Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

30 anys de la Fundació Antoni Tàpies i l’obra de l’artista en els seus 30 anys.

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Continua llegint “Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies”

Antoni Tàpies: Objectes

Trobar-se amb vells i estimats amics, comporta sempre passar una estona rica en emocions i permet revisar coses ja viscudes conjuntament, Anar a la Fundació Antoni Tàpies, sense presa, disposant de temps per contemplar les seves obres, per poder anar i tornar d’una a l’altre, retrobant velles conegudes amb les que recordar les coses que han passat des de la darrera vegada que l’havies vist, tot això i més, és el que vaig trobar en l’exposició Objectes.

És quasi una necessitat vital dedicar un temps a l’obra de Tàpies. Plantar-te al seu davant i mirar-les de fit a fit, deixant que t’aportin idees i motius de reflexió.

En veure aquestes obres em va venir al cap un paràgraf de les Memòries d’en Tàpies:

…potser es tracta senzillament d’això: evitar el gratuït, que l’obra tingui sempre una motivació, aconseguir fer “parlar” el quadre, tots els seus racons.

És una exposició petita, només ocupa les dues  sales del subsol i presenta obres principalment dels anys 60 i 70. Com a indicador d’aquest interès pels objectes com elements artístics, està present l’obra que va realitzar Tàpies el 1956 per la botiga de roba Gales, situada al Passeig de Gràcia de Barcelona, titulada Porta metàl·lica i violí. L’impacte que devia suposar aquesta obra, de provocació i de trencar esquemes, era un clar exponent de la cerca de l’artista de nous camins d’expressió.

En el programa de mà es diu que

Tàpies no volia, … , crear connexions ocultes entre el conscient i l’inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics.

És cert que son anodins, però la forma o disposició d’aquests objectes fa que deixin de ser anodins. Per exemple, l’obra la Bufanda

 

Antoni Tàpies. Bufanda
Antoni Tàpies. Bufanda

Et fa pensar immediatament amb el marc d’una porta, que et convida a entrar en un lloc que serà càlid perquè tens la bufanda que protegeix i que no és important que estigui esparracada, el valor està precisament en tota la vida i experiències que acumula.

O quan veus un pantaló penjat en una tela, el signe de la victòria et ve al cap, representat precisament en una peça de roba vella, utilitzada en els treballs del camp.

Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971
Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971

Un cop més prens consciència de la importància de la natura i d’aquelles coses que es troben en estadis molt inicials de l’activitat. La palla que és aliment, escalfor, lloc de descans, etc., això implica la senzilles, l’absència de coses innecessàries i que com element pictòric aporta volum i moviment a més de color. Tot tan simple i al mateix temps tan ric.

Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970
Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970

Un cop més m’he trobar davant de l’obra Pila de plats del 1970. A més de la seva relació amb la Caputxinada, tal com s’explica en el programa de mà, és un exponent de l’evolució d’en Tàpies i de les seves obres, passant de la pintura, a la pintura matèrica per fer un salt als objectes. Un objecte tan quotidià com uns plats blancs, de vaixella del dia a dia, porten a reflexionar sobre la vida, el malbaratament, el consumisme, etc. Un cop més anar a la font de les Memòries d’en Antoni Tàpies és interessant per completar el que es diu en la presentació de l’exposició sobre la seva experiència a la Caputxinada:

De seguida vaig tenir la sorpresa de conèixer un novici pintor que va resultar ser un fan meu: Antoni Llenna, el qual no solament em va portà el primer plat de sopa, sinó que fins em cedí la seva cel·la, sacrificant-se ell perquè jo pogués descansar, malgrat que no vaig aconseguir tancar els ulls

Antoni Tàpies. Escombra. 1965
Antoni Tàpies. Escombra. 1965

I trufant tota l’exposició, notes manuscrites del seu amic Joan Brossa.

Molt recomanable veure l’audiovisual que acompanya l’exposició.

Maria Lassnig. Fundació Antoni Tàpies

Està a punt de finalitzar l’exposició sobre Maria Lassnig a la Fundació Antoni Tàpies (31 de maig).  La proximitat de la seva mort, el març de 2014, permet disposar de molta informació sobre aquesta pintora i sobre tot, informació i opinions directes d’ella mateixa. Aquest fet, ens permet apropar-nos a la seva obra, amb un coneixement més objectiu, buscant i intentant veure el que ella mateixa volia trametre. Només cal posar-se dins de la pell de l’artista i intentar captar les sensacions que ella tenia en el moment de pintar. És senzill.

What impelled you to give a picture to bodily sensations?

That’s quite a question! I’ve been asked that question often and  time I have to rack my brain to remember. But I do remember when it occurred to me the first time, when I got the idea of painting the way I feel at a given moment. It was in my studio in Klagenfurt. I was sitting in a chair and felt it pressing against me. I still have the drawings where I depicted the sensation of sitting. The hardest thing is to really concentrate on the feeling while drawing. Not drawing a rear end because you know what it looks like, but drawing the rear end feeling.

Entrevista de Brigitte Werneburg a la pintora

La sinceritat de les seves pintures, la cruesa dels seus autoretrats per expressar com s’anava sentint amb el pas dels anys, és realment impressionant. Va decidir no tenir fills, per evitar canvis en el seu cos que no fossin exclusivament els deguts al pas del temps.

Quan en el segle XX encara era un valor un cert prototipus de bellesa femenina, quan es promocionava contínuament als diversos mitjans de comunicació, tant visuals com escrits, la necessitat de la dona de semblar jove, de gastar diners en productes cosmètics, en amagar o endarrerir els signes del pas del temps, veure la representació del cos d’una dona i sobre tot, de com ella sentia aquesta evolució, ajuda a posar les coses en el seu lloc i a donar valor al que realment el té.

“Comienzo con una experiencia corporal. Entonces llegan las preguntas existenciales. La enfermedad, la naturaleza maltratada, la guerra. Pinto la suma de mis estados”. Así describía Lassnig sus pinturas, la expresión de “la conciencia del propio cuerpo”, como recordaba el diario austríaco Der Standard al informar sobre su muerte.

Veient les obres exposades, sorprèn el seu primer autoretrat, del 1942, que pot semblar academicista, on utilitza uns colors que demostren que encara no havia trobat la seva paleta. Immediatament canvia i en l’autoretrat del 1945 ja es mostra la seva evolució vital i pictòrica.

De pinzellades amples, horitzontals, segures, on aprofita el canvi de direcció per destacar o emmarcar una figura o un aspecte concret. Em va semblar significatiu com els darrers quadres, Autoretrat amb pinzell o Pintada per la mort, ja només representa el cap. Dóna la sensació de que en aquests moment el que realment ella sentia, era la força del pensament que la feia seguir en la seva tasca docent i artística.

A més de l’obra pictòrica, cal destacar el curt fet per ella mateixa, Kantate del 1992. Ens parla d’ella mateixa i de la seva evolució, amb humor, emprant recursos d’animació. No he resistit la tentació de posar l’enllaç.

Kerry James Marshall: Pintures i altres coses. Fundació Antoni Tàpies

En el documental Alfabet Tàpies, 2004, el pintor comenta la descoberta que va ser per ell l’art africà el primer cop que va anar a París. A vegades el que no es veu, no es valora, queda fora de l’àmbit del coneixement de les persones. Encara pot ser més difícil donar visibilitat a una part d’un país que ha negat sistemàticament el valor i la importància d’aquestes persones. La història d’EEUU es prou coneguda com per comprendre la manca d’interès per incorporar la població negre.

El descobriment que va fer Kerry James Marshall dels dibuixos sobre afroamericansinclosos en el  llibre Images of Dignity: The Drawings of Charles Whit,  van influenciar-lo fins al punt de voler reflectir les seves experiències en l’art. És un artista compromès en els moviments socials dels anys 60 i 70 als EEUU i al prendre consciència de l’absència de persones de color en la iconografia, va anar reflexionant i assumint que el art estava coix al deixar de banda una part tant important de la identitat americana.

Les obres que s’exposen a la Fundació Tàpies són obra recent, integrada per fotografia, video i muntatges, a més de pintura. És evident que caldria poder veure l’exposició del Museu Reina Sofia, per tenir una idea més amplia i complerta de l’obra d’aquest artista. També recomano llegir l’article  d’Ángela Molina, aparegut a Babelia, amb el títol: “El “si, podemos” de Kerry James Marshall.

Des del desconeixement, he de dir que la visita a aquesta exposició, em va fer trobar-li lligams amb l’obra de Tàpies. La utilització d’objectes de rebuig, d’objectes quotidians, a part de mostrar-nos la realitat d’unes persones, fa que adquireixin valor, que constitueixen el substrat sobre el que es sustenta el desenvolupament d’una societat. Em van deixar clavada les fotografies de tres noies: Alana, Naomi i Tyla. Com explica el fullet de mà

…imatges preses en condicions de llum ultravioilada….La sèrie,aborda idees sobre la visibilitat i la invisibilitat de les persones en la societat, i busca conscienciar sobre les condicions que emmarquen la nostra percepció dels altres.

 

La foscor les ressalta, destaca la seva mirada que diu tantes coses. Són precioses.  Una de les poques obres de format gran de l’exposició és Garden party. Sabem que fa referència a un projecte que pretenia crear habitatges accessibles per a una població creixent. El que em va atraure, va ser la diversitat de races que apareixen en la pintura, reflex de la voluntat de viure en una societat no discriminant, on tothom estigui representat. Les imatges que tenim al subconscient, ens suggereixen que en una festa hi ha beguda, i més a EEUU que sempre els veus amb un got a la mà. En aquest quadre, no. Les persones parlen, s’intercanvien somriures, estan en un jardí que és un reclòs de tranquil·litat en relació als grans edificis que es veuen al costat. Els colors són  alegres, representen  el desitj d’una vida millor.

 La manera d’extreure o de mostrar tantes idees i conceptes, a través de la fotografia, em va semblar molt interessant. Snooting Stars o The Art of Hanging Pictures, entre d’altres, em van sorprendre com a formes d’expressió. Sempre s’agraeix poder anar donant petites passes en el món de l’art.

Fundació Tàpies. Col·lecció.

La Fundació Tàpies sempre proporciona una estona de gaudi. És un espai ampli, on mai pateixes aglomeracions i per tant, es poden observar les peces en silenci i calma. L’únic defecte que trobo, però que no és exclusiu de la Fundació Tàpies, és el fet de que no hi hagin seients davant de les obres que et permetin mirar i remirar, descobrir coses que no havies vist en un primer moment, en definitiva, poder-te empapar de les peces.

Actualment es pot veure en les sales del pis superior, diverses obres del seu fons. La veritat és que quan ja has anat veient obra d’en Tàpies, et fa il·lusió retrobar certes peces, que en un altre context ja t’havien cridat l’atenció.

El text que es pot llegir a l’entrada de l’exposició es titula El joc de mirar i va ser publicat en el núm. 82 de la revista Cavall Fort, al gener del 1967. Amb la saviesa pròpia d’en Tàpies, ens orientar a saber “veure” més enllà del que es veu en un quadre i del que altres persones diuen que han vist. Es tracta d’un acte personal. Posa l’exemple d’un quadre on es veu una cadira. Ens podem quedar només en aquesta figura, o podem “veure” la fusta i el bosc d’on es va treure, es pot pensar en l’artesà que la va fer i en les diverses persones que la poden haver fet servir, en moments i circumstàncies diferents. La posició de l’objecte, com està emmarcada, els colors, etc. tots són elements que ens comuniquen coses i que depèn del moment, les podem copsar o no.

Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar dintre vostre el que ens ofereix la mirada, …

Jo us convido a jugar,  a mirar atentament…Jo us convido a pensar.

El dibuix Personatge, correspon a l’època més surrealista d’en Tàpies. La base del dibuix és el sexe femení del que surten les arrels i les mans que sustenten la resta del personatge, el que ens fa pensar que son el fonament de la creació. En el front es veuen els símbols de la lluna i el sol, que donen equilibri als pensaments que estan dins del cap; dels ulls s’allarguen unes línies ondulades, indicant que a través de la mirada es va més enllà, que ens porta a copsar la realitat exterior. En fi, segur que cada persona, en el joc que ens proposa Tàpies, descobrirà moltes coses.

Després Tàpies mateix, es va allunyat dels surrealistes, ja que considerava que feien una pintura massa acadèmica, i va començar a investigar i provar diferents materials i formes. En l’entrada del blog TÀPIES DES DE L’INTERIOR, ja vaig expressar la meva rendició incondicional a les obres Forma negra sobre quadrat gris i Llit marró. Et poses al davant i son velles i belles conegudes que reconeixes i tens la sensació de que és un reconeixement en ambdues direccions. Tàpies m’inspira optimisme. El mur està esquerdat, indicant que sempre hi ha l’esperança de que es trenqui i es pugui passar a l’altre costat. El llit es buit, però ha quedat marcada la presència, retenint la figura de la persona. El mateix em passa amb la Sèrie negra. Les línies negres estan obertes per dalt, o es veu una taca tota negre, però hi llocs que no ha arribat, permetent veure la llum del blanc. Sempre queda una sortida.

El fet de que en les seves obres matèriques, empri materials molt primaris, contribueix a copsar l’estimació per la vida en totes les seves formes que tenia Tàpies i que el portaven, en segons quines situacions  a defensar-la amb una actitud crítica i oberta.

 

Tàpies des de l’interior

Núvol i cadira. Fundació TàpiesEls que heu compartit amb mi, els meus interessos artístics, ja us haureu adonat de la meva particular estima per Antoni Tàpies. Per aquest motiu, quan vaig saber que es faria una exposició sobre l’obra que resta en mans de la família o de la pròpia Fundació, vaig tenir una gran alegria. Com també deveu haver observat, abans de visitar qualsevol exposició, m’agrada preparar-la a fons, revisar coses, i en definitiva anar amb el cap el més obert possible per no perdre res i també, amb l’esperit preparat per gaudir al màxim. Aquest cop, he fet dues coses. La primera, assistir a un curs sobre Tàpies que va programar Casa Elizalde i així, de la mà de l’artista plàstica Mariona Millà i a partir de la seva visió, he pogut entrar encara més en l’obra de Tàpies. El segon element de la preparació, ha sigut llegir Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, escrit pel propi Antoni Tàpies. Amb aquest bagatge, afegit al que ja havia en la meva motxilla personal, i la visita repetida a la Fundació Antoni Tàpies i al MNAC, m’ha permès emocionar-me com poques vegades a la vida m’havia passat.

Anem per parts. com escric des del sentiment personal, potser no serà una exposició ordenada, però si voldria fer esment d’aquelles obres que més m’han colpit.

Quines coses m’agraden d’en Tàpies?

1.- Les seves són obres obertes, que et suggereixen i et fan propostes, però sense dogmatismes ni determinismes.

2.- Reflecteixen situacions quotidianes.

3.- Utilitza materials també quotidians, que gairebé tothom podem tenir a casa o podem trobar pel carrer. Aconseguir l’harmonia amb aquests materialsFundació Antoni Tàpies 01

4.- L’experimentació, el cercar contínuament noves formes d’expressió i de comunicació. Incorporació de materials, textures, formes, eines, tècniques, etc. Sempre dóna un pas més enllà.

]5.- L’Humanisme. En un sentit global, de considerar l’home (la persona) centre del món amb totes les seves preocupacions, pensaments, lluites, etc.

6.- Ús curós del color. Aconsegueix amb una paleta molt curta, una gran expressivitat.

7.- El seu sentit progressista de la vida i l’actuació en relació a les situacions que el van envoltar. Les seves paraules, extretes de la Memòria personal, ho expliquen de manera clara:”Tot artista realment viu i sensible no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes justament les que sempre li donen impuls creatiu” (pag. 174). Per arribar a aquesta posició, va passar pel descobriment de totes les avantguardes. i sobre tot de comprendre la motivació i la funció social de l’art. Quan va estudiar els integrants d’aquests moviments va poder veure que el seu art era el resultat de la seva preocupació pel més profund de la vida i de la societat. És evident que tot artista s’entén si es situa en el seu temps i espai, si s’analitza el seu entorn social, polític i familiar.

M’ha ajudat a entrar en les seves primeres obres, el que ell explicava. La ubicació del personatge com a eix de l’obra, col·locat simètricament, i envoltat de raigs, que no es sap si venen cap al seu cap o bé, surten d’ell. Em sorprèn veure com ja en aquestes primeres obres, aquests raigs, estan fets no amb pinzell, sinó amb un punxó. Ja fugia de l’academicisme.Home. 1946. Antoni Tàpies

Amb aquesta preocupació de donar preponderància a l’home en l’univers, creia que era aquest mateix home el que creava la realitat. Però per poder-la captar en la seva totalitat, calia capgirar la visió, i per això en aquest quadre, el cap està de cap avall. Em fa pensar en tenir sempre la ment

Zoom. 1948. Antoni Tàpies

oberta, en estar disposat a acceptar moltes opinions i moltes visions, fins i tot  aquelles que puguin semblar estranyes; això sí, sempre analitzades amb llum. Un altre cosa, que personalment em dóna equilibri, és que les seves obres tenen sempre, d’una manera o d’un altre, una base, toquen de peus a terra.

De tota aquesta obra de la segona meitat dels anys 40, destaca Tríptic de l’any 1948 que va realitzar a finals de la Segona Guerra Mundial.  Es poden veure tots els estaments de poder representats, oprimint a l’home devastat per la guerra.  En diverses obres de Tàpies es pot veure de forma molt explícita la representació del sexe, però per mi, en aquest quadre, m’agrada veure que la figura femenina és la que té les seves cames convertides en arrels que entren a la terra i que és la que donarà fruits. Em sembla una representació de la feminitat molt aconseguida. En aquests anys, va fer molts collages amb papers bruts, cartrons amb creus, fusta cremada, filferros (antecedents de Núvol i cadira?), etc. Volia que la situació de misèria, de dolor després de la guerra, quedés reflectida  com a demostració de solidaritat amb les persones. En diverses ocasions va fer esment de la petitesa dels personatges investits de poder i que creia que la saviesa és justament comprendre aquesta petitesa. No es pot oblidar que va ser precisament l’any 1948 quan va participar per primera vegda en una exposició pública , en motiu del Saló d’octubre de Barcelona.  Vol dir que va ser aquesta producció la que entre d’altres, va arribar per primer cop a la gent.

Tríptic. 1948. Antoni TàpiesUn objectiu fonamental en la seva obra, és el desitj de que el quadre no es limiti a representar una cosa, sinó que ell mateix havia de ser una cosa. Com escriu en la Memòria personal: “… un objecte carregat d’una energia mental que l’artista hi incorpora, una mena de càrrega elèctrica que en ser tocada per l’espectador de sensibilitat adequada, és a dir, de la seva mateixa ona, desencadena unes emocions determinades” (pag. 187). en aquesta mateixa línia es podrien arrenglerar les que estan plasmades a l’exposició i que fent referència al Llibre del te de Kakuzo Okakura, en Tàpies deia: “…l’observador ha de cultivar la seva pròpia actitud per percebre el missatge i l’artista ha de saber comunicar-ho” . No puc menys que fer esment a l’obra Colador i tassa del 9998. Com sempre els materials són aprofitats, la tassa sense nansa, però que precisament per això, ens donen més la sensació de fet repetit, quotidià, amb una càrrega de sentiments molt gran. Colador i tassa. 1998. Antoni Tàpies

Impossible no destacar la seva obsessió per la materialitat i les textures. Es va adonar que normalment es treballava en les formes i els colors com elements per provocar la percepció visual, però aquest tercer element, la textura, restava molt poc treballat. Com des del començament havia fugit de les formes acadèmiques, va avançar per aquest camí, aprofitant el gruix, el volum dels materials, o la seva pròpia intervenció, per aconseguir aquestes noves textures.

M’agrada molt com és capaç de fer-me entendre el pas del temps. En aquest sentit hi han dues obres d’èpoques diferents, però que a mi em fan reflexionar sobre aquest tema. Em refereixo a Llit marró de l’any 1960 i Dos coixins del 1994.

Llit marró. 1960 Dos coixins. 1994En el primer  quadre veiem un llit i a la part baixa, el forat que han deixat els talons d’una persona. Havia estat, però ara no hi és. Ens parla d’un temps anterior, del que no sabem res. L’obra Dos coixins és de les que més m’han impressionat. Per un costat es nota que al terra havia hagut una estora, que ja no hi és, també veiem els coixins que no estan junts, sinó separats, el llit que més aviat sembla un taüt, la ubicació del llit a la part alta del quadre, no sabem si com a sublimació d’una situació, o que vol indicar que ja no està a la terra, Per a mí va ser una forma de parlar de l’absència, del pas del temps, en definitiva de la mort.

Hi han obres, com Forma negra sobre quadrat gris de l’any 1960 o Infinit del 1988, que m’aclaparen i al mateix temps m’obliguen a buscar i a veure una mica més enllà dels meus ulls. En la primera, la presència de la forma d’un cap de Forma negre sobre quadrat gris. 1960color negre a la part baixa del quadre, fa que automàticament l’espectador es posicioni en el lloc d’aquest cap. La primera impressió és només veure el gris que ens envolta, però poc a poc, veus que hi ha moltes tonalitats de gris. Això ja tranquil·litza, però a més la pintura està esquarterada, com si s’hagués emprat una tècnica de secat ràpid. Les coses ja canvien, veim que per una d’aquestes escletxes podem entrar, ens podem submergir en un nou món o es poden descobrir milers de coses. Un aspecte també característic d’en Tàpies, és no arribar fins al final de la tela o bé no deixar cap marge per un marc. En aquest quadre, la part baixa, la base, té una línia, per dir-ho així, que també contribueix a pensar que la pots aixecar i accedir a la part posterior. És un misteri que convida a anar més enllà. Una mica semblant és l’obra Infinit del 1988. Tota en tons grisos, però en els quatre costats del quadre apareix la paraula infinit. D’aquesta manera sembla que delimita l’espai, que el fa més accessible i que convida a no quedar-nos en la superfície. L’infinit espanta però al mateix temps t’acull, compren el desitj de saber més, de no quedar-no en la superfície.

IMG_5576No crec que ningú pugui passar per davant d’Homenatge a Salvador Puig Antic. 1974 i no quedar-se commocionat. La dimensió del quadre, la tela blanca com a símbol de vida a l’igual que la paleta de colors Pantome, on tot estava per fer i per viure, i per sobre els parracs negres en forma de cadira, de la que cauen reguerots de pintura negre, com la vida que s’esmuny, acompanyats amb pinzellades grises amples arrodonides, com si fos el cos que va caient. És cert que cal tenir una certa edat o posseir uns bons coneixements de la recent història d’Espanya, per rebre aquest impacte.

Altres obres tant de les exposades a la Fundació com en el propi MNAC ens acosten a l’arrelament d’en Tàpies a la terra i a la natura. No es pot comprendre’l sense aquesta part. Les seves passejades per la muntanya, l’observació de la natura i la seva transformació, els colors, la immensitat, els fenòmens de desbordament, etc. (per exemple l’obra Montseny-Montnegre del 1988).

De la mateixa manera que cal observar la presència i l’ús dels números i de les creus i de les ics. Del significat que per a ell tenien ho va escriure i explicar convenientment. Un altre símbol present en la seva obra, són els ulls, mig tancats, fent referència a la meditació.

Dos personatges. 2011. Antoni TàpiesCom espero que tothom que pugui, s’acosti a veure aquesta exposició, per acabar, vull fer esment a la darrera obra d’en Tàpies: Dos personatges. 2011. Per mi és el seu comiat. La darrera obra que va fer pensant en la seva vida al costat de la seva dona, Teresa. És d’un tendresa, acompanyada d’una força, de la simplicitat de l’ús del carbonet i la cera vermella sobre una fusta del seu color natural. tot per representar un home i una dona, on ella està clarament delimitada, amb un somriure als llavis. No falta la ics o creu formada per la fusió de les dues T, de Teresa i Toni, ni la silueta d’una muntanya. El traç en el cas de l’home és més vacil·lant, però el gest de les mans de tots dos tocant-se la punta dels dits, conservant el contacte però al mateix temps separant-se poc a poc. És la confirmació de la persona com a eix central de tota la seva obra que no va oblidar en cap moment.