Pablo Serrano, una visita al IACCA de Saragossa

El Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneos, està ubicat en un edifici singular de Saragossa, i el seu fons més important és el de Pablo Serrano. Aquesta col·lecció es va constituir a partir del llegat del propi artista i en una segona fase, per la donació que va fer Juana Francés, pintora i esposa de Pablo Serrano. Sense aquesta aportació, el fons seria més limitat. A la seva mort, Juana Francés també va deixar al IAACC, part de la seva obra i ara consta com un dels fons del museu.

Donada la importància de Juana Francés, no només per la seva obra, sinó perquè va ser ella la que va ajudar a introduir a Serrano en el món artístic al seu retorn d’Argentina, perquè van formar part conjuntament del grup El Paso, perquè van compartir taller i formes creatives, etc., per tot això, és una mica sorprenent que no hi hagi exposada de forma permanent, algunes de les seves obres.

Pablo Serrano. Interpretación al retrato de Juana Francés. 1957
Interpretación al retrato de Juana Francés 1957

Un dels objectius d’aquest Museu, és ser un espai expositiu obert. Per això hi ha dues plantes que es dediquen a exposicions temporals d’artistes novells o a mostrar projectes considerats innovadors i atractius. Crec que aquest objectiu afavoreix la presència contínua de persones amb interessos i gustos diferents, el que dona vida a aquest espai museístic.

L’obra de Pablo Serrano ocupa de forma permanent dues de les plantes del edifici, contribuint a l’estudi i coneixement d’aquest escultor. Va néixer a Crivillén (Terol) l’any 1908 i va morir a Madrid l’any 1985. Va passar molts anys a l’Argentina, abans de tornar a Espanya l’any 1955. Allà ja era un artista reconegut, havent participat en en diversos certàmens internacionals i amb obra seva pública.

El retorn va marcar un canvi important en la seva obra. En primer lloc es percep la influència de Julio González i on es detecta amb més nitidesa és en les peces que conformen la sèrie Ferros. Son escultures formades per claus, pedres volcàniques, xapes de ferro, i la interrelació de les mateixes i la seva ordenació, expressen clarament la voluntat de l’artista d’organitzar tots aquests elements, que a priori semblen no tenir cap relació entre si.

Per apropar-se a l’obra d’aquest escultor, cal tenir sempre present el seu pensament humanista, sent sempre un autor políticament compromès amb les persones més vulnerables (a nivell polític i/o econòmic i social).

Planteja les seves obres en Sèries, presentant totes una certa unitat temàtica i estètica. És molt interessant veure l’ús que en fa dels diferents materials: ferro, bronze, marbre i tot el treball previ que quedava recollit en dibuixos. Tot això ajuda a entendre el seu pensament i aconsegueix un dels seus objectius: comunicar-se amb el visitant. Es comprèn el que intentava expressar en cada obra: el buit, la inexistència, la complementarietat o la incorporeïtat. Així al veure les peces de les Sèries Ocupación desocupación del espacio o Objetos quemados, o Bóvedas para el hombre 1962-1971 o Unidades-Yunta 1967-1973, entre d’altres, es veu la seva evolució i la cerca constant de noves formes d’expressió a través del treball amb materials i tècniques diferents.

  • Pablo Serrano. El perro del hortelano
  • Pablo Serrano. Quema el objeto
  • Pablo Serrano. Bóveda para el hombre n 21
  • Pablo Serrano. Unidad-Yunta.
  • Pablo Serrano. Del hombre con puerta a la unidad 1978
  • Pablo Serrano. Quemando objetos
  • Pablo Serrano. Dos figuras. ca.1958-60

No es pot acabar aquest apunt sense fer esment a Interpretación al retrato de Antonio Machado 1960. Pertany a la Sèrie Cabezas. Hi ha diverses peces, l’original està a Baeza però també ni ha un altre a Sòria

Pablo Serrano. interpretacic3b3n-al-retrato-de-antonio-machado-1984.-1
Pablo Serrano. interpretación al retrato de antonio machado 1984.-1

La poética de la libertad. Catedral de Cuenca 2016

Des del passat mes de juliol i fins el mes de novembre es pot visitar a la Catedral de Cuenca una exposició nomenada La poética de la libertad.

La primera idea que em va venir al cap, va ser pensar que em trobava davant d’una gran contradicció i d’un acte d’hipocresia: l’església catòlica convertint-se en abanderada de la llibertat d’expressió!. És evident que no es pot caure en generalitzacions, però si que provoca una certa incomoditat. En el programa es llegeix:

la Catedral de Cuenca …expositivamente retoma el sentido medieval de “Sagrado” o espacio de protección de perseguidos y se enmarca en el discurso de la propia exposición como un actor más.

fent un salt en el temps i volent deixar de banda segles d’actuacions no gaire en línia amb aquesta declaració de principis.

Al marge d’aquesta reflexió, l’exposició val la pena i perdre’s per Cuenca sempre és un regal.

L’exposició està molt ben documentada i és aconsellable fer un cop d’ull abans de visitar-la, a la pàgina de la mateixa.  

Una primera part està dedicada a Cervantes  i sota l’epígraf “La mirada intemporal” recull obres de Florencio Galindo. Segons consta en el programa de mà:

la libertad constituye un concepto integral en la vida y en la literatura de Miguel de Cervantes para quien sus años de cautiverio fueron definitivos a la hora de trazar, a través de la escritura, el retrato moral de su época …

Text El laberinto del dictador
Text El laberinto del dictador

Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’
Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’

 

 

 

 

 

 

 

 

L’accés a la segona part de l’exposició es fa passant per l’Arc de Jamete

El Arco de Jamete es de estilo renacentista con las influencias del primer plateresco y fue realizado probablemente por Esteban Jamete de Orleans, entre 1545 y 1550. Es una monumental puerta por la que se accede al claustro y está considerada como una de las joyas de la catedral y quizá la más monumental de todo el renacimiento español en un interior. La obra fue encargada por el obispo Sebastián Ramírez de Fuenleal a Esteban Jamete de Orleans. El arco representa una especie de fachada interior, a modo de arco triunfal en el que predominan los elementos arquitectónicos sobre los meramente decorativos que aunque pierden protagonismo no desaparecen. El rosetón es el elemento integrador de todo el conjunto. La vidriera fue realizada por Giraldo de Olanda en el año 1550. La portada se ha realizado con dos puertas separadas por un mainel con la figura del Ecce-Homo; un entablamento decorado con escudos, grutescos y guirnaldas y un segundo cuerpo con grandes relieves con escenas alegóricas. (Font:uv.es)

Porta de Jamete
Porta de Jamete

Aquesta segona part està dedicada a Ai Weiwei i es titula “La mirada lejana”. Està ubicada al claustre.

Ai Weiwei es ben conegut com a artista compromès amb el seu país, Xina, motiu pel qual va ser empresonat i privat de llibertat. Es pot veure una instal·lació de l’artista que representa la seva pròpia experiència en la que va patir en carn pròpia la tortura i el tracte denigrant, tot intentant fer-li perdre la dignitat personal.

No cal dir que tots els elements d’aquesta instal·lació colpeixen i no poden deixar indiferent a ningú. Però em va fer replantejar el concepte d’art. Si el relacionem només amb l’estètica, és evident que és l’objectiu de l’exhibició. Però si agafem la definició de la Viquipèdia

L’art és el procés o el producte deliberat de l’organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions (definició d’art a Viquipèdia)

és més que evident que apel·la a les emocions i als sentits. Observar a les persones que deambulaven entre les diverses peces, et feia notar una reacció radicalment diferent de quan estaven en la primera o en la tercera part de l’exposició. Uns llegien i s’ho miraven en silenci, amb expressió de recolliment, i d’altres passaven ràpidament. Es feia palès que a tots els provocava unes emocions que cadascú resolia com podia.

I per finalitzar, a la sala capitular es pot veure la tercera part de l’exposició, la dedicada als Informalistes i titulada “La mirada cercana”.

Primer situem-nos en l’espai:

Fue construida a principios del siglo XVI. Dispone de unas magníficas puertas realizadas en madera de nogal tallado de estilo plateresco que contienen varios medallones circulares y paneles decorados con motivos renacentistas, atribuibles a Diego de Tiedra. En su interior se albergan obras pictóricas de Andrés de Vargas. El artesonado de la sala es de estilo renacentista con tintes del primer plateresco. Se encuentra separada de la catedral por un pequeño recinto que estuvo abierto hasta el siglo XVIII. En la segunda mitad del siglo XVIII se le añadió la pintura que hoy la recubre, de clara influencia francesa. Los doce apóstoles de los laterales fueron pintados por García Salmerón en 1649 para la Sala de los Reyes, trasladadas a la Sala Capitular en el año 1779. Sobre el coro actual se conservan, en las ojivas, pinturas de profetas que formaban parte de ese conjunto. Pedro Paez completó el conjunto pictórico con las figuras de Cristo y San Matías. (Font: uv.es)

Hom pot imaginar el contrast entre el continent i el contingut: sorprenent

Les obres de Martín Chirino, Francisco Farreras, Luís Feito, Rafael Canogar, Fernando Zóbel i Antonio Saura ocupen les parets laterals deixant un pared complerta a les fotografies de Juan Barte.

Em sorprèn que ni al web ni al programa de mà, hi ha cap referència a les obres de Zóbel i Saura. Aquest darrer juntament amb Canogar, Feito i posteriorment Martín Chirino, van formar part del grup El Paso, creat l’any 1957 i que van constituir el grup de major rellevància en la configuració i definició de la avantguarda espanyola de postguerra.

Les obres que més em van agradar van ser:

Martín Chirino. Alfaguara. 2005
Martín Chirino. Alfaguara. 2005

Carlos Saura. Sudario
Antonio Saura. Sudario