Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

“Optar per l’abstracció és optar per un camí entre l’anacrònic i l’heroic”. Valentín Rpma

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d'una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol
Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

  • Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol
  • Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol
  • Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l'obra de Susana Solano. Fundació Suñol
  • Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol
  • Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol
  • Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol
  • Martí Sales. Cartel·la corresponent a l'obra d'Eva Lootz. Fundació Suñol
  • Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol
  • Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987. Fundació Suñol

Amb pocs mesos de diferència s’han inaugurat dues exposicions d’art dedicades a galeristes. Colección Soledad Lorenzo  al Museu Nacional Reina Sofia i la que es pot veure actualment i fins el proper mes d’abril, a la Fundació Suñol: Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987.

Ambdós van coincidir durant la dècada dels vuitanta i cal remarcar la seva coincidència en artistes com Luís Gordillo. Hauria sigut molt interessant haver pogut seguir les dues trajectòries al llarg del temps, ja que sens dubte, tots dos van jugar un paper molt important en el desenvolupament del mercat de l’art i en el descobriment de nous valors que, amb el pas dels anys han aconseguit el reconeixement no només a nivell nacional, sinó també a nivell internacional.

Centrant-nos en l’exposició de la Fundació Suñol, per aquesta ocasió utilitza la totalitat del seu espai expositiu per mostrar obres que pertanyen a col·leccions privades, a fons de la pròpia fundació o als hereters de Fernando Vijande. Per tant, la majoria d’elles son obres que no es veuen amb facilitat i encara la fa més atractiva. El criteri que s’ha seguit per a la  selecció dels artistes, ha sigut aquells als que Fernando Vijande va dedicar exposicions individuals i es presenten ordenats de forma cronològica. Un altre aspecte que afegeix valor és el que d’alguns d’aquests artistes es mostre una obra actual al costat de la que va ser exhibida en l’exposició de l’època. És interessant constatar l’evolució tant pel que fa a temàtica com a materials emprats. Al mateix temps serveix per constatar que el criteri de Fernando Vijande de selecció d’artistes, va ser encertat ja en el seu moment.

A priori sorprèn que un galerista que va tenir la seu de les seves galeries, primer la Galeria Vandrés i després la que va portar el seu nom, a Madrid, se li faci una exposició com aquesta a Barcelona. Un aspecte que ho explica i justifica, és que va assessorar a Josep Suñol en la formació de la seva col·lecció, a més de que va néixer en aquesta ciutat l’any 1930.

Els anys d’activitat de les seves dues galeries, coincideix amb una època de canvis important en la societat espanyola: finals de la dictadura i primers anys de la transició. El seu paper no es va limitar a fer exposicions, sinó que les galeries feien de pol d’atracció de pintors, actors i polítics, esdevenint un lloc d’encontre i de creació a tots els nivells. Eros y el arte actual en España va ser una exposició que es va presentar a la Galeria Vandrés el primer any de funcionament de la mateixa. Va tenir una gran repercussió.  L’ acció de la censura fent retirar diverses obres dia darrera dia, i la seva reacció posant un lletrero en el lloc de cada quadre retirat explicant que s’havia fet per ordre governativa, va contribuir a donar més notorietat a l’exposició.

El que tothom destaca és la capacitat que va demostrar per desenvolupar-se en aquest sector del que desconeixia  tot quan va començar. Es va saber envoltar-se de persones que el van orientar en els seus primers passos com la que va ser la directora de la Galeria Vandrés, Marisa Torrente i sobre tot l’aliança amb Gloria Kirby, li va proporcionar estabilitat econòmica en els inicis de la seva carrera.

Molta gent recorda a Fernando Vijande com el galerista que va portar per primer cop a Espanya a Andy Warhol. Aquest posava com a condició que el galerista s’havia de quedar amb totes les obres presents a l’exhibició, i la realitat va ser que durant la mateixa, no es va vendre ni un sol quadre. Ara ens pot sorprendre, però pensar en el risc que va assumir Vijande en aquell moment i la visió de futur que va demostrar, és ben lloable.

És impossible esmentar totes les obres i els artistes. Noms avui imprescindibles en el panorama artístic, com l’esmentat Luís Gordillo (exposició Galeria Vandrés 1972,1975 i 1977, exposició Galeria Fernando Vijande 1981), Antoni Muntadas, Robert Llimós (exposició Galeria Vandrés 1973 i 1980), Claudio Bravo (exposició Galeria Vandrés 1974), Arranz-Bravo, Dario Villalba (exposicions Galeria Vandrés 1974 i 1976), Zush, Josep Guinovart, Hernández-Pijoan, Ráfols-Casamada, Carmen Calvo (exposició Galeria Vandrés 1977), Teresa Gancedo (exposició Galeria Vandrés 1977), Susana Solano (exposició Galeria Fernando Vijande 1986), Andy Warhol, Mapplethorpe, i  d’altres fins arribar als 51 artistes presents en l’exposició que recomano no perdres per entendre una mica més el paper de Fernando Vijande.

 

 

Exposició Miralda. Obres 1977 i 2015

Fa un parell d’anys, en l’apunt del blog: Del segon orígen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC, ja vaig incorporar una imatge  d’Antoni Miralda, La Cité du loisir del 1967, corresponent a la sèrie Soldats soldés. Coneixia també el projecte  Honeymoon del 1986-1992 relacionat amb les amonestacions precedents al casament entre l’estàtua de Colon de Barcelona i l’estàtua de la Llibertat de NY. D’aquí l’interés per conèixer una mica més els seus projectes posteriors.

Per comprendre millor l’obra de Miralta, em va ser molt útil llegir la documentació disponible a l’entrada de la sala. En ella s’explica que cal tenir presents tres eixos diferents pels que ell es mou: el territori on es desenvolupa l’obra, la posició conceptual fonamentada en un realisme particular i per últim, la seva mirada. Aquesta mirada el porta a copçar aspectes que no es veuen però que creu estan en les coses i en la vida quotidiana de les persones i de les seves relacions i actuacions col.lectives, de manera intrínseca, formant part d’elles.

Després, a l’escoltar les seves explicacions dels projectes en els vídeos, sorprèn el seu raonament i com va desenvolupant les idees. És fàcil seguir  el seu fil  argumental, de manera que al final et sembla evident el resultat al que ha arribat.

Així veiem dos projectes separats entre si per quasi 30 anys. El primer, presentat a Documenta, l’any 1977: Fest für Leda i el segon de l’any 2015, 46 ossos que forma part del FoodCulturaMuseum que es va presentar a la galeria Moisés Pérez de Albéniz de Madrid.

A través del vídeo Miralda explica com va néixer el projecte Fest für Leda. Quan li van demanar la seva intervenció  a Documenta 6 a Kassel, en un primer moment no sabia que presentaria. Va voler estudiar l’entorn (primer dels eixos descrits anteriorment: el territori on es desenvolupa la seva obra), d’aquesta manera va decubrir un parc i uns pavellons tancats. Quan va  poder accedir a ells, va començar a créixer l’idea de Leda i de la seva relació amb Zeus, partint del mite grec que Zeus va baixar a la Terra en forma de cigne. (Aquest mite ha estat recollit i representat en diverses ocasions, sobre tot des del Renaixement)

Així podem veure els dibuixos preparatius de la performance, amb tot detall: recorregut, màscares, moviments, etc., tot com a part d’un ritual col.lectiu. Amb tot el llegit i vist amb anterioritat, s’entén el projecte en el seu conjunt, amb la part estética i antropológica que aporta.

46 ossos és una vitrina amb 46 objectes en forma d’ossos de procedència molt diversa i amb utilitats i finalitats, també molt diferents. Explica que el primer cop que va viatjar a EEUU, a Los Angeles, el va sobtar una gran botiga dedicada als gossos. En aquella ocasió es va comprar un collar ple de diamants falsos, que va portar molt de temps. A partir d’aquest fet va començar a reflexionar sobre la relació entre aquests animals i les persones i també els lligams que es generaven entre aquells que tenen gossos. Es fixa en la quantitat de mascotes que omplen les ciutats (un cop més observa el territori) i que requereixen polítiques, serveis i mercaderies concretes. La relació home-gos genera rituals propis.

Com es diu en la documentació esmentada al començament:

Gossos, ossos, restes, museu, consum, homes i ciutat adquireixen als ulls de Miralda amplitud, ressò i protagonisme, i són raó de reflexió sobre nosaltres mateixos…

 

Rosa Amorós. Despojos i dèries. Fundació Suñol

Vaig aprofitar la presentació que van fer de la col·lecció de Josep Suñol per visitar amb calma l’exposició de Rosa Amorós.

En quant a la col·lecció, es va iniciar el 1976 i en el primer període, es va dedicar principalment al món de l’art internacional i de forma especial als artistes italians. Però mai ha deixat de tenir interès i cura del que es fa aquí, implicant-se directament en l’obra de joves artistes amb els que sempre ha mantingut una relació directe. Bona prova d’aquest interès, va ser la dedicació d’un espai de la seva sala Galeria2, ubicada al barri de Les Corts, a garantir un espai vital i de realització artística a artistes que estaven finalitzant la seva formació. Actualment, la Fundació beca a estudiants proporcionant-los un espai per treballar i quan finalitza aquest període exposa la seva obra en la Fundació.

Amb aquests antecedents, Rosa Amorós va ser una artista que des del primer moment en Josep Suñol va ajudar i estimular, adquirint alguna de les seves obres per a formar part de la seva col·lecció.

L’exposició que ocupa actualment la primera planta de la Fundació, es presenta com una mirada retrospectiva a l’obra de l’artista i estarà oberta fins a finals del mes de gener del 2016. Rosa Amorós és ceramista i moltes coses més. Bona part de la seva obra està feta amb fang amb un clar contrast amb els acabats polits de la ceràmica. L’artista vol que es noti la intervenció de la persona, i es veuen les empremtes que reflexen el treball de modelació. Les preocupacions de Rosa Amorós parteixen de la seva implicació en les idees bàsiques de l’ésser humà: l’origen, la religió, la relació amb els altres i amb les persones de diferents cultures. I és tot això el que intenta manifestar a través de les seves obres. El conjunt de les escultures presents en l’exposició, ens apropen a les seves reflexions sobre la naturalesa humana.

A més de les escultures es poden veure un conjunt de pintures i dibuixos. Tan les teles com els dibuixos empren el negre o el roig. T’identifiques amb la passió, amb la lluita, amb la confrontació d’idees. L’abstracte no deixa de ser una manifestació del dubte, de que no està res fet i beneit. Em va sorprendre molt el guaix Blau II, per la mida i pel color, És dels anys 90 i em va fer pensar que l’evolució de l’artista l’ha portat a centrar-se més en colors que no distreguin, que mostrin l’obra en tota la seva cruesa. Les obres presents a l’exposició corresponen al període del 1994 al 2015. Personalment, m’hauria ajudat a comprendre el conjunt de l’obra el poder tenir una visió des de la seva primera època.

No és una obra fàcil per l’espectador. Les escultures no conviden a ser tocades, a ser acariciades, al contrari, poden causar un cert rebutj. Però és perquè ens enfronta amb la pròpia realitat, amb la part menys dolça de l’ésser humà.

Una visió més professional de l’exposició es pot llegir a: Amb i sense context, d’Àngela Molina

 

Fundacions en obert. Coneix el cor de les fundacions

Fa uns quants dies vaig rebre una invitació per assistir a la presentació de La col·lecció Suñol des de dins a la seu de la Fundació Suñol. Però el que em va cridar l’atenció  i em porta a escriure-ho ara, és que aquesta presentació s’emmarcava dins dels actes programats per la plataforma Fundacions en obert amb  l’objectiu d’apropar els seus fons al públic en general. Fundacions en obert aplega diverses fundacions culturals privades de la ciutat de Barcelona, amb temàtiques, continguts i activitats molt amplies.

La falta de coneixement fa que ens passin per alt les activitats i exposicions que organitzen aquestes entitats, certament unes son més conegudes que les altres.

Les fundacions i els actes que organitzen son:

  1. Fundació Suñol. La col·lecció Suñol des de dins.
  2. Fundació Vila Casa (Museu Can Framis). Esguards fotogràfics.
  3. Fundació Foto Colectania. Les claus de mostrar i col·leccionar fotografia.
  4. Fundació Cultural Privada Rocamora. De Balenciaga a Jean Paul Gaultier
  5. Fundació de les Arts in els Artistes – MEAN
  6. Fundació Setba. La màgia de la Reial.
  7. Fundació Fran Daurel.

En tots els casos ofereixen la visita guiada a l’exposició temporal que tenen en aquests moments. Això si, cada fundació posa èmfasi en l’aspecte que considera més rellevant.

És interessant la diversitat de col·leccions que abasten  i que complementen algunes de les col·leccions existents en els museus de la ciutat.  No deixen de ser un reflex de la gran tradició que te el col·leccionisme  a casa nostra, on es celebren fires que fomenten l’adquisició de nous objectes o fins i tot amb l’existència de El Troc. Butlletí del col·leccionista.

M’imagino que aquesta plataforma i els actes previstos en aquests moments, poden tenir una certa relació amb l’aterratge a la ciutat de la Fundació Mapfre, que està acaparant tota l’atenció mediàtica i de públic. Sigui quin sigui el motiu, és interessant conèixer una mica millor l’oferta cultural de Barcelona.