Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

Espècies d’Espais al MACBA

Aquesta setmana vaig anar al MACBA a veure l’exposició Espècies d’Espais.
D’entrada he de dir que no va ser una visita normal. Vaig tenir la gran sort de fer-la acompanyada del comissari de la mateixa, en Frederic Montornés i confesso que va ser una experiència molt valuosa. No és el primer cop que segueixo una exposició amb el comissari de la mateixa, però el que va fer que aquesta vegada fos diferent, és el fet de sentir l’explicació de tot el procés creatiu, des del moment de L’encàrrec fins la plasmació en l’espai del museu. Penso que és diferent que hagis de preparar l’exposició d’un artista determinat, on poden jugar aspectes cronològics, temàtics o de relació amb altres artistes o moviments, de tenir un encàrrec obert, com si fos un full en blanc en el que has de buscar i trobar un fil argumental, que tingui sentit i que es pugui reflexar d’una manera o altre en l’espai. Potser és fruit de la meva pròpia incapacitat la que em va deixar absolutament aclaparada davant d’un repte com aquest.

Disposar del marc general de l’exposició permet pensar-la en el seu conjunt, amb totes les obres com a parts o esglaons que et van guiant i acompanyant per trobar el sentit global. Això els hi assigna un paper específic que no desmereix ni anul.la el valor individual de cadascuna d’elles.

En la presentació d’Espècies d’Espais s’explica que el nom i la distribució dels espais, provenen de la idea presentada per Georges Perec. Es tracta de tretze espais on transcorre la vida de les persones i “on ens mostrem, som, ens movem, actuem, ens relacionem, pensem…En suma, on vivim.”

Simplificant molt les coses, podem quedar-nos amb dos espais molt diferenciats: els que corresponen a l’àmbit privat i el que correspon a l’àmbit públic. Al parlar d’aquests espais és significatiu el diferent llenguatge que s’utilitza per a representar-los. En l’espai privat, els sostres son baixos, aportant la sensació d’intimitat, d’espai reclòs, personal i també es juga amb el color de les parets i amb les obertures (finestres, portes) a través de les quals ens relacionem amb els altres espais. Quan passem a l’espai públic, el sostre és alt i no existeix cap divisió: és ampli, obert, únic.

La primera obra és la de Luz Broto que permet relacionar el món interior amb l’exterior. He de dir que un cop vista l’exposició, aquesta obra va tenir per a mi molt més sentit que al veure-la al començament del recorregut.
És molt difícil treure les obres del context general en el que estan exposades, però a títol personal destacaria “Sweet Home II” de Gino Rubert del 2007, “Passar pàgina” de Gerhard Richter o “Londres” del fotògraf Humberto Rivas del 1978, totes elles corresponents a l’àmbit privat. En l’espai públic em va cridar l’atenció el conjunt de l’obra de Andrés Fernández, artista madrileny i “El món de memòria IV” d’Emma Kay del 2004.

Encara que només estigui fent una pinzellada de l’exposició, aquesta seria molt esbiaixada si no cités el projecte de Martí Anson de obrir una botiga de mobles i complements per a la llar fora del museu o l’actuació de l’equip d’arquitectura MAIO. En el cas de la botiga era interessant el concepte general que abastava no només l’espai concret de la botiga, sinó també la resta d’espais, el carrer o el barri que calia passar fins arribar a ella. El projecte de l’equip MAIO ha sabut jugar amb l’espai de l’edifici del MACBA amb els espais de l’exposició. En ambdós casos ens ajuden a saber anar del particular al mon general o a l’inrevés. En definitiva, a tenir la ment oberta i veure més enllà del que els ulls ens mostren.