Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.

L’infern segons Rodin. Fundación Mapfre

Fins el 28 de gener és pot visitar l’exposició que sobre l’obra “Les portes de l’infern” de Auguste Rodin, s’exhibeix a la Fundació Mapfre de Barcelona. Aquesta exposició està organitzada conjuntament amb el Museu Rodin de París, per commemorar el centenari de la mort de l’artista (12 de novembre de 1917).

És d’ajuda la fotografia que la Fundación Mapfre ha posat en el fulletó de mà i que indica la ubicació de  les diferent escultures. L'infern de Rodin. Fundación Mapfre. Programa de mà

El que cal recordar en primer lloc, és que Les portes de l’infern va ser una obra en la que Rodin va treballar més de vint anys, donant-se la circumstància que al final l’artista no la va veure fossa en bronzo, sinó només en guix, ja que va morir abans de la realització de la mateixa. Donada la seva complexitat, (no oblidem que les  dimensions son de 6,35 m. d’alt, per 4 metres d’ample i 1 metre de profunditat, i en la que hi ha 180 figures), serveix de guia per conèixer l’evolució de l’artista, tant a nivell tècnic com personal. Entre les 180 escultures, algunes d’elles son de les obres més conegudes de l’artista: El pensador, Sóc bella, El petó o Les tres ombres, d’aquí també el seu especial interès.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Es coneixen les diferents versions i etapes per les que va passar Les portes de l’infern. Entre altres coses, perquè ell s’encarregava de documentar abastament les seves peces, amb maquetes, dibuixos i fotografies o també gràcies al relat que va fer el crític d’art Octave Mirbeau l’any 1884 que permet conèixer l’estat en un moment concret i veure posteriorment els canvis i variacions que Rodin va introduir en la mateixa.

Paradoxes de la vida, Rodin va suspendre tres cops l’examen per entrar a l’Acadèmia de Belles Arts en l’especialitat d’escultura (encara que va aprovar en dibuix però hi va renunciar per poder començar a treballar) i s’especula en que gràcies a això, no va adquirir una formació  academicista, el que li va permetre desenvolupar amb més llibertat les seves pròpies idees. Visitava amb regularitat el Museu del Louvre i es va inscriure en uns cursos sobre anatomia animal que s’impartien en el Museé National d’Histoire Naturelle, i en l’École Spéciale de Dessin de Mathématiques.

L’anàlisi de Les portes de l’infern, ens ajuda a descobrir els canvis i innovacions que va anar introduint i així es detecten els trets que es consideren característics de la seva obra i que fan que es reconegui a Rodin com el gran escultor de l’era moderna.

Un aspecte fonamental son les obres que  semblen inacabades, però que Rodin ho va fer amb tota la intencionalitat del món o que en el procés de l’obra va decidir deixar-les tal com estaven. Un clar exemple és l’escultura d’Eva que va abandonar quan la model li va manifestar que estava embarassada. Va estar al seu taller durant quinze anys sense fondre-la en bronzo, i va ser el 1897 quan la va rescatar. Durant aquest període és quan va aprendre a emprar els efectes del inacabat i és possible que la idea d’Eva com a mare de tota la humanitat, li fes pensar que una figura embarassada era una bona forma d’expressió. Sense haver-ho previst en el moment de la creació,  ja havia tingut l’experiència amb el bust de L’home amb el nas trencat, que a causa de les humitats en el seu taller, es va fer malbé la part posterior del bust. Quan el va presentar a l’Exposició l’any 1875, va rebre crítiques per considerar-se una obra inacabada i va ser considerada més aviat com una màscara.

El coneixement rigorós del cos humà li va permetre  emprar-lo com a mitjà d’expressió dels sentiments i emocions, portant-ho fins el límit. Un bon exemple d’aquesta característica la tenim en l’obra Ugolino i els seus fills del 1981-1982.

Rodin va fer “versions” de les seves obres. Modificava elements de les mateixes: la posició, o li treia parts del cos o n’afegia, de manera que amb una mateixa idea o base, en podem veure més d’una. Un clar exemple és Les tres ombres, que utilitza l’escultura  d’Adam i a més, en tres posicions diferents.

Des del punt de vista dels materials va reivindicar l’ús del guix per l’elaboració de motllos en front del marbre blanc.

No es pot parlar d’aquesta obra i no citar a Miquel Àngelo. La seva influència es manifesta en diverses escultures de Rodin, que es va traslladar a Itàlia per a poder conèixer de primera mà l’ obra de l’artista italià. La magnitud  de Les portes de l’infern i el llarg període d’elaboració, permet copsar la implicació de Rodin amb els ambients artístics de l’època. En un moment donat utilitza els relleus per crear ombres i espais de llum en l’obra, a imatge de com ho feien els impressionistes. Aquesta relació amb el moviment impressionista és més forta en els inicis,  però amb el temps, va anar modificant el seu criteri simplificant els relleus o prescindint directament d’ells en certes parts de Les portes. Va provocar un gran escàndol quan va presentar Les portes l’any 1900 en el pavelló de l’Alma dins de  l’Exposició universal, com si estès acabada, però estava sense figures.

És important assenyalar l’estreta relació entre les escultures i el bloc de pedra en la que es realitzaven. Existeix una simbiosi, un donar importància al material que fa que es respecti la continuïtat entre una i l’altre.

Vint anys en la vida d’una persona donen molt se si. Al rebre l’encàrrec va pensar immediatament en La Divina Comedia de Dante com a fon d’inspiració i es va centrar en l’infern. Las primeres figures així ho demostren. Per exemple si s’agafa l’escultura avui coneguda com El pensador, en un primer moment representava un jutge infernal que feia anar a les ànimes a un cercle o a un altre en funció dels pecats que havien comés. Posteriorment va ser Dante, i al final és un home, en actitud de reflexió. El que triés una obra de la literatura com a fon d’inspiració, és una manifestació més de la relació de Rodin amb totes les formes d’expressió artística i cultural.

Un altre punt d’inflexió important el va provocar la seva relació amb Camille Claudel, escultora del seu taller. El final turmentós de la relació el va fer replantejar la seva obra, donant més importància a la part emocional i de la vida quotidiana. Es va afegir la gran influència dels poemes de Victor Hugo i de Baudelaire, i en concret de Les flors del mal d’aquests darrer. Les seves obres van passar a ser més sensuals, a incorporar amb profusió figures femenines, explorant totes les possibilitats expressives de cos femení, cosa que fins aquell moment eren quasi inexistents.

La oportunitat de contemplar pas a pas la creació d’una obra i sobre tot constatar les anades i vingudes, els canvis d’orientació, de tècniques, etc. permet pel visitant tenir una perspectiva molt diferent i per descomptat, molt més rica de l’obra. Fa que un es plantegi el dilema que deuen tenir els artistes: QUAN DONEN PER FINALITZADA UNA OBRA?

 

El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse

El passat dimecres vaig anar a visitar l’exposició El trionf del color. De Van Gogh a Matisse, a la recent oberta Fundación Mapfre de Barcelona.

Com he escrit en anteriors apunts, l’edifici Garriga-Nogués l’he visitat moltes vegades quan era la seu de la Fundació Godia. Per això vaig sentir una gran frustració en constatar que no es pot accedir al pati, ni veure les vidrieres i fins i tot que part de les finestres que donen a l’escala principal, han estat parcialment cobertes. També vag trobar a faltar qualsevol referència a l’edifici, ja que ni en la visita guiada, ni en la guia audiovisual, es fa cap menció al lloc. Potser creuen que ja tothom ho coneix , però no és així.

Un altre punt que espero s’arregli ben aviat, és que no hi ha ni una sola cadira al llarg de tot el recorregut. Si es segueix l’exposició amb la guia audiovisual, es triguen unes dues hores en veure-la tota. No cal dir, que al final et vas recolzant a les parets i a on pots. D’aquesta manera no es contribueix a poder apreciar les obres; un altre cosa és si es busca poder dir que tants milers i milers de persones han passat per l’exposició.

Un tercer aspecte que crec és millorable, és la retolació de les obres. Els cartells son de color granate, igual que les parets, amb lletres blanques. Diverses vegades el personal de les sales havien d’avisar a les persones que no s’apropessin tan als quadres, però és que era impossible llegir-les, pel color i per la mida de les lletres.

I si es vol a títol d’anècdota, i que demostra la cuita amb la que s’han fet les coses, els números ubicats al costat de les obres descrites a l’audioguia estan equivocats i donen un paper amb la numeració correcte.

He tingut l’oportunitat de gaudir de diverses exposicions a la Fundación Mapfre de Madrid i del nivell d’excel·lència de totes elles, així que aquests aspectes que he citat amb anterioritat, espero que quedaran resolts ben aviat.

Entrant en matèria moltes de les obres exposades, ja havia tingut ocasió de contemplar-les al Museu d’Orsai. Tens la sensació de retrobar-te amb velles i belles conegudes, de les que pots aprendre i descobrir nous detalls. L’ordenació de les obres fa de fil conductor.

Vaig voler prendre nota d’una frase d’Henry Matisse, 1845 que dóna sentit a aquest ordre:

Un allau de colors no te força. El color només ateny la seva màxima expressió quan està organitzat, quan correspon a la intensitat de l’emoció de l’artista.

o aquesta altra de Van Gogh

El color expressa alguna cosa per ell mateix

Les primeres obres exposades corresponen als anomenats per Roger Fry, post-impressionistes. Seurat va incorporar la divisió de la pinzellada, utilitzant colors primaris o complementaris, de manera que fos el ull del espectador, el que al observar l’obra des d’una certa llunyania, reconstruís el objecte o figura pintat. Exemple clar és el quadre d’aquest autor “Model standing, facing the front”

Les dues obres de Touluse-Lautrec -Justine i The clown Cha-U-Kao- estan enquadrats utilitzant el llenguatge fotogràfic.

Maximilien Luce (1858-1941) sorprèn per la temàtica que aborda: industries i treballadors. Com es pot llegir a la wikipèdia, va ser un anarquista militant i “Tiene su ascendéncia en le mundo obrero de Montparnasse, y se transforma en un paisajista plasmando escenas de barrios industriales y de hombres trabajando en los cuales exalta el esfuerzo. Es impactado por el descubrimiento de los nuevos colores de la Revolución industrial, en particular la del “Sillon Sambre-et-Meuse”.”

L’ obra de Émile Bernard, Madeleine in the Bois d’Amour 1888, es pot situar en un moment de transició del puntillisme cap els Nabís (profetes). Bernard es pot considerar doncs com a precursors d’aquest nou moviment. L’obra de Paul Sérusier, El Talismà 1888, es considera l’obra que trenca amb la forma de pintar que havien iniciat l’anomenat Grup de Pont-Aven. Maurise Denis, considerat el teòric del grup, explicava que “Gauguin había dicho a Sérusier lo siguiente: “¿Cómo ve usted los árboles? Son amarillos. Pues bien, ponga amarillo; esta sombra, más bien azul, píntela de color ultramar puro; ¿esas hojas rojas? ponga bermellón”.”

Em va agradar el quadre de Pierre Bonnard, Misia’s House 1904, per com utilitza els colors plans, sense volum, i com sap utilitzar-los de manera que dirigeix la vista de l’espectador cap on ell vol.

Voldria destacar també l’obra de Felix Vallotton, Interior, woman in blue searching in a cupboard. 1903.

Evidentment, les obres de Gauguin o de Cezane son dignes de ser contemplades.

L’altre gran grup representat en l’exposició és els dels Fauvistes. Aquí cal destacar les obres de Maurice Vlamnick: “Still life 1910”, la d’André Derain: “Charing Cross Bridge” del 1906. Aquesta darrera obra be a ser un resum del puntillisme i del nabisme, donant pas al fauvisme. Vlamnick i Derain  van compartir estudi a París. L’altre gran representant és Henri Matisse amb l’obra Odalisque in red trousers 1924-25.

Vull destacar el quadre de Claude Monet Saule pleureur de 1920-22

És evident que val la pena dedicar una bona estona a contemplar i gaudir de totes aquestes obres. Benvinguda l’exposició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fundació Mapfre a Barcelona

Ja tenim data per l’arribada de la Fundación Mapfre a Barcelona!

Si les coses no canvien, el proper 10 d’octubre  es podrà visitar l’exposició “El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse. Col·lecció es del Museo d’Orsay” que estarà oberta fins el 10 de gener del 2016. Aquesta primera exposició consta de 72 obres de pintors de primera línia com Van Gogh, Gauguin, Monet o Picasso, sense oblidar els integrants del grup dels Nabis.

S’ha anunciat que arribaran a Barcelona algunes de les exposicions programades Madrid, però, com en el cas de l’exposició inaugural, preveuen que cada any portar una mostra pensada per exclusivament per aquesta sala.

Després de tans cops que he expressat el neguit per saber quan es faria realitat la reapertura del palauet Garriga Nogués, com espai dedicat al mon de l’art, no podia deixar de fer-me resó d’aquesta notícia. Estem d’enhorabona, ara només cal esperar una mica.