Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”

Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”

Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.

Guinovart: La realitat transformada

El passat dia 24 de gener, es va obrir al públic a Espais Volart de la Fundació Vila Casas, l’exposició que tanca els actes celebrats per commemorar el 10è aniversari de la mort d’en Josep Guinovart.

La primera visita guiada programada pel dissabte 26, va ser esplèndida. La persona que la dirigia en sabia molt, era capaç de lligar temes, frases, artistes, èpoques, situacions, tot d’una forma dinàmica, no de manual. Sens dubte va afavorir l’interès i les ganes de saber-ne més, d’aprofundir en l’obra de Guinovart. (És curiós com la gent d’una determinada generació sempre han parlat d’en Guino, i no per volguer-se fer els interessants, sinó pel sentiment de proximitat que ha inspirat en tot moment).

Ja fa un parell d’anys, aquest blog va fer una passejada per l’Espai Guinovart d’ Agramunt, amb una aturada especial en tres de les seves obres: La Cabana, el mural i l’Era. Per sort es disposa de prou informació de la seva obra i de la seva trajectòria, com per poder-la revisar de tant en tant i gaudir-ne d’ella. Recordar el pes dels seus inicis com a pintor de parets, o Agramunt o la importància del Romànic en la seva obra o la transformació que va patir quan va tornar de París, totes elles son fites fonamentals, sense les que no es pot entedre la seva obra.

L’exposició actual es presenta en sis sales diferents i està ordenada per àrees temàtiques, no cronològiques. Aquesta ordenació aporta una visió més global de les etapes artístiques i vitals per les que va circular l’artista.

En l’espai dedicat al seu compromís social i polític, es podem contemplar obres molt diverses, relacionades amb esdeveniments produïts en diverses parts del mon: des del Retaule de Jerusalem, entorn al conflicte entre palestins i jueus, a l’obra dedicada a la mort de Salvador Allende o a la que fa al·lusió a la participació del president Nixon en la mort de Kenedy o la mort del Che Guevara i les implicacions de la CIA en la mateixa, etc. Dues obres que em van cridar l’atenció de manera especial van ser:

Josep Guinovart. El mestre, 1969
Josep Guinovart. El mestre, 1969

En aquest cuadre apareixen les mans com element de lluita, cosa que emprarà en altres ocasions.

El quadre del mestre, penjat i envoltat de lletres, és la representació de la voluntat de que la cultura i l’educació restin callades, prohibides. I quina és la millor figura per representar aquesta idea que la d’un mestre a qui no se li permet ensenyar, que se’l fa callar?

No es pot oblidar que Guinovart es considerava un autodidacte, encara que passés per la Llotja o per l’Escola d’Arts i Oficis. El anar descobrint i experimentant amb diversos materials i formes, prové d’una de les idees que va expressar en diverses ocasions: un artista ha de tenir curiositat i ha de ser capaç de sorprendre’s a si mateix; si això no ho aconsegueix, és impossible que sorprengui a les persones que s’apropen a la seva obra.

En el programa Identitats de tv3, dirigit per la periodista Carmen Alcalde i emès el 5 de juny de 1985, Guinovart ja explicava com des de ben petit, el que més li agradava era pintar i dedicava els caps de setmana a aquesta activitat. A l’estar envoltat de pintures (no es pot oblidar que l’avi i els tiets eren pintors de parets) va aprendre ben aviat a barrejar colors, a crear noves tonalitats, a fer motllures o a imitar el dibuix del marbre o de la fusta. Aquest coneixement va ser fonamental i com afirma Daniel Giralt Miracle en el documental de Pep Puig: Josep Guinovart, l’art en llibertat, li va proporcionar una formació estètica que el va marcar al llarg de tota la seva vida.

La selecció de cartells exposats, posa de manifest aquesta faceta de Guinovart, per la qual va ser conegut i reconegut en molts països.

Josep Guinovart. Cartells

De la mateixa manera es pot parlar del seus poemes visuals (Papallones. Es crema buscant la lluna, 1976) o a les escultures o a les instal·lacions que es presenten (Penjadors penjats, 1997).

A vegades pot semblar que existeix un antagonisme entre el Guino arrelat a Agramunt i a la natura, amb totes les obres dedicades al conreu de l’ordi i les representacions de l’era, amb el Guino artista internacional, amb obres com l’escultura dedicada a Cuba o les que va realitzar durant la seva estada a Nova York o les que va fer com a resultat dels viatges a Mèxic o les incursions a Àfrica. La veritat és que sorprèn la capacitat que tenia de copsar les diferents realitats.

Quan es parla de si en la seva primera època era un pintor figuratiu i realista, esdevenint després un artista abstracte, crec encertada la idea de que Guinovart sempre va ser realista, perquè va aconseguir introduir la realitat en les seves obres, al marge de la forma de representació que utilitzés. Crida l’atenció l’actualitat de les seves obres, moltes semblan fetes ara mateix, com a resposta a una situació que està passant (La represenació dels ex-vots d’homenatge als mariners morts a Galicia lliga perfectament amb les morts al Mediterrani, o el Retaule de Jerusalem que reflecteix un fet encara vigent)

Un aspecte que aquesta exposició aconsegueix posar de manifest, és el ritme que hi ha en les obres. Automàticament venen al cap les seves idees sobre la música, de la capacitat auditiva i musical que tenia i de com ell creia que havia de ser un element important en la seva vida i que d’una manera o altre va quedar somort. Va arribar a dir que si no hagués estat pintor, hauria sigut músic. Així d’important era per ell la música.

Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga
Josep Guinovart. Escenografia per un espectacle de La Chunga

És una exposició que ningú interessat en l’art del s.XX es pot perdre. Es pot anar revisant la història de l’art i d’artistes que han estat i son imprescindibles. Al veure pintura matèrica es pot relacionar amb d’altres pintors o es pot revisar la importància d’un col·lectiu com Dau al Set o el Grup Taüll, de durada curta però significativa.

Grup Taüll
Grup Taüll: Guinovart, Marc Aleu, Modest Cuixart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies

Per sort estan disponibles a les Biblioteques de Barcelona un munt de catàlegs de les seves exposicions i bibliografia per poder gaudir i apreciar el llegat d’aquest artista.

Fundacions en obert. Coneix el cor de les fundacions

Fa uns quants dies vaig rebre una invitació per assistir a la presentació de La col·lecció Suñol des de dins a la seu de la Fundació Suñol. Però el que em va cridar l’atenció  i em porta a escriure-ho ara, és que aquesta presentació s’emmarcava dins dels actes programats per la plataforma Fundacions en obert amb  l’objectiu d’apropar els seus fons al públic en general. Fundacions en obert aplega diverses fundacions culturals privades de la ciutat de Barcelona, amb temàtiques, continguts i activitats molt amplies.

La falta de coneixement fa que ens passin per alt les activitats i exposicions que organitzen aquestes entitats, certament unes son més conegudes que les altres.

Les fundacions i els actes que organitzen son:

  1. Fundació Suñol. La col·lecció Suñol des de dins.
  2. Fundació Vila Casa (Museu Can Framis). Esguards fotogràfics.
  3. Fundació Foto Colectania. Les claus de mostrar i col·leccionar fotografia.
  4. Fundació Cultural Privada Rocamora. De Balenciaga a Jean Paul Gaultier
  5. Fundació de les Arts in els Artistes – MEAN
  6. Fundació Setba. La màgia de la Reial.
  7. Fundació Fran Daurel.

En tots els casos ofereixen la visita guiada a l’exposició temporal que tenen en aquests moments. Això si, cada fundació posa èmfasi en l’aspecte que considera més rellevant.

És interessant la diversitat de col·leccions que abasten  i que complementen algunes de les col·leccions existents en els museus de la ciutat.  No deixen de ser un reflex de la gran tradició que te el col·leccionisme  a casa nostra, on es celebren fires que fomenten l’adquisició de nous objectes o fins i tot amb l’existència de El Troc. Butlletí del col·leccionista.

M’imagino que aquesta plataforma i els actes previstos en aquests moments, poden tenir una certa relació amb l’aterratge a la ciutat de la Fundació Mapfre, que està acaparant tota l’atenció mediàtica i de públic. Sigui quin sigui el motiu, és interessant conèixer una mica millor l’oferta cultural de Barcelona.