Performance. A partir de Jackson Pollock

En el comentari anterior relacionat amb l’exposició Explosió! El llegat de Jackson Pollock de la Fundació Joan Miró de Barcelona, , em vaig voler centrar bàsicament en la figura de Pollock. Avui, voldria escriure sobre els moviments artístics que es van generar a partir d’aquell moment: happening i performance i dels grups més representatius: Gutai i Fluxus.

Ja vaig mencionar la introducció d’una nova tècnica pictòrica anomenada  Action Painting, que consistia en posar la tela al terra i utilitzar els pinzells de forma contundent  i amb moviments ràpids i autòmats. L’artista es desplaçava  al voltant de l’obra, sincronitzant els moviments. Representant màxim de l’ús d’aquesta tècnica, va ser Pollock.

L’Allan Kaprow  (1927-2006) que havia participat en l’Expressionisme abstracte, està considerat com el creador d’una nova forma d’art: el happening, a partir de la seva obra 18 happenings in 6 parts , que va tenir lloc a la Reuben Gallery de NY, l’any 1959.  Considerava cada cop més important la presència d’espectadors, de públic, sense els qual era impossible crear cap obra.  A l’exposició de la Fundació Miró, hi és present la seva obra Pati del 1961.

Encara que tant Pollock com Kaprow, van participar inicialment en un mateix moviment artístic, la tècnica i la necessitat de Pollock d’interactuar amb l’obra, de moure’s al seu voltant, no anava destinat a la participació d’espectadors, sinó que era la seva pròpia forma de crear. Kaprow, va anar més lluny. Volia integrar, barrejar de forma més íntima, la vida i l’artista. D’aquí la utilització dels happening, on la figura de l’artista i els espectadors es fon i es dilueix una en l’altre. Aquesta participació d’un grup d’espectadors en el procés creatiu, els desmarca de la resta, i al dotar-los d’entitat pròpia, els separa de la massa.

 

A nivell general, es pot dir que tots els artistes presents a l’exposició, van formar part de moviments molt relacionats amb els fets polítics de la seva època, i que tots, tenien aspectes comuns, com la crítica contra la mercantilització de l’art i la necessitat imperiosa d’incorporar a l’espectador de manera participativa en l’elaboració de l’obra. Altres aspectes, com la no obtenció d’una obra física concreta, ja no són generalitzables (performance)

Gutai Group - Paths we walk / 2
Gutai Group – Paths we walk / 2

El grup Gutai va néixer al Japó (1954-1972) fruit de l’experiència de la Segona Guerra Mundial. És un moviment trencador, de rebuig  al consumisme. El seu propi nom que vol dir, concret, el contrari d’abstracte, dóna una idea molt clara del que volien.  De l’exposició, em va cridar l’atenció l’obra d’Akira Kanayama, titulada Petjades. És molt suggerent i et pots involucrar en ella,  tan en espais tancats com oberts.

M’ha interessat molt el capítol del catàleg titulat Gutai des de 1954, escrit per Ming Tiampo i que és un extracte del seu llibre: Gutai: Decentering Modernism. Amplia molt la informació i les repercussions internacionals d’aquest grup, des dels seus inicis.

Un altre moviment, en aquest cas desenvolupat a Norteamérica i a Europa, i present a l’exposició, és el moviment Fluxus . Pretenien la interdisciplinarietat i l’ús de mitjans i materials procedents de diferents camps.

Ay-O Grup Fluxus
Ay-O Grup Fluxus

També van assumir un clar compromís polític, afegint un component reivindicatiu a les seves accions. Cercaven la participació de l’espectador, basant-se en la idea que qualsevol pot ser artista. Aquesta idea es va concretar en l’ eslògan «fes-ho tu mateix». Em va interessar especialment l’obra d’Ay-O, per l’evolució de la trajectòria creativa de l’artista.

El terme Performance, es va començar a utilitzar a finals dels anys seixanta, per anomenar determinades manifestacions artístiques. Comporta l’existència de quatre elements: el temps, l’espai, el cos de l’artista i la relació d’aquest amb el públic. L’element fonamental és el subjecte (l’artista o una persona diferent),  no l’obra resultant. Un exemple que es pot veure a l’exposició, és el cas de Janine Antoni, amb Loving Care, 1992.

Yves Llein anthropometrie
Yves Llein anthropometrie

Vull dedicar punt i a part a Yves Klein (1928-1962). Les seves obres monocromes, dels anys 50 eren d’un blau intents, patentat com a Blau Klein.  També cobria de pintura el cos de dones, i aprofitant el seu domini del judo, les feia refregar per sobre d’una tela estesa al terra, utilitzant-les directament com a pinzells. El resultat van ser les Anthropometries. Impacta la que va crear com a resultat de la visió de l’empremta que va deixar un cos humà sobre una roca, com a conseqüència de la bomba d’Hiroshima.

No es pot deixar de parlar dels comentaris que es van generar a rel de l’ús del cos de dones. Contraposant aquest ús és l’obra ja esmentada de la Janine Antoni, que utilitza el seu propi cabell, mullat en un tint que està en una galleda, com si fos el drap de fregar els terres.

La veritat és que tinc previst tornar a veure aquesta exposició perquè és tan rica, que en una sola visita, segur que no es poden captar tots els matisos de les obres i del conjunt, com a tal.

Continua llegint “Performance. A partir de Jackson Pollock”

Explosió! El llegat de Jackson Pollock

A la Fundació Joan Miró de Barcelona, es pot visitar fins el 24 de febrer l’exposició a la que fa referència el títol d’aquest comentari.

He de manifestar com sempre, la meva ignorància i que per tant, només vull compartir la meva opinió, que no és gens especialitzada.

El que si que és cert, és que sempre m’ha interessat Pollock (1912-1956) en quant precursor d’un moviment artístic, absolutament innovador i trencador amb la tècnica pictòrica existent fins el moment, com va ser l’expressionisme abstracte (1940-1960).

Abans d’anar a l’exposició, vaig tornar a visionar la pel·lícula Pollock, dirigida i interpretada per Ed Harris l’any 2000.

Pollock

El més interessant per a mi, és com aconsegueix trametre el procés  pictòric de Pollock, els seus dubtes, el procés d’interiorització que va acompanyat de la plasmació posterior sobre les teles de tot aquest procés.  Seguir la cerca del com i de quina manera es vol expressar, de com decideix posar directament les teles al terra i de com descobreix el que aporta el degoteig de la pintura (directament foradant els posts per deixar que caigui sobre la tela),  l’ús rígid dels pinzells, etc. ajuda a entendre al personatge.

Tot això no hauria estat possible sinó es tractés d’algú molt observador, amb una gran capacitat  d’aprendre i d’incorporar les coses que descobreix.  Per un costat era meticulós, amb una dedicació important a la seva feina i al mateix temps, ho podia fer amb passió, amb energia i fins i tot amb violència.

Pollock actuantAquestes diferents maneres d’ús de la pintura, de l’actuació del propi artista al voltant de l’obra, l’expressió, etc. van donar lloc a l’aparició de nous termes que quedarien per sempre associats a Pollock: Action painting (desplaçament de l’artista al voltant de la tela per pintar), dripping (degotar) o all-over /emplenar completament la tela, sense deixar espai ni pel marc)

Una part també interessant de la pel·lícula, és el testimoni de com l’art de NY va passar a ser el centre de l’art mundial., que es veu recollit amb la presència de figures com Rosenberg, o Peggy Guggenheim.

Una de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, va ser el desplaçament d’alguns membres del surrealisme Europeu, des de París als EEUU (Breton, Ernsy, Masson, entre d’altres). La seva presència ajuda a que apareguin nous moviments americans, com va ser l’expresionisme abstracte.

Voldria recomanar també la lectura del llibre de SERGE GUILBAUT, De cómo Nueva York robó la idea de arte moderno. València, Ed. Tirant lo Blanch, 2007.  M’ha ajudat a comprendre millor el perquè l’art abstracte va ser tan important dins de l’art nord-americà cap el 1948 i en concret aquest tipus d’art abstracte. També és fonamental entendre el posicionament polític de molts d’ells que els feia estar pendents del que es deia en publicacions d’esquerres intentant, al mateix temps trobar una forma d’expressió que fos neutre.

Amb aquesta mínima preparació vaig anar a l’exposició. Em va agradar molt veure el desenvolupament de la mateixa, com en base al treball de Pollock, es van presentant les obres de diversos artistes de diverses parts del món (no oblidar que és en aquest moment quan molts d’ells deixen d’anomenar-se pintors per parlar d’artistes). La gran importància del procés creatiu i com la resolen, fa veure les diferències existents entre ells. En alguns casos es pot veure com l’artista actua a distància, (disparant sobre globus plens de pintura que al petar deixen anar la pintura, cas de Niki de Saint Palle o Lynda Benglis deixant anar la pintura  directament al terra fins a crear volums). En altres casos s’utilitza el propi cos com a pinzell, com Ana Mendieta. La presència de creadors pertanyents a diferents moviments, com Gutai o Fluxus.

Em va sorprendre la influència d’actituds orientals com el zen en molts d’ells i em va fer relacionar-ho amb la importància del budisme en Tàpies. Un altre aspecte que d’entrada em va venir al cap, era el compromís amb l’entorn de Pollock i la reacció d’aquests artistes.

He de dir que he tingut la gran sort de poder disposar del catàleg, el que m’ha permès entrar  una mica més a fons en el sentit  de l’exposició.

Aquesta vegada, més que mai, espero aportacions que segur seran força instructives.