Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar ManetPierre BonnardHenri de Toulouse-LautrecMary CassattDegasRenoirJames McNeill WhistlerMonetVan GoghCamille PissarroPaul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)

Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum

En l’imaginari popular, han quedat gravades imatges de les ballarines del Moulin Rouge o del Molin de la Galette lligades a la vida bohèmia dels artistes que vivien a Montmartre als començaments del segle XX. L’exposició que es pot visitar actualment al CaixaForum de Barcelona, permet anar més enllà de la idea general, gràcies a la quantitat i diversitat d’obres que presenta i al relat que es crea a partir de totes elles.

Ens situem a les darreries del s. XIX i primer quart del segle XX. L’art s’expressava seguint el model clàssic i academicista. Els continguts eren irreals, utòpics, allunyats de la vida quotidiana de la gent. La confluència d’artistes de diferents escoles, amb un concepte  de l’art absolutament diferent, provoca un tomb de cent-vuitanta-graus de totes les manifestacions artístiques i, en general, dels valors que havien estat vigents fins aquell moment.  El trencament a més de en el món de l’art, es manifesta en la crítica al paper de la burgesia, l’ estament polític i l’església.

Jean Veber. La carnisseria. 1897
Jean Veber. La carnisseria. 1897
Fernand Pelez. Desemparats, 1883

Aquest quadre contrasta amb molts dels dibuixos, gravats, litografies o d’altres pintures que al llarg de l’exposició  representen dones  en actituds que poden semblar alegres. Els colors emprats, l’expressió del nen de l’esquerra, amb l’anunci d’una gran festa, just darrera del seu cap, fa comprendre quina era la autèntica situació de les dones en aquella època. Mirant amb detall les expressions i les postures amb les que se les dibuixa o pinta, ja es detecta el contrast entre el fet representat i la vida que havien de portar. D’aquest mateix pintor, es pot veure:

Fernand Pelez. Les ballarines, 1905

Les mirades perdudes, sense vida, son prou eloquents. Els moviments hieràtics, donen a entendre gestos repetitius, gairebé inconscients.

Un trencament fonamental es va produir en relació al dibuix.  Aquest era considerat una eina, una part de la pintura que havia de desaparèixer o quedar amagat en l’obra final, però en aquells moments va passar a tenir una gran importància i a ser reconegut en si mateix. El dibuix també es relaciona amb els cartells, que tan es van emprar en aquells anys.

Cal tenir present també els avenços en les tècniques d’impressió i en l’ús que es va donar a la litografia i els gravats,  deixant de costat tècniques d’impressió emprats fins aleshores, com la gipsografía. Les portades de llibres i revistes  i les il·lustracions que es poden veure, son un clar exemple d’aquest canvi.

La invenció d’un sistema d’impressió fotomecànica d’il·lustracions en blanc i negre basades en dibuixos lineals va revolucionar la indústria editorial. La funció del dibuix va canviar radicalment…

(Programa de mà)

Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia

És difícil sintetitzar la riquesa de l’obra d’aquests artistes. Com es diu col·loquialment, “van tocar tots els pals”. L’art era la seva vida, no es pot separar una cosa de l’altre, era un continuo cercar noves formes d’expressió i de diversió, tot barrejat, inseparables i a vegades gents fàcils. El teatre de ombres xinesses és un bon exemple. La quantitat d’especialistes que calia per posar en pràctica  una obra, així ho demostra. 

Ombres xinesesOmbres xinesses
Henri Rivière. Teatre d’ombres portàtil

És significatiu el quadre de Toulouse-Lautrec amb el que s’inicia l’exposició, en el que dos àngels esgrimeixen un tub de pintura  com si fos un arma: l’art com eina de transformació social, que ho abasteix tot.

Toulouse-Lautrec. El bosc sagrat. 1884
Toulouse-Lautrec. El bosc sagrat. 1884

La influència japonesa està present en el traç de les siluetes i en les grans línies emprades per Loutouse-Lautrec en les escenes de cafè-concert. Aquesta influència es pot detectar també en molts dels artistes presents en l’exposició, i no es pot deixar de costat l’ascendent que va tenir en pintors d’altres moviments, com Gauguin o el mateix Picasso.

Eugène Bataille (Sapeck) 1853-1891
Eugène Bataille (Sapeck) 1853-1891
Paul Bilhaud. Combat de Nègres dans une cave, pendant la nuit, 1882
Paul Bilhaud. Combat de Nègres dans une cave, pendant la nuit, 1882

Les dues obres anteriors mostren clarament el caràcter innovador dels artistes de Montmartre. Quan veus aquesta Mona Lisa, et ve al cap la de Duchamp i la reproducció de Paul Bilhaud és un precedent de l’art conceptual. 

I no podem oblidar la coexistència amb els impressionistes, moviment consolidat i que va aplegar grans artistes, amb els que van compartir estudis, mestres i diversions. Per exemple, Van Gogh va ser amic de Toulouse-Lautrec. Això si, els separava la idea de les temàtiques de les obres, centrant-se els primers de forma especial en la natura, i sent rebutjada totalment pels incoherents. En l’exposició es poden veure tres obres de la pintora impressionista Suzanne Valadon.

Toulouse-Lautrec. A la Bastille (Jeanne Wenz), 1888
Toulouse-Lautrec. A la Bastille (Jeanne Wenz), 1888
Van Gogh. Taula de cafè amb absenta, 1887
Van Gogh. Taula de cafè amb absenta, 1887

Cal citar també pintors com Ramon Casas, Santiago Rossinyol o Picasso, entre els que van participar en activitats artístiques promogudes pels “incoherents”.

És una exposició que requereix molta estona i si es pot, anar més d’un cop. Sense voler es va relacionant un artista amb d’altres, es busquen semblances, influències, moviments, escoles, etc. Fa bullir l’olla! 

The National Gallery. Londres. Pintura dels segles XVIII al XX

Sempre és agradable i enriquidor tornar a contemplar obres d’art que feia temps que no veia. D’aquí la visita selectiva a una part de la col·lecció de la National Gallery de Londres, en concret les sales dedicades a la pintura dels segles XVIII al XX.

Insisteixo en el terme “selectiva” perquè només em vull referir a uns quadres  que són els que m’han cridat més l’atenció i que recullo en la següent taula, destacant en vermell aquelles obres que convido a buscar per observar-les amb més deteniment.

Boilly, Louis-Leopold 1761 1845 A girl at a window. Posterior 1799
Ingres, Jean August 1780 1867
Monsieur de Norvins. 1811-12
Turner, J.M. William 1775 1851 Dutch boats in a gale. 1801
Rain, Steam and Speed. 1844
Corot, J.B. Camile 1796 1875 The roman campagne. 1826
The four times of the day
Menzel, Adolph 1815 1905 Afternoon in the Tuileries Gardens. 1867
Pissarro, Camile 1830 1903 Fox Hill, upper Norwood. 1870
Portrait of Cézanne. 1874
The Boulecard Montmatre at night. 1897
Manet, Edouard 1832 1883 Music in the Tuileries Gardens. 1862
Degas, Edgar 1834 1917 Young spartans exersicing. 1860
Combing the hair. 1896
Sisley, Alfred 1839 1899 View of the Thames-Charing Cross Bridge. 1874
Cézanee, Paul 1839 1906 Bathers. 1894-1905
Monet, Claude 1840 1926 The Tames below Westminchester. 1871
La Gare St. Lazare. 1877
The water-Lily Pond. 1899
Warer lilies, setting sun. 1907
The Grand Canal. 1908
The japanese bridge. 1919-1924
Rousseau, Henri 1844 1917 Surquised. 1891
Gaugin, Paul 1848 1903 Bowl of fruit and tankard before a window. 1890
Gogh, Vincent van 1853 1890 A Wheatfield, with Cypresses 1889
Farms near Auvers. 1890
Seurat, Georges 1859 1891 Bathers at Asnieres. 1884
Vuillard, Edouard 1868 1940 The Earthenware Pot.1895
Picasso, Pablo Ruiz 1881 1973 Portrait of Bibi la Purées. 1901

 

NG. Boilly. A girl at a window

Aquesta obra de Boilly és sorprenent ja que està pintada en un sol color, encara que en diferents tons,  l’any 1799. Aquesta tècnica era emprada pels pintors del nord d’Europa en els segles XV i XVI. Si tenim present que era gravador, es pot pensar que la forma de presentar-ho, com si estès emmarcat és una manera de conjugar ambdues tècniques: la pintura i el gravat. Aquest retrat correspon a la primera dona de Boilly i es pot veure com la llum, al caure directament sobre ella, la destaca deixant en penombra, objectes que devien tenir un significat especial per a ella. La posició del cos i la seva mirada, fan que ens la mirem des de fora de la finestra o del marc en el que l’ha col·locat.  No podem oblidar que d’aquesta mateixa època, existeixen documents parlant de l’efecte de la llum sobre el clorur de plata i que pintors com Canaletto o Ingres, es creu que ho utilitzaven; per tant no és una bestiesa pensar en que Boilly, estava al corrent d’aquesta nova tècnica.

sisley-view-thames-charing-cross-bridge-L986-fm

L’obra de Sisley, View of the Thames-Charing Cross Bridge. 1874, i la de Monet, The Tames below Westminchester. 1871, recorden molt l’una a l’altre i és quasi obligat posar-les de costat. Només hi ha una

NG Monet The Tames below Westminchester

diferència de tres anys entre elles i el tractament de la boirina sobre el riu, les pinzellades curtes, la forma de pintar el cel, etc. fan que vagis d’una a l’altre. Aquí em va venir al cap un dels quadres de Pissarro exposada a CaixaForum, també sobre el pont de Charing Cross.

NG Manet En aquesta mateixa línia de comparar dues obres, voldria destacar la de Menzel i la de Manet. En aquest cas totes dues representen escenes de les Tulleries, però Manet ens mostra un públic de l’aristocràcia, amb uns vestits i un posat corresponent a aquesta classe social i per contra, Menzel recull una situació semblant però que correspon a la classe popular, gaudint d’una tarda d’esbarjo als jardins. Val molt la pena observar-les.NG_Menzel

 

NG_DegasL’obra de Degas, Pentinant els cabells, te una força especial, degut al color. Les expressions de les cares, la posició en diagonal de la jove a la que pentinen, el gest dels braços, ens tramet dolor, incomoditat, d’una situació no agradable. Sabem que el tipus de tractament usat en aquesta obra, es correspon a d’altres de la mateixa època del pintor.

 

Per últim, vull incloure l’obra de Van Gogh, Les granges prop d’Anvers, perquè encara que porta el segell de l’artista en quant a pinzellades i paleta de colors, em va semblar una mica diferent. Farms near Auvers 1890 by Vincent van Gogh 1853-1890

Em deixo molts d’altres de Goya, de Renoir o de Canaletto. Tots dignes de ser admirats. Però ja se sap, que determinades obres ens criden, sembla que ens vulguin dir alguna cosa, per això he seleccionat aquelles que em van arribar de manera especial. Quan més les mires més t’agraden i et conviden a revisar-les una i un altre vegada.

 

 

 

 

Pissarro

Programa Pissarro CaixaForumAquest cap de setmana ha finalitzat l’exposició sobre Pissarro programada a CaixaForum de Barcelona, des del passat 16 d’octubre.

S’ha escrit sobre el paper que va jugar Pissarro dins del grup dels Impressionistes i que com posava al programa de mà:

Va ser mentor del grup, va redactar els estatuts de la cooperativa d’artistes que va impulsar les exposicions impressionistes i va ser l’únic pintor que va participar a totes, entre els anys 1874 i 1886

Per tant la seva importància és ben palesa i a més, el reconeixement de la seva obra ha anat incrementant-se amb el pas dels anys.

Personalment voldria centrar-me en alguns aspectes de la seva obra:

1.- Innovació constant. Cerca contínua de noves formes d’expressió.

Tots aquests aspectes estan sustentats sobre la base de la pintura a l’aire lliure que permet copsar la llum en diferents situacions (boira, sol, pluja, al capvespre, al matí, etc.). Aquest és un matis absolutament innovador i que obliga al pintor a canviar la paleta (més fosca en els seus inicis) o  a utilitzar les ombres de forma molt cuidada i suggeridora.

pissarro_charingcrossL’evolució del traç, és un aspecte fonamental de la seva obra. Des d’una pintura aplanada amb espàtula com es veu en l’obra Camins, passant per l’ús de pinzellades curtes, petites, amb més gruix de pintura a l’obra Els Prats d’Éragny. La Pomera o emprant el puntillisme  en l’obra Perers en flor a Éragny, després d’entrar en contacte amb els pintors Seurat i Signat que utilitzaven aquesta tècnica. També és particularment destacable en l’ús d’aquesta tècnica el quadre El Pont de Charing Cross del 1890. En la seva cerca constant trobem Bath Road del 1897,   on encara va més enllà en quant a l’ús del color lligat al puntillisme i influenciat per la seva relació amb Matisse i el fauvisme.Bath_Road,_London_by_Camille_Pissarro

És cert que com qualsevol cosa, a mesura que veus més i més obra pictòrica i estudies una mica més a fons qualsevol moviment artístic, contribueix a que puguis captar “més informació” de les obres. Com a mestre del impressionisme, detectes l’absència del negre i és interessant veure com ho supleix, amb quins tons juga. L’altre faceta és la utilització de la llum, que dóna moviment i que juntament amb  la perspectiva i l’estructura de distribució dels elements en el quadre, donen volum a tota l’obra. El tema de la perspectiva em crida molt l’atenció i em fa quedar-me aturada davant dels quadres analitzat com resolt els plans, com utilitza les línies per destacar determinats aspectes i com gràcies a les diagonals et porta la vista cap a punts que s’et podrien passar per alt.

Aquest estar obert a aprendre en tot moment i de tothom, a no quedar-se mai aturat, és el que el per a mi, el fa particularment important.

2.- La figura humana.

Són poques les obres de Pissarro en que no apareguin figures humanes. La natura sempre està condicionada i interrelacionada amb l’home. Aquesta ha de ser una relació positiva, de tenir cura de l’entorn, de treballar el camp, de passejar o desplasar-se per la ciutat. M’agrada com va evolucionant la figura; al final és una taca, sense rostre, però absolutament necessària i que posa el contrapunt al quadre.

3.- Els cels.

M’agraden molt els cels. En una primera ullada, pot semblar que són molt iguals: acostumen a haver núvols blanquinosos. desdibuixats i que tenen una gran importància en l’obra, perquè ocupen una part considerable. Després, poc a poc, un veu les diferències de tècnica i detectes que constitueixen un element equilibrador de l’obra. pissarro_bosc_de_Marly

Precisament l’obra Els boscos de Marly del 1870,  amb absència absoluta de cel, pot donar sensació de claustrofòbia,  de recolliment o d’estar reclòs dins d’un paratge en el que la natura protegeix a la figura humana, i no només això, sinó que li aporta benestar i elements com la llenya, per poder-se escalfar. Trobo que, sigui quina sigui la reacció que cada persona pugui tenir davant d’aquest quadre, es percep com diferent de la resta.

El mateix dia que vaig visitar aquesta exposició, havien diversos grups d’estudiants. Nens i nenes de sis anys fins joves de 16 a 18 anys. Vaig mirar el paper dels acompanyants i crec que complien perfectament el paper de transmissors d’informació. Els hi deien: busqueu tal data, mireu quins colors hi han al quadre, etc. i els nens i els joves, anaven d’un obra a l’altre apuntant a les seves llibretes. És evident que aquesta part és important i imprescindible. Però a ml m’hauria agradat poder preguntar, quin quadre us ha agradat més? perquè?, que heu vist o sentit davant d’ell que us hagi despertat el vostre interès i que el faci diferent de la resta?

Simplificant molt les coses, i sense voler ser injusta perquè no se com treballen tot això a l’escola, tenia la sensació  que la cerca de la dada impedia als nenes i nenes i als nois i noies, el gaudir dels quadres. Corrien a cercar en el títol la informació que els hi demanaven, però no s’aturaven a contemplar l’obra. Crec que amb les tecnologies de la informació i amb l’ús de cercadors, les dades concretes, “la informació”, ja es pot localitzar sense que calgui anar a veure una exposició. El valor afegit, “el coneixement” es guanya quan es pot anar més enllà de la dada, quan s’educa (no només s’ensenya) en la bellesa i l’estètica relacionada amb la tècnica i amb el context històric i cultural.