Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Una òpera que no deixa indiferent. Com diu George Benjamin, la idea d’explicar una història i no de representar-la que li va suggerir el llenguatge de Crimp, el va ajudar a trobar una forma nova d’expressió

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.

Continua llegint “Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona”

Els pescadors de perles de Bizet al Liceu

El passat dia 13 de maig, es va representar per primer cop en francès al Teatre del Liceu de Barcelona, l’òpera Els pescadors de perles de Georges Bizet.

Les crítiques (1) es van centrar bàsicament en la direcció d’ escena de Lotte de Beer . Aquesta directora està cada cop més present en els teatres d’òpera de primer nivell i és innegable que està aportant una visió nova, diferent en les seves produccions.

En aquest cas, ha traslladat l’acció a un reality, on els cantants assumeixen el paper dels concursants i el cor representa l’audiència que des de les seves cases segueixen el programa i amb les seves votacions, decideixen el futur dels participants.

En altres ocasions ja s’ha produït el debat de fins a quin punt es pot traslladar l’acció a un entorn absolutament diferent al que consta en el llibret original, però no deixa de ser un tema subjectiu. Recordem les posades en escena de Calixto Bieito o de la Fura dels Baus, per exemple.

Personalment em va agradar molt el plantejament: l’acció no distreia del fons de l’obra. Al contrari, ajudava a pensar com moltes situacions del passat poden ser traslladades al present. Cada dia es pot seguir un reality a través de les pantalles de la TV o a través d’Internet i participar des de les xarxes socials, en el desenvolupament del mateix. No és un espectacle que un es pot mirar des de fora, com a simple espectador, sinó que ens fa partícips i posa de manifest el comportament humà, portant a la reflexió més profunda d’una realitat que estem vivint i de la que participem d’una forma o un altre. Posar en evidència aquests fets, és totalment oportú. L’òpera és un element cultural viu, que s’insereix en un moment i en un context social específic i com a tal, no pot quedar-se al marge. El suport audiovisual és molt encertat i contribueix a aquesta reflexió.

Entrant en la part estrictament musical, cal recordar que aquesta va ser la primera òpera de Bizet, estrenada quan tans sols tenia 25 anys. Està sota la influença oriental del moment, però es considera que és més en el sentit formal que no pas en el real. No es tenia un coneixement acurat de la música oriental ni tans sols de la cultura i forma de vida. En aquest sentit, es parla de la gran diferència entre la música de Bizet i el llibret i moltes vegades es cita el comentari de Berlioz que feia referència a que si s’hagués proporcionat un bon llibret, s’hauria aconseguit una obra mestre.

Cal destacar que aquest cop s’hagi representat en francès. Ja en el moment de l’estrena es va cantar en italià i ha sigut el més habitual. Llegint i escoltant opinions de diversos intèrprets, destaquen les diferències i les dificultats en la dicció i en el fraseig i en el ritme.

La direcció musical està a càrrec d’Yves Abel bon coneixedor de l’òpera francesa com a fundador i director de Opéra Francais de New York. Em va cridar l’atenció la disposició d’alguns components de l’orquestra el que descompensava la sonoritat de la mateixa.

La posició del cor és la que menys em va agradar. Entenent la idea i el paper que se li vol fer jugar, la disposició de les veus, el fet que el so arribi des de darrera de la pantalla on estan ubicats, no permet obtenir un resultat òptim. Des de fa temps es reclama la necessitat d’enfortir el cor i potser aquest cop és una de les vegades en que es fa més palesa aquesta necessitat.

Un cop apaivagats els ànims i feta una reflexió tranquil·la, serà el moment de valorar de nou aquesta producció. De moment podem gaudir de l’extraordinària veu d’Alfredo Krauss:

Alfredo Kraus, as Nadir, sings “Je Crois Entendre Encore” from Georges Bizet’s “Les Pêcheurs De Perles.” From 1970.

(1) Vegeu alguns dels articles apareguts al respecte:

La Vanguardia el passat dia 7 de maig, signat per Maricel Chabarria. Qué pasa cuando convertimos a Bizet en un reality show

ElNacional.cat. Antoni Bofill. Uns pescadors sense perles. 14 de maig de 2019.

Ara.cat . Jaime Radigales. 14 de maig de 2019. Pescadors d’aigua dolça en un Liceu plató de ‘reality’

OperaActual. Fernando SANS RIVIÈRE. Barcelona: ‘Pescadores de perlas’, el reto en directo. 15 de mayo de 2019.

Il trobatore de Verdi: final de temporada al Liceu

Després de les experiències musicals viscudes en la temporada 2016-2017 al Liceu, no gaire positives en molts casos, no tenia gaires esperances en aquesta darrera representació. També s’afegia que el muntatge presentat el 2009 de Gilbert Deflo, no portava a ser gaire optimista.

He d’admetre que al final va ser per a mi, una de les millors funcions de la temporada. Ja s’ha escrit molt sobre el llibret i l’argument una mica fosc i confós d’aquesta òpera, situat en l’etapa històrica en que es viu l’enfrontament entre el Compte d’Urgell i Fernando I d’Aragò. Així els personatges principals, Manrico i el Compte Luna, encarnen la lluita entre amfòs bàndols. En la versió que es presenta en aquests moments, s’han emprat imatges de dibuixos de Goya, Los desastres de la guerra, que es van projectant sobre teles negres per situar l’acció. Resulta molt sobri i efectiu. D’aquest manera es supera la versió fallida de Deflo. Em va semblar una mica repetitiu l’ús d’una mateixa tipografia en els escrits que apareixien sobreimpresos en les teles negres, de la mateixa manera que es va fer a Don Giovani. Per intentar facilitar la comprenssió d’aquest període històric, s’ha creat un personatge fictici que representa a Goya, que va apareixen en diversos moments de l’òpera. Personalment crec que no calia i que no aporta res de nou, al contrari, pot distreure.

Abans d’entrar a comentar les veus i els intèrprets, vull destacar el paper del cor. Les obres de Verdi donen una gran importància al cor i en aquest cas, també. Per exemple, és l’encarregat de marcar el contrast entre el poble, amb els cants d’alegria i de festa per donar pas tot seguit a la tragèdia explicada per Azuzena (La zingarella). Van complir amb escreix el seu paper. Crec, que a diferència d’altres aspectes de la temporada que ara finalitza, el cor ha anat guanyant, es nota més sólid, més equilibrat en quant a les veus i a les interpretacions. Només apuntar que potser les veus de dones queden una mica descompensades i afeblides, però, en tot cas, res que no es pugui resoldre de cara a la propera temporada amb més recursos econòmics i noves incorporacions.  El paper de Conxita García, la directora del cor, crec que ha estat molt positiu i que es noten els resultats de la tasc realitzada.

L’orquestra, sota la direcció de Daniel Callegari, va fer una bona lectura de la música de Verdi. Podies seguir perfectament els motius que et feien percebre la lluita o la preparació de la venjança. La força de determinats instruments o la presència de les cordes o la fusta, et predisposaven al que s’estava veient en l’escena. Així com en altres ocasions l’Orquesta em sona desequilibrada, que va una mica pel seu cantó, aquest dia em va semblar que va fer una bona tasca, que va recolzar l’acció i va contribuir en gran manera en el resultat final.

Absolutament desabedor Manrico, interpretat en la funció a la que vaig assistir pel tenor Marco Bertí. Va ser un cant pla, a ple pulmó, amb molta potència, però sense cap modulació. No trametia cap emoció i en les àries i duets compartits amb Azuzena, interpretada per la mezzo Marianne Cornetti, molestava la seva veu fins a tal punt, que només volies que callés. El contrapunt el va posar Artur Rucinski en el paper del Compte Luna. La veu modulada, amb un fraseig que donava tot el sentit al text. Era agradable, entraves en el paper i no és d’estranyar que tan ell, com Azuzena (Marianne Cornetti), revesin el reconeixement del públic. Després de tots els canvis de repertori que han hagut al llarg de l’any, aquest cop es pot dir que com ha mínim ha hagut una part dels intérprets que han estat a l’alçada del que el públic (millor dit: qualsevol públic) es mereix. Caldrà veure l’actuació de l’altre repertori per poder tenir la visió completa de Il Trovatore. 

Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Nabucco al Liceu

Ahir a la nit vaig assistir a la representació de Nabuco de Verdi al Liceu de Barcelona.
Poques coses a dir quan ja s’ha parlat tant d’aquest inici de temporada, però en tot cas voldria reflexionar sobre algunes de les  que s’han apuntat al respecte.

En relació als cantants. Estic bastant d’acord amb la gent que manté que els cantants no han estat al nivell que s’espera d’un teatre de primera categoria i que cobra l’entrada com a representació també de primera categoria. Això no treu que van haver moments bons, però en general el baríton Ambrosio Maestri va mancar de veu i tenies la sensació de que no arribava i de que no estava còmode. Cal dir que no sembla que sigui l’habitual en la seva carrera, ja que ha cantat en els més prestigiosos teatres i el ser repertori verdià és ampli i ben construït. La soprano Martina Serafin em va semblar que  tenia un recorregut de veu curt i que els greus desapareixien.

El públic. És evident que un teatre com el Liceu que ha vist desaparèixer gran part de les subvencions que rebia, està aplicant una política diferent, a afí d’arribar a més gent i aconseguir un aforament més elevat en els espectacles. Aquesta política que també es tradueix en una diversitat de preus de les entrades, està afavorint l’assistència de persones que potser en altres moments no havien tingut ocasió de fer-ho. Això és positiu. Podrà contribuir a trencar amb l’imatge elitista de l’òpera. Tota acció dirigida a fer arribar la cultura a un nombre més gran de persones, la considero encertada.

En contra es pot dir que a vegades el comportament no és el més adient. En els darrers anys s’ha incrementat en gran manera els aplaudiments en mitj de l’obra. És natural que el públic vulgui expressar la seva complaença, però per altres persones o pels mateixos cantants, pot suposar trencar la concentració o el caliu aconseguit. La part més negativa és quan els aplaudiments es produeixen abans de finalitzar un ària, un duet o qualsevol part de òpera.

Si s’està amatent al director, ja es veu quan abaixa els braços per indicar el final, però no des de tots els llocs és possible veure’l. Potser el més convenient fora avisar de que no s’aplaudeixi durant la representació i que es faci al final. És un tema que a part dels melòmans que assisteixen amb freqüència al Liceu, els molesta.

De la representació de Nabucco, vull destacar l’escenografia (Alison Chitty) i la direcció d’escena (Daniele Abbado). És d’una gran senzillesa i sobrietat, resultant al mateix temps molt efectista. No distreu de la música i de la representació, ans al contrari, la reforça.

I evidentment cal citar l’orquestra amb el director Daniel Oren al front i de manera molt destacada el Cor del Liceu. La directora Conxita Garcia, està aconseguint una coordinació de veus fantàstica.