Museo Lázaro Galdiano

Començaré reconeixent que la visita al Museu Lázaro Galdiano permet passar una estona molt agradable, aprenent, observant, llegint les notes que el propi museu ofereix per comprendre millor el contingut, i sobre tot, gaudint.

Un primer aspecte, és l’edifici. Va ser construït a principis del s. XX (1909) i conegut com a Parque Florido, en honor de la dona de Galdiano i concebut com a vivenda familiar. Però l’any 1948 va ser donat a l’Estat. Els aspectes que més em van cridar l’atenció, van ser l’ornamentació de les sobreportes i les pintures dels sostres. Sobre aquestes darreres, al web de la Fundació es diu:

La pintura de los techos fue realizada por Eugenio Lucas Villamil entre 1906 y finales de 1908. Lucas cubrió aquellos amplios espacios mediante la técnica llamada marouflage, o sea, lienzos fijados una vez pintados, y representó en ellos temas adecuados a la función de cada sala, adaptando los modelos que el propio Lázaro le facilitaba. El complejo proceso constructivo y decorativo, atentamente supervisado por el coleccionista, se dio por concluido en los primeros meses de 1909. En palabras del Marqués de Lozoya, el edificio se alza como “uno de los más suntuosos ejemplares de morada señorial madrileña en el reinado de don Alfonso XIII”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cada sala té una pintura al sostre relacionada amb el que es feia en ella. Per exemple, una sala dedicada a les tertúlies literàries, representa diversos autors en animat debat. El sostre de la sala dedicada a les arts, em va recordar les pintures de l’Ermita de San Antonio de la Florida. Els personatges ubicats al voltant d’una barana, encara que en aquest cas representa a “chulapas” i fent també al·al·legoria a la maja vestida.

En la planta baixa es troba el que anomenen la sala del tresor i ben bé que ho és. Només per contemplar aquesta sala, paga la visita. La col·lecció de peces fenícies, és una autèntica meravella:

La primera planta del palau, que és on vivia la família, actualment està dedicada a artistes espanyols des del s.XV al s.XIX.

Els de Goya mereixen especial atenció:

És molt interessant seguir la revista d’art, Goya,  que publica el Museu, perquè aporta visions de les obres i permet aprofundir en elles. A tall d’exemple, adjunto l’apunt relacionat amb La Magdalena penitent

És tan amplia la col·lecció (més de 4.000 peces exposades), que es fa imprescindible dividir la visita en diverses etapes, i, a poder ser, segui-la amb un guia del Museu. Crec que disposen d’un web molt interessant i ben treballat i ordenat. El catàleg de les seves obres es pot consultar en línia i aprofundir en la història de Lázaro Galdiano i del propi Museu.

La quantitat d’activitats que organitzen, fa pensar en una institució plena de projectes i d’idees.

Nota: Totes les imatges inserides, son propietat del Museu Lázaro Galdiano.

L’art i la tauromàquia: de Goya a Barceló

Programa de mà. Le preintre et l'arène. Céret

El Museu d’art modern de Céret està programant fins el proper 12 d’octubre, una exposició entorn a la relació dels pintors i les places de braus, i en concret des de Goya fins a Barceló.

Cal recordar la importància d’aquesta vila en el món artístic, ja que per ella van passar a partir del 1910, escultors i pintors de vanguarda, representants de les diverses corrents com el cubisme, l’expressionisme o el fauvisme. Es poden citar a Picasso, Braque, Juan Gris, Marc Chagall o Matisse, fins arribar a Antoni Tàpies l’any 1983.

Un altre característica de Cèret és l’afició a les curses de braus. Festa absolutament popular i de gran participació. És pot considerar una de les places del sud de França  amb més tradició, on es celebra una fira al juliol i un altre al setembre. Fins i tot existeix una escola de toreig, que van posar en marxa antics “toreros” per ensenyar a les noves generacions. La relació entre aquestes dues activitats de Céret es complementen de tal manera que fins i tot el cartell de la fira de toros d’enguany es va inspirar en un quadre de Claude Viallat.

Amb tot aquest bagatge, veure l’exposició actual, té molt de sentit.

Sempre he trobat molt ben muntades les exposicions,  cuidades fins al darrer detall, amb  documentació abundant que permet aprofundir en les obres, i aquesta vegada no és diferent. Veure els 33 gravats de Goya que es van publicar el 1816, i les 11estampes inèdites, és sempre un regal. Son obres molt conegudes i que s’han vist al museu del Prado o a exposicions temporals, però sempre criden l’atenció. Van ser realitzats en el període comprés després dels Desastres i abans del Disparates. Segons Wikipedia  la festa va néixer a Espanya el s. XII. Quan veus diversos gravats representant a a moros torejant, s’et fa present l’història d’Espanya. Es podrien parlar de mil i un detalls dels gravats i no s’acabaria mai.

Em van sorprendre els 33 quadres d’Antoni Saura. Va començar a tractar aquest tema al final dels anys 60, però va ser el 1980 que va fer 10 litografies per il·lustrar un llibre de José Bergamín. Posteriorment, el 1989,  va fer una serie d’obres de tècnica mixta (tinta xina sobre fotografia) que són els que estan presents en aquesta exposició. Presenta la tensió i la força de les curses, amb tot el dramatisme i la tragèdia que representen. Impactants.

Les ceràmiques  de Picasso són difícils d’explicar. La senzillés de les línies, els colors, les formes, tot el conjunt de l’obra, requeriria un escrit separat. Voldria destacar els 26 aiguaforts que es van utilitzar pel llibre “La Tauromaquia o el arte de torear” de l’editorial Gustavo Gili de l’any 1959. És la seqüència perfecta de tota una “corrida”. És quasi un curt, que si ens el passessin ràpid, podrien veure tot el procés, des de que la quadrilla entra a la plaça, fins la sortida del torero al final de la faena.

Els estudis de tauromaquia de Francis Bacon del 1987 van reclamar la meva atenció, de la mateixa manera que l’obra de Man Ray del 1936, titulada Corrida. Es tracta d’una prova de gelatina-plata, extraordinàries. He de dir que no esperava veure un esbos d’un torero d’Antoni Gaudí.

No es pot parlar de totes les obres, però si que voldria fer una menció especial de les nou escultures de bronzo de l’artista Manolo (Manolo Martínez Hugué) .

Les pintures de Goya a l’ermita de Sant Antonio de la Florida a Madrid

Frescos de GoyaVisitar una ciutat amb una certa freqüència, permet sortir dels àmbits més estrictament turístics, i anar a conèixer altres indrets. A vegades, són precisament aquests llocs els que tenen més lligam amb les persones que viuen a la ciutat i pots copsar la relació que s’ha establert entre ambdues parts.

En el cas concret de l’ermita que comentem, es reviu any rere any, l’antiga tradició de les noies anant a demanar parella al sant. Cada any es celebren en els seus voltants, festes populars i “verbenes” que apleguen a gran quantitat de persones. Aquest indret desperta diferents motius d’interès: arquitectònic, històric, artístic i lúdic.

En aquest context i molt a prop del riu Manzanares, es troba l’ermita de Sant Antonio Ermita de San Antoniode la Florida, edifici neoclàssic construït entre 1792 i 1798 per ordre de Carlos IV.

 Es tracta d’una església de dimensions reduïdes, que frapa quan s’entra, al veure les parets i el sostre guarnits amb les pintures de Goya. També prop de l’altar es troba la tomba del pintor.

Cúpula de Sant AntònioLa pintura més destacada és la que envolta la cúpula.

El pintor va representar allà el miracle de Sant Antoni, que va fer ressuscitar a un mort perquè confirmés la innocència d’un acusat en fals. Goya va tenir molt present que es tractava d’una de les esglésies més populars de Madrid , i va representar personatges  que simbolitzaven  la diversitat de caràcters de la gent. Dones vestides amb robes senzilles, nens jugant, grups d’homes, la dona de l’acusat, etc. Les cares, les posicions, les robes, tot en conjunt, et situa dins de l’obra de Goya. A pesar de ser un temple, totes les pintures tenen un caire festiu, molt madrileny. La distribució al voltant d’una barana, com si es tractés d’un pati de veïns, proporciona aquesta visió de quotidianitat, d’aconteixement viscut per totes les persones que es troben al seu voltant.Detall mural Goya

Interior

Havia emprat la tècnica de pintura al frec amb anterioritat a la cúpula de la basílica del Pilar a Saragossa,  i per aquest motiu,  la va emprar també en aquesta ermita. La pintura al fresc és una tècnica de pintura mural que consisteix a aplicar pigments diluïts en aigua sobre una preparació de calç i sorra quan aquesta encara es troba humida. Aquesta mateixa tècnica és la que va emprar Miguel Àngel a la Capella Sixtina. Durant molts anys es van anar realitzant tasques de restauració dels murals fins el 2005,  A partir d’aquesta data es poden visitar i contemplar. Recomano veure el vídeo que es passa en una sala adjunta, ja que explica amb tot detall la història i composició dels murals.