Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.