Pablo Serrano, una visita al IACCA de Saragossa

El Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneos, està ubicat en un edifici singular de Saragossa, i el seu fons més important és el de Pablo Serrano. Aquesta col·lecció es va constituir a partir del llegat del propi artista i en una segona fase, per la donació que va fer Juana Francés, pintora i esposa de Pablo Serrano. Sense aquesta aportació, el fons seria més limitat. A la seva mort, Juana Francés també va deixar al IAACC, part de la seva obra i ara consta com un dels fons del museu.

Donada la importància de Juana Francés, no només per la seva obra, sinó perquè va ser ella la que va ajudar a introduir a Serrano en el món artístic al seu retorn d’Argentina, perquè van formar part conjuntament del grup El Paso, perquè van compartir taller i formes creatives, etc., per tot això, és una mica sorprenent que no hi hagi exposada de forma permanent, algunes de les seves obres.

Pablo Serrano. Interpretación al retrato de Juana Francés. 1957
Interpretación al retrato de Juana Francés 1957

Un dels objectius d’aquest Museu, és ser un espai expositiu obert. Per això hi ha dues plantes que es dediquen a exposicions temporals d’artistes novells o a mostrar projectes considerats innovadors i atractius. Crec que aquest objectiu afavoreix la presència contínua de persones amb interessos i gustos diferents, el que dona vida a aquest espai museístic.

L’obra de Pablo Serrano ocupa de forma permanent dues de les plantes del edifici, contribuint a l’estudi i coneixement d’aquest escultor. Va néixer a Crivillén (Terol) l’any 1908 i va morir a Madrid l’any 1985. Va passar molts anys a l’Argentina, abans de tornar a Espanya l’any 1955. Allà ja era un artista reconegut, havent participat en en diversos certàmens internacionals i amb obra seva pública.

El retorn va marcar un canvi important en la seva obra. En primer lloc es percep la influència de Julio González i on es detecta amb més nitidesa és en les peces que conformen la sèrie Ferros. Son escultures formades per claus, pedres volcàniques, xapes de ferro, i la interrelació de les mateixes i la seva ordenació, expressen clarament la voluntat de l’artista d’organitzar tots aquests elements, que a priori semblen no tenir cap relació entre si.

Per apropar-se a l’obra d’aquest escultor, cal tenir sempre present el seu pensament humanista, sent sempre un autor políticament compromès amb les persones més vulnerables (a nivell polític i/o econòmic i social).

Planteja les seves obres en Sèries, presentant totes una certa unitat temàtica i estètica. És molt interessant veure l’ús que en fa dels diferents materials: ferro, bronze, marbre i tot el treball previ que quedava recollit en dibuixos. Tot això ajuda a entendre el seu pensament i aconsegueix un dels seus objectius: comunicar-se amb el visitant. Es comprèn el que intentava expressar en cada obra: el buit, la inexistència, la complementarietat o la incorporeïtat. Així al veure les peces de les Sèries Ocupación desocupación del espacio o Objetos quemados, o Bóvedas para el hombre 1962-1971 o Unidades-Yunta 1967-1973, entre d’altres, es veu la seva evolució i la cerca constant de noves formes d’expressió a través del treball amb materials i tècniques diferents.

  • Pablo Serrano. El perro del hortelano
  • Pablo Serrano. Quema el objeto
  • Pablo Serrano. Bóveda para el hombre n 21
  • Pablo Serrano. Unidad-Yunta.
  • Pablo Serrano. Del hombre con puerta a la unidad 1978
  • Pablo Serrano. Quemando objetos
  • Pablo Serrano. Dos figuras. ca.1958-60

No es pot acabar aquest apunt sense fer esment a Interpretación al retrato de Antonio Machado 1960. Pertany a la Sèrie Cabezas. Hi ha diverses peces, l’original està a Baeza però també ni ha un altre a Sòria

Pablo Serrano. interpretacic3b3n-al-retrato-de-antonio-machado-1984.-1
Pablo Serrano. interpretación al retrato de antonio machado 1984.-1

Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral