Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Turandot de Puccini. Amics de l’Òpera de Sabadell

El dimecres 22 d’abril, es va representar al teatre de La Faràndula de Sabadell, la darrera òpera de la temporada 2014-2015 dels Amics de l’Òpera de Sabadell: Turandot de Giacomo Puccini.

Al programa de mà, en l’article del crític musical Jaume Radigales, es reprodueixen les paraules de Toscanini, qui va dir: “Aquí s’acaba l’òpera, perquè el Mestre va morir en aquest punt”. El cert és que aquesta òpera presenta unes característiques determinades que la fan especial. Per un costat, és innegable que Puccini va ser un gran exponent del verisme, però en Turandot es pot dir que l’únic personatge plenament verista és Liú i en canvi la resta de l’obra ja es pot emmarcar en el post-verisme. És cert que encara que l’argument gira entorn a una història d’amor, el que la determina és el lloc i l’entorn en el que s’origina: La Xina imperial. En aquesta línia. és important situar a Puccini i aquesta obra en el context històric en el que es va produir. Turandot es va estrenar l’any 1926 en l’Itàlia de Mussolini.

Si s’entra a analitzar el caràcter de l’heroi, Calaf, es nota que es tracta d’un super-heroi, amb un gran orgull de si mateix, que no dubte mai  que aconseguirà el que vol, i sense importar-li el cost del seu desitj, ni el que pugui passar a Liú ni al seu pare. Creu que guanyarà i guanya. Aquest pensament era el que imperava en el moment, s’havien d’aconseguir les coses tant si com sinó, perquè la nació estava per damunt de les persones.

Per si algú vol refrescar l’argument, he trobat un conte musicat que ho explica i que m’ha agradat. El deixo aquí

És ben cert que estem davant d’una de les òperes més conegudes i que més s’ha representat. L’exotisme del tema, basat en una obra teatral del segle XVIII, i que va saber plasmar en la música que sembla oriental, gràcies a l’ús d’una harmonia plena de dissonàncies. Puccini va cercar aquesta música, com a bon verista, calia que el que sonés fos “veritat”. Va arribar al punt de demanar discos de música japonesa a l’Ambaixada del Japó a Roma, per poder-se inspirar millor. No es pot oblidar que els disc encara eren de pedra. per tant la seva obtenció va comportar una tasca complexa.

Sens dubte, el paper dels cors és molt important. Donen solemnitat i grandiositat a l’obra, però al mateix temps serveixen per mostrar el caràcter i el sentir del poble.

Aquesta grandiositat crec que fa que es tracti d’una òpera amb unes exigències d’espai que no sempre es tenen. Crec que La Faràndula no reuneix les condicions òptimes per representar Turandot. No oblidem el nombrós cor, que en un escenari de dimensions escasses, es veu obligat a cantar molt junts, arribant en cert moments, a sonar excessiu. En un cas com aquest, el fet d’incorporar a més del cor titular a la Polifònica de Puig-Reig, va posar en evidència, que potser la direcció musical no va marcar les pautes adients de cara a homogeneïtzar les veus i a les modulacions que calia introduir. Aquest, per a mi, és un dels papers del director, estudiar l’espai i la sonoritat del teatre, per aconseguir el resultat òptim.

I no va ser només un tema dels cors, també l’orquestra, com ja he dit en altres ocasions, està ubicada en un fossar molt reduït el que feia que alguns instruments sonessin massa fort i tapessin les veus. Un moment clar va ser en la famosa ària

, en el que el tenor va quedar superat per l’orquestra.

Voldria destacar a la soprano Montserrat Martí en el paper de Liù. Com ja he dit abans, és el paper verista per excel·lència i la seva interpretació va ser extraordinària: modulada, amb sentiment, bona dicció, etc. Denotava un nivell de professionalitat, de maduresa i d’experiència molt elevat.

Cal destacar que les entrades es van exhaurir, cosa molt positiva i engrescadora de cara al futur.

Crec que per aprendre una mica més sobre aquesta òpera, val la pena visionar el Progama de TV1 de Ramón Gener, This is Opera, dedicat a Turandot.