Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”

Chema Madoz. Galeria Joan Prats

L’exposició de la Galeria Joan Prats dedicada a Chema Madoz, havia d’acabar el 28 de març d’enguany. La declaració de l’estat d’alarma deguda a la pandèmia provocada per covid-19, va fer que es quedés molta gent sense poder visitar-la, i davant de les peticions que van rebre, han decidit prolongar-la fins a finals d’aquest mes. Decisió que els he agraït profundament.

Fa set anys ja vaig escriure un comentari sobre aquest artista i he d’admetre que segueix impactant-me. Aquesta exposició recull obres recents, totes en blanc i negre i fetes amb llum natural. Sempre m’ha agradat que no portin títol. Això permet que cada persona es posicioni davant de les obres, sense cap idea preconcebuda, només amb una actitud oberta i amb la mirada neta disposada a captar el que la imatge li vol trametre. Son muntatges amb elements quotidians, que fàcilment tothom pot tenir, i que un cop feta la fotografia desapareixen. És curiós perquè per un costat es pot considerar art efímer, però que gràcies a la fotografia prenen entitat i perdurabilitat.

Son imatges netes, plenes de simbolismes i de suggerències: equilibrades i amb profunditat. La imatge destacada que he triat, et convida a llegir, a no quedar-te en la superfície. Però les escales son tan d’entrada com de sortida… així que cadascú pot interpretar el que vulgui.

I així podriem anar parlant de cad una d’elles. Recomano mirar-les totes elles amb detall.

Juan Uslé: Unsettled. Galeria Joan Prats

Fins a finals de desembre d’aquest any, a la Galeria Joan Prats de Barcelona, és possible veure l’exposició de Juan Uslé, titulada Unsettled, “que significa variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa” (De la nota de premsa facilitada per la pròpia galeria).

Vaig tenir la gran sort de poder participar d’una visita en la que el pintor hi era present i ens va parlar de la seva obra, però sobre tot del fet creatiu i del llenguatge pictòric. Parteix de la idea de que l’art és interrogació i reflexió interna per part del artista. Aquesta tasca d’introspecció, de pensar que es vol expressar, si realment val la pena, etc., ocupa una bona part del seu temps. Parlava del seu taller com del confessionari, un lloc on es replanteja dia a dia la seva obra. També es va referir a l’art com a mitjà per empatitzar amb la gent. Em va semblar que tenia molt clar el seu paper i que buscava d’una manera o un altre el reconeixement del públic. Feia moltes referències a característiques dels artistes, com si fossin diferents. Aquí l’ego treia el cap.

Em va semblar interessant la idea de que cal llegir els quadres a través dels sentits. Cada quadre és diferent, fuig de la idea de ser reconegut només per un tipus de pintura, no vol repetir-se, pretén fer coses diferents.

M’imagino que aquesta és una pretensió universal de tots els artistes, però és impossible no identificar una obra d’Uslé, amb ell mateix. Explica que ell pinta seguint el ritme del seu pols, que marca el pas del temps i al mateix temps porta a crear espais i silencis. Per això les ratlles o marques, no son sempre iguals, ni estan disposades de forma idèntica.

En obres d’art abstracte, les possibles interpretacions i les idees que suggereixen, son diverses. En la primera passejada per l’exposició, sense l’artista, en treies unes idees i tenies una percepció que després de la seva explicació, es va modificar.

De les dues fotografies presents en l’exposició, em va agradar de forma especial la titulada Decisión, de 2019. Em va recordar algunes imatges dels quadres d’Edward Hopper: la disposició de la persona, el color del vestit, l’expressió de la cara, etc. Ens va explicar que la va fer al pati del Museu Reina Sofia de Madrid, es va acostar poc a poc i just en el moment de disparar la màquina, va ser quan la noia va decidir des-precintar el llibre que havia comprat. Però no només és maca la fotografia, sinó que la impressió em va semblar extraordinària, semblava que havia relleu

Juan Uslé. Decisión, 2019. Fotografia en color

Guinovart: Matèries en erupció: 1975-1985. Galeria Joan Prats

És molt interessant aprofundir en un tema, o en un artista o en un autor, sempre ajuda a completar la visió que es te i ajuda a mirar l’obra amb uns altres ulls: es van captant nous aspectes, inspira noves sensacions i en definitiva, enriqueix.

Dedicar una estona a visitar la Galeria Joan Prats per contemplar obres de Guinovart corresponents al període 1975-1985, és un luxe. Cal admetre que aquesta galeria, sempre aporta materials que no deixen indiferents i que ha ajudat a educar el gust per l’art d’un sector de la població.

Com és sabut, en Guinovart no va voler estar lligat de forma exclusiva a una galeria, però va mantenir una relació amb la Joan Prats que va contribuir en gran manera a la seva internacionalització. Per això i per molt estrany que ens sembli, no apareix en el llistat d’artistes que porta aquesta sala.

Les obres exposades son en la seva majoria el resultat de la seva estada a Algèria, d’on va quedar impressionat pels colors i per les formes de construcció. És interessant veure les fotografies que hi ha al web per constatar el nivell de detall, l’ús dels colors i les diferents temàtiques que aborda.

La declaració de principis que es troba en l’entrada de la Galeria, expressa el moment creatiu amb una gran claredat:

L’art és sempre un projecte, un esboç inacabat, una aproximació al desitg, un mer intent, l’intent d’agafar l’aigua amb un sedàs. Memòria, història, vivències, sensacions, voluntats, trascendències, somnis, passions, sacerdoci, el goig i l’angoixa, tot això que ens alimenta desapareix quan ens trobem davant el suport: la tela en blanc. El suport és un frontó, és el moment de la veritat, en ell comença el drama i en ell s’estableix el llenguatge, acull el diàleg, els espais de l’inconcient i el misteri.

Josep Guinovart

Castelldefels, maig de 2007

Josep Guinovart. Galeria Joan Prats

Aquest quadre recorda un cop més la relació de Guinovart amb la música i en especial amb el jazz. És revelador el seu testimoni recollit en el llibre de Josep Ma. Carandell i Joan Iriarte, publicat per Àmbit. Serveis Editorials, S.A. sobre Guinovart de l’any 1988, sobre el jazz.

El jazz m’ha donat molt i ha estat esencial en la meva obra, començant pel ritme, el primitiu, de percussió i la improvisació.

Font: Carandell, Josep M.; Iriarte, Joan. Guinovart. (col·lecció Perfil), Barcelona, Àmbit Serveis Editorials, 1988.

Clarament el ritme el debia portar a la sang: és divertit el comentari de que era un gran ballarí i coneixia i posava en pràctica els millors trucs del ballarí d’envelat. Aquest aspecte està relacionat amb el llenguatge del seu cos, com podia manifestar mil coses diferents amb els seus posats i amb els seus gestos.

A partir d’aquí la immersió en les seves obres i en l’admiració de com emprava cada material i com sabia expressar realitats tan diferents.

La incorporació dels marcs a l’obra dona idea de com veia exactament l’obra, de com volia donar continuitat a la mateixa, l’expandia més enllà dels límits físics de la tela. I és aquí quan les paraules citades al inici tenen sentit: el vertigen davant de la tela i la impossibilitat d’encavir tot el que es te al cap.

I en contrast amb aquestes peces es pot veure una realitzada amb rocalla.

Josep Guinovart. Galeria Joan Prats

La utilització del foc com a recurs creatiu i el domini que en tenia per aconseguir i integrar formes, es fa ben palès en aquesta obra.

I no es poden deixar de contemplar els cartells i altres materials presents.

Cartells Josep Guinovart. Galeria Joan Prats