort estan disponibles a les Biblioteques de Barcelona un munt de catàlegs de les seves exposicions i bibliografia per poder gaudir i apreciar el llegat d’aquest artista.