Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”

Nalini Malani. No em sents. Fundació Joan Miró Barcelona

Tornar a visitar la Fundació Joan Miró de Barcelona, sempre és un plaer i un estímul. Saps que trobaràs una proposta interessant i motivadora, a més de poder contemplar algunes de les obres de la col·lecció permanent de la Fundació ( i qui es resisteix a donar un cop d’ull a les obres de Miró?).

El passat mes de març s’havia d’inaugurar l’exposició de l’artista Nalini Malani, No em sents. La pandèmia del coronavirua no ho va permetre i per fí, ara amb la reobertura de la Fundació, ha estat possible. Nalini Malini va ser l’artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019 i amb aquesta exposició, es te la possibilitat de conèixer algunes de les seves obres.

Cal dir d’entrada, que quan es finalitza la visita, et sents tocada, impressionada per la magnitud de l’obra, per la diversitat de tècniques emprades, pels diferents mitjans i suports, pel que tramet aquesta artista de cerca contínua, de curiositat immensa dels diferents camins que li permeten expressar les seves idees i conviccions. Perquè Nalini Malani, és una persona compromesa amb les persones i amb l’entorn, de manera especial amb les dones. Tal com es pot llegir en el full de sala o en el dossier de premsa:

Pionera a introduir la qüestió feminista a l’art del seu país als anys setanta del segle passat, Malani posa un èmfasi especial en els arquetips femenins amb l’objectiu de recuperar i amplificar la veu de les dones de tots els temps. No debades, en la seva faceta com a comissària, Malani va organitzar la primera exposició col·lectiva d’artistes índies l’any 1985 a Delhi. Per ella, «entendre el món des d’una perspectiva feminista és una via essencial per atènyer un futur més esperançador, si volem assolir alguna cosa semblant al progrés humà

Les obres no es presenten de forma cronològica, sinó agrupades per temes o per suports. Una de les característiques de les seves darreres exposicions, son els murals pintats amb carbonet, específics per cada lloc, i que, abans de finalitzar l’exhibició s’esborra, com a símbol de la vulnerabilitat de l’art i com a crida per a la dotació de mitjans econòmics que garanteixin la preservació de obres clàssiques.

Sens dubte, aquesta artista contribueix a apropar-nos a totes les cultures, tan asiàtiques com occidentals i a partir del passat i del seu coneixement, ens porta a reconèixer el present i a plantejar-nos quin pot ser el futur.

Amb aquesta idea de l’art com element de pensament, son molt interessants els textos que estan escrits a les parets, tant seus com d’altres persones, en diferents punts del recorregut. i que serveixen d’introducció i/o de reflexió sobre el que es veu a continuació. Ja en la primera sala, i en un d’aquests murals efímers, es pot llegir:

Estar vius vol dir viure en un mon que ja existia abans de la nostra arribada i que sobreviurà després de la nostra sortida

Aquest frase és en si mateixa tota una declaració de principis.

Cal tenir present que Nalina Malani va ser una pionera en el cinema experimental a l’Índia. En aquesta mostra es poden veure tant pel·lícules on reflectia el somni d’una generació per construir unes ciutats més pensades per la gent, com curts que va fer relacionats amb la discriminació i exclusió que patien les dones a l’Índia.

Una de les sales conté 31 obres, disposades com si fossin el guió gràfic d’una pel·lícula. En elles es fa referència a la història tràgica de Cassandra, princesa de Troia. La tècnica utilitzada és anar disposant la pintura en capes, sobre una superfície transparent, de manera que la darrera, sigui el fons del quadre. Aquest tècnica, dona relleu a les obres i la superposició de pintures genera unes tonalitats de colors molt singulars. El dibuix és part essencial en aquestes obres. A títol d’exemple:

Nalini Malani

Però no s’ha limitat al cine, sinó que ha experimentat amb l’animació tant en gran format com obres per tauletes, ja que vol que la seva obra sigui assequible per a tothom. Només a tall d’exemple:

Animació de Nalini Malani
Nalini Malani. Fundació Miró

Les mesures sanitàries actuals, no permeten disposar de material imprès per seguir l’exposició. Recomano vivament, haver llegit el dossier de premsa abans de la visita. A més, la Fundació Miró posa a disposició dels visitants, a través de l’aplicació QR, l’accés a la Guia de la sala, a través del telèfon. Molt útil: una bona decisió.

Fundació Joan Miró Barcelona. Different trains

Sempre és positiu visitar la Fundació Joan Miró. Tornar a veure la col·lecció permanent, seleccionant les obres en les que et vols aturar perquè de cop et diuen alguna cosa diferent de les altres vegades que les havies vist o descobrint petits detalls en els que no havies posat esment, tot això ja és motiu suficient per dedicar-hi unes hores.

En aquests moments, al final del recorregut es troba una gran sorpresa: l’exposició temporal Different Trains. Es tracta d’un audiovisual de quasi 30 minuts, que és el resultat de la incorporació d’imatges per part de Beatriz Caravaggio a la composició realitzada l’any 1988 per Steve Reich i interpretada en aquest cas pel Kronos Quartet.

La composició està dividida en tres moviments diferents. En el primer moviment, el músic rememora els viatges que feia entre 1939 i 1942 de petit en tren, anant des de Nova York a Los Ángeles on es mostra la placidesa i comoditat d’aquests viatges. El segon moviment canvia de manera radical i ens fa pensar en com eren els viatges que feien els nens jueus quan eren portats als camps d’extermini. En el tercer i darrer moviment, després de la guerra es viu un canvi important en la societat, encara que queden interrogants per respondre i moltes ferides per tancar.

La divisió en tres pantalles, fa que el públic es vegi envoltat per les imatges, immers en elles, no es pot escapar. Les direccions en les que corren els trens, donen la sensació de que es venen a sobre de l’espectador. La veritat és que tens la sensació de que la música i les imatges es van fer l’una per l’altre.

La música, sobre tot en el primer moviment, em va recordar algunes composicions de Philip Glass. Va ser després que vaig recordar que   ambdós compositors formen part del grup de compositors nord-americans que van introduir la música minimalista.  Glass parla de la influència dels sons dels trens , com un ritme repetitiu i sincopat, que el va marcar de tal manera des de la seva infància i joventut que després el va introduir de forma constant en la seva música. El fet  que  tots dos van coincidir en  la Juilliard School i el descobriment del Jazz en la seva joventut, també son punts de confluència en les seves carreres.

És un obra impactant, val molt la pena. Acaba i tothom es queda quiet, amb la necessitat de pair el que s’ha vist i sentit per les oides i per les emocions que desperta, abans de poder sortir al món exterior.  

Joaquím Gomis al Centre Cultural Miramar. Sitges.

Fins el proper dia 17 de març de 2019 es possible visitar al Centre Cultural Miramar de Sitges, l’exposició “No em desagrada, però no ho ambiciono” que recull fotografies de Joaquim Gomis.

Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Gomis és conegut, per regla general, per les sèries de fotografies dedicades a l’obra d’Antoni Gaudí, Dalí, i Miró, entre d’altres. Però aquesta és només una faceta de les diverses que va desenvolupar en el mon artístic i cultural de l’època. Sempre inquiet i obert a noves propostes, va participar i promoure diverses activitats. És significativa la frase de la Wikipedia:

Un cop finalitzada la guerra, el 1939 tornà a Barcelona, on s’establí definitivament i on es pot dir que fou un agitador i promotor cultural, formant part de la vida social i cultural de la ciutat. Fou un dels membres fundadors del grup ADLAN, així com del Club Cobalto i el Club 49, associació que durant la postguerra es va dedicar a difondre l’art nou. 

Així dons, ens trobem davant d’un personatge molt interessant al que cal acostar-se amb els ulls i la ment molt oberts.

La visita a aquesta exposició es va fer de la mà del Comissari de la mateixa, Fede Montornés. Va ser molt interessant per conèixer tot el procés creatiu i de selecció de les obres. El fons està format per més de 70.000 imatges i documentació, tal com consta al web de la Fundació Joan Miró de Barcelona i és aquesta la que gestiona l’arxiu fotogràfic. Per tant, una tasca fonamental a realitzar en el primer moment va ser visionar un gran nombre de negatius per anar fent la tria que permetés construir un relat coherent. Calia mantenir i reforçar en la mesura del possible, un dels trets definitoris de la forma de treballar de Joaquim Gomis que consistia en explicar històries amb les imatges.

Quan entrava en un poble primer feia vistes generals de lluny; a poc a poc, m’anava acostant als carrers, les gents, els detall de les finestres, les reixes (…) amb una inquietud que no parava fins que no havia acabat.

Font: Programa de ma de l’exposició

Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d'imatgesHereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d’imatges. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

I aquesta forma de treballar de Gomis és la mateixa que ha emprat en Fede Montornés per agrupar les imatges. A través d’elles es poden descobrir un munt d’històries i al mateix temps, ajuda a crear-ne d’altres a partir de la mirada de cada persona que està a la sala. I tot això s’aconsegueix no només a partir de les fotografies seleccionades, sinó de com se les presenta.

Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946
Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró.

És evident que hauria canviat totalment el sentit si aquestes imatges s’haguessin distribuït horitzontalment o en un altre ordre. Amb aquesta disposició, es segueix el fil d’un relat i es te la sensació d’acompanyar a Miró en la descoberta dels objectes tot mirant a través del forat.

Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Sorprèn la nitidesa de les imatges, cada una d’elles és un quadre en si mateix, on està calculada al mil·límetre la simetria, el equilibri de les formes, la profunditat, el contrast, la perspectiva, etc. És de gran bellesa el veure plegats aquests tres retrats, de dates i llocs tan allunyats entre si (Suïssa-1936-,Texas -1923- i Mont-roig del Camp-1946-) i amb una temàtica tant diferent, però que mostren de forma palesa aquestes característiques que va desenvolupar en tot moment.

Un altre aspecte que fa interessant aquesta exposició, és com en Joaquim Gomis era capaç de captar instants de vida o objectes amb tanta expressivitat. En altres exposicions, s’aprecien les obres per la tècnica amb la que s’han realitzat, però en aquest cas, sorprèn constatar com de forma natural, un crea un relat, perquè incorporen vida.

Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915
Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915

Si no veiéssim la llegenda d’aquesta fotografia, no ens adonaríem que va ser feta pel pare d’en Joaquim Gomis. El saber capturar el gest, l’ombra de la dona, la confluència de les línies, situar l’acció en l’espai, etc. son trets que s’aniran veient posteriorment en les fotos del fill. Incorporar aquesta i un altre imatge a l’exposició, contribueixen a situar al personatge.

He de dir que al final de la visita, vaig entendre una mica més la tasca que realitza el o la comissari d’una exposició. Si l’hagués treballat un altre persona, hauria estat absolutament diferent. D’aquí la importància de no cansar-se mai de veure exposicions d’un mateix autor, el que ens permetrà tenir visions diverses, descobrir noves facetes, encara que les obres siguin sempre les mateixes.

Lee Miller

Durant els darrers tres mesos, s’ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l’exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l’estructura de la mateixa com per les obres que s’han pogut veure.

La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra. La seva trajectòria va ser dilatada i aquesta exposició es va centrar en la producció de la dècada dels anys 20 i de manera particular en la seva vinculació amb el moviment surrealista a Gran Bretanya.

Eleanor Clayton (The Hepworth Wakefield)

El concepte de grup dels integrants del moviment surrealista va ser molt fort. Això va ser positiu i negatiu. És prou conegut el comportament d’ Andre Breton quan considerava que algú s’havia apartat de la línia establerta, sense pensar-s’ho dues vegades, apartava a l’escriptor o artista plàstic del col·lectiu. La part positiva és que potenciava la creativitat, afavoria l’intercanvi d’idees. La comunió d’interessos i d’idees era evident i les fotografies en les que es pot veure com podien estar plegats, uns pintant, uns altres escrivint, manifesta aquest flux creatiu que s’establia entre ells.

Le Miller. The Kiss
Le Miller. The Kiss

Un bon exemple és l’obra The Kiss, de la que es podia veure una reconstrucció, que va ser feta per Roland Penrose en base als dibuixos i instruccions que li va enviar Lee Miller, per ser incorporada a l’exposició que es va celebrar a Londres l’any 1940 i a la que ella no hi va assistir per viure en aquells moments a Egipte.

El quadre sense títol de Lee Miller en el que integra una fotografia del perfil de Dora Maar i un altre d’Eileen Agar, va donar peu a l’obra Butterfly Bride (1938) d’aquesta darrera. I podríem parlar de més obres presents a l’exposició, que posen de manifest la influència d’uns en els altres. Era una competència creativa que els anava fent més grans a tots ells.

Lee Miller, s/n (perfils de Dora Maar Eileen Agar amb postals

La tasca com a foto-periodista demostra de forma fefaent la seva vàlua. Els treballs realitzats en el període 1941-1945 per a la revista Vogue, denoten la seva intel·ligència, sensibilitat i de saber viure en el moment. Corresponen al període inicial de la guerra les imatges relacionades amb la moda. La proposta de cabell curt, el més adient per un període de guerra, quan no es pot disposar ni d’aigua, ni de perruqueria, ni de mitjans econòmics és molt significativa. El “suggeriment” el reforça posant el nom de la persona que llueix aquests tipus de tall, de manera que les dones es sentin còmodes portant-lo elles també. L’altre imatge amb diferents alternatives de com modificar els barrets per allargar-lis la vida, és de rabiosa actualitat:

En la primera d’elles, destaca el que estigui signada: Lee Miller/1942. No era habitual en les revistes que el fotògraf o la fotògrafa signes les obres.

En aquesta fotografia destaca l’efecte de la solarització, descobert de forma accidental per Lee Miller quan treballava en l’estudi de Man Ray i que aquest posteriorment va desenvolupar. Aquest efecte es dona quan es produeix una forta sobreexposició per error o per una exposicio accidental del material sensible a la llum blanca (pot ser un negatiu o una còpia fotogràfica).

D’aquí podem passar a les fotografies com a corresponsal de guerra. Sabia compaginar la cruesa de la situació i el dramatisme, amb fotografies de situacions que parlaven de la guerra de manera subtil. Va seguir a l’exèrcit d’US pel front europeu, enviant a Vogue unes imatges que son considerades de les millors que es disposen de la guerra a França. Però no eren només les fotografies, sinó els comentaris en telegrames i escrits que afegia. S’explica l’anècdota que a l’arribar a París va visitar a Picasso que no la va reconèixer per anar coberta de fang i bruta. Va viure al límit, estant a primera línia en alguns dels moments més cabdals de la guerra, com els efectes del napalm en el setge de Saint-Malo, l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia i l’horror en els camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

Existeixen diversos llibres on es recull el seu paper de fotògrafa de guerra i la situació especial que va viure per tractar-se d’una dona (aspecte que no es pot minimitzar tenint present l’època i el moment):

  • Scherman, David E. ; Pensore, Antoni: Lee Miller’s War: Photographer and Correspondent with the Allies in Europe 1944-45
  • Robert, Hilary; Pensore, Antoni: Lee Miller: A Woman’s War
  • Miller, Lee: A Life with Food, Friends and Recipes . Aquest llibre ens la mostra en una faceta diferent: com a cuinera pels amics que els visitaven a Farley Farm.
  • etc.

Lee inventaba platos. Lavaba las espinacas en la lavadora; cocinaba un pescado azul en honor a Miró con una tapa de retrete en la cabeza para protegerse de la grasa. 

De Manuel Vicent. El País. 6 de julio de 2018

Veure obres de Leonora Carrington, Dora Maar, Eileen Agar i Maruja Mallo és un regal. Evidentment, sense deixar de costat a De Chirico, Man Ray, Marx Erns, Henry Moore i tans d’altres surrealistes. I més quan en una obra de divulgació com Arte Moderno de la Ed. Taschen, en el capítol dedicat al Surrealisme, només es cita Frida Kahlo o fins i tot en l’entrada a la Wikipedia sobre Surrealisme, cal anar al Vegis també, per trobar un apartat dedicat a les dones integrants del moviment surrealista, agrupades en les diferents vessants artístiques: pintores, escultores, fotògrafes, moda, escriptores, etc.

A l’Espai 13 es podien veure dues exposicions relacionades amb la de Lee Miller. La primera es deia Senyes d’identitat. Retrats de dones i la segona Coetanis. Senyes d’identitat recollia un seguit d’autoretrats de dones que mostren o amaguen rostres i cosos. Coetanis era un projecte on van participar fotògrafs i artistes visuals que comparteixen l’afinitat creaativa. És un encert aquest tipus de projectes vinculats a l’exposició principal.

Miró & Music

Dies enrere, es va presentar a la Fundació Miró de Barcelona el llibre Miró & Music. Aquest llibre és el resultat de la investigació duta a terme pel net de l’artista, Joan Punyet Miró, cap visible de la Successió Miró i autor d’obres com El ojo de Miró o Al voltant de Miró, entre d’altres. Va ser una presentació especial, es notava en l’ambient. És cert que aquesta vessant de Miró no s’havia estudiat encara (10 anys ha dedicat l’autor a la cerca de materials, entrevistes i recopilació de dades), i al mateix temps, es pot dir que sempre ha estat present la convicció de la gran importància d’aquest art en la vida i en la obra de Miró. En diverses ocasions s’han citat  les seves paraules: “Que la meva obra sigui un poema musicat per un pintor”, símbol clar del seu pensament i relació amb la música. Així dons, vam tenir la sensació de que es posava una peça molt important, que mancava en el trencaclosques que conformen totes les vessants artístiques de Miró.

Un altre element que va ajudar a crear un clima especial, és el fet que el llibre estigui dedicat a dos germans de l’autor, tots dos difunts, que eren músics.

Particularment extens és l’article publicat el passat dia 10 a La Vanguardia d’en Josep Massot titulat: Miró, un poema musicado por un pintor,  i en ell està perfectament explicat el contingut de l’obra que es va presentar. La descripció que va fer en Joan Punyet va ser tot un recorregut de les relacions de l’artista amb diversos músics i sobre tot, de com  d’inseparable era la música pel pintor de manera que podem trobar diverses obres amb títols relacionat amb la mateixa. És molt interessant veure l’amplitud de camps i de tipus de música pels que va transitar Miró, des de la música clàssica, passant per música conceptual, flament o jazz. De totes era capaç de treure inspiració.  Va ser tota una lliçó sobre la ment oberta que va mantenir sempre, per aprendre, per mantenir-se en contacte amb la realitat de cada moment i amb tots els elements que conformaven el que en podem dir els aspectes culturals. La música, segons el seu net, el transportava. Per això necessitava el seu racó especial, envoltat dels seus discs que havia anat recopilant segons preferències i circumstàncies. Una aportació important del llibre, és l’aparició de tota la discografia de l’artista.

En el nostre imaginari estan ben presents les portades de discs de Raimon o M. del Mar Bonet, creades per Miró que parlen també de com de proper era.

I no podia ser de manera diferent la cloenda de l’acte que amb un moment musical. El Limnos Quartet va interpretà la peça musical White Isolation del compositor Àlex Cassanyes, inspirada en l’ obra de Miró. La veritat és que son més freqüents els quartets de corda i trobar un quartet integrat per quatre saxofonistes va ser tota una sorpresa. A més sentir els diferents tipus de saxo, baríton, soprano, tenor i alt, no és el més comú. Tot un encert.

Limnos Quartet
Limnos Quartet

El llibre està en anglès.