William Klein Manifest. La Pedrera

La motivació per anar a veure una exposició, és molt variada. Pot ser que ja es conegui l’obra de l’artista i es vulgui ampliar el coneixement del mateix; pot ser que la institució o la sala on es dugui a terme ens inspiri; pot ser que alguna persona ens hagi fet algun comentari o que s’hagi vist informació en algun mitjà sobre ella o pot ser fruit de la casualitat. Sigui quina sigui la circumstància que ens porti a veure una exposició, el que és segur és que a la sortida, haurem aprés alguna cosa nova i haurem gaudit d’una bona estona.

Per pocs dies, encara es pot veure a La Pedrera, l’exposició que recull més de 200 obres de l’artista nord-americà, William Klein. La seva obra va comportar un trencament amb l’estètica de l’època, i una de les coses que més sorprèn, es constatar l’actualitat de la mateixa. Pel que és més conegut és per la seva tasca com a fotògraf, i en especial, com a fotògraf de carrer, encara que no va ser aquesta la primera faceta artística a la que es va dedicar. Després de l’etapa de formació a la Sorbona de París, va freqüentar durant un període curt de temps, el taller de Fernand Léger . Va ser en aquest període entre 1949 i 1951, quan va pintar algunes natures mortes

Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein
Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein. WK11808

Al seu retorn a Nova York, el 1954, és quan comença a treballar en les fotografies de carrer. La diferència amb altres fotógrafs, és que capta les imatges fent partíceps als personatges. No ho fa de manera anònima o volent passar desapercebut, no, busca la mirada directe de les persones, la seva complicitat.

Continua llegint “William Klein Manifest. La Pedrera”

Chema Madoz. Galeria Joan Prats

L’exposició de la Galeria Joan Prats dedicada a Chema Madoz, havia d’acabar el 28 de març d’enguany. La declaració de l’estat d’alarma deguda a la pandèmia provocada per covid-19, va fer que es quedés molta gent sense poder visitar-la, i davant de les peticions que van rebre, han decidit prolongar-la fins a finals d’aquest mes. Decisió que els he agraït profundament.

Fa set anys ja vaig escriure un comentari sobre aquest artista i he d’admetre que segueix impactant-me. Aquesta exposició recull obres recents, totes en blanc i negre i fetes amb llum natural. Sempre m’ha agradat que no portin títol. Això permet que cada persona es posicioni davant de les obres, sense cap idea preconcebuda, només amb una actitud oberta i amb la mirada neta disposada a captar el que la imatge li vol trametre. Son muntatges amb elements quotidians, que fàcilment tothom pot tenir, i que un cop feta la fotografia desapareixen. És curiós perquè per un costat es pot considerar art efímer, però que gràcies a la fotografia prenen entitat i perdurabilitat.

Son imatges netes, plenes de simbolismes i de suggerències: equilibrades i amb profunditat. La imatge destacada que he triat, et convida a llegir, a no quedar-te en la superfície. Però les escales son tan d’entrada com de sortida… així que cadascú pot interpretar el que vulgui.

I així podriem anar parlant de cad una d’elles. Recomano mirar-les totes elles amb detall.

Dora Maar. Tate Modern 20 nov 2019 – 15 març 2020

Hi han exposicions que penses que no les pots deixar de veure i que d’una manera o un altre fan que el dia anterior ja estiguis una mica neguitosa i hagis revisat les obres de l’artista que vas a veure. I això passa sobretot quan és una artista de les que anomeno “velles conegudes”. Comporta tornar-te a trobar cara a cara, recordar el que coneixes de la seva vida i de la seva obra, emmarcar-la en un moment històric i polític concret, relacionar-la amb moviments artístics i els seus integrants, etc. Haver vist l’exposició sobre Lee Miller o haver llegit recentment l’Autobiografia de Gertrude Stein, relacionades ambdues amb Dora Maar, ha contribuït a refrescar tots aquests aspectes dels que he parlat anteriorment.

L’amplia exposició que dedica la Tate Modern a Dora Maar està estructurada en nou sales diferents, el que ja dona una idea de la magnitud de la mateixa.

Dora Maar va pertanya a una generació de fotògrafes, professió en la que les dones tenien més possibilitats de trobar feina en el món de la moda i la publicitat i que van aconseguir una gran notorietat. Al contrari d’altres, Dora Maar no tenia dificultats econòmiques per mantenir-se i per tant no va haver d’exercir la seva professió per necessitat.

Crida molt l’atenció la cerca constant de noves formes d’expressió, de noves tècniques fotogràfiques, de nous recursos. Des de ben aviat utilitza el collage i el foto-muntatge. En els anys 30, en un moment de greu crisi econòmica mundial, documenta la realitat de les persones més desfavorides, emprant la seva càmera. Les fotografies que fa a la Costa Brava, o posteriorment a Londres i en particular a l’àrea denominada “la Zone” de París, ens mostren la seva sensibilitat i compromís polític. Conseqüent amb les seves idees va signar el Manifest d’André Breton: Appel à la lutte i també va participar en el moviment anti-facista Contre-Attaque liderat pel filòsof i crític Georges Bataille.

En la sala dedicada al Surrealisme, es constata el que podia semblar una contradicció entre aquest moviment que reivindicava la espontaneïtat i el subjectivisme, en front a la fotografia considerada com una eina per enregistrar una realitat puntual. Dora Maar, amb els seus fotomuntatges, ràpidament va tirar per terra tots aquests apriorismes i va esdevenir una de les poques fotògrafes que va ser inclosa en les més importants exposicions surrealistes que es van dur a terme durant els anys 30, en diferents ciutats i països del món. En aquesta època

A Dora Maar, moltes vegades se l’ha conegut més per la seva relació amb Picasso, que no pas per la seva vàlua professional. La realitat però, és que quan es van conèixer l’hivern del 35, ella estava en el punt culminant de la seva carrera i a ella se li deu el reportatge que va fer del procés de creació del Guernica. I no només això, sinò que el seu compromís personal, va contribuir en gran mesura a que Picasso abordés aquesta obra. Es diu que Picasso la va animar a que retornés a la pintura (a la que s’havia dedicat en els inicis de la seva carrera artística), però la meva opinió personal és que no resistia el tenir al costat una persona que destaqués en una disciplina que ell no coneixia. La ruptura l’any 1945 va ser un cop molt dur per ella i la va abocar a un període d’inestabilitat emocional pel que va ser internada en un hospital. Paul Eluard, gran amic d’ella va retreure a Picasso el sofriment que li havia fet passar.

És en aquests anys i posteriors, que es produeix un canvi de tècnica degut a la col·laboració amb el poeta André Du Bouchet (1924-2001). Quatre dels poemes d’aquest autor, que van aparèixer sota el nom de Sol de la montagne anaven acompanyats d’uns aigua-forts que va fer Dora Maar. A partir d’aquesta experiència, va començar a fer impressions gestuals de la natura i dels elements naturals amb tinta, oli i aquarel·la. Va trobar una línia d’experimentació que va mantenir el seu interès, durant les següents dècades.

Va morir l’any 1997. L’abast de l’experimentació sense càmera durant aquest període només es va revelar després de la seva mort. En aquest moment es van localitzar un seguit de negatius i gravats de contacte que mostraven com havia estat experimentant posant objectes domèstics o objectes personals sobre paper sensible a la foto o traçant llum per la seva superfície.

Això demostra que a pesar d’estar retirada seguí mantenint la curiositat i la necessitat de cercar noves vies d’expressió. Les imatges exposades en la darrera sala, a partir d’aquests negatius, son impactants.

Dora Maar. c. 1980. Centre Pompidou. París. Negatiu ftogràfic pintat.

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Joaquím Gomis al Centre Cultural Miramar. Sitges.

Fins el proper dia 17 de març de 2019 es possible visitar al Centre Cultural Miramar de Sitges, l’exposició “No em desagrada, però no ho ambiciono” que recull fotografies de Joaquim Gomis.

Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Gomis és conegut, per regla general, per les sèries de fotografies dedicades a l’obra d’Antoni Gaudí, Dalí, i Miró, entre d’altres. Però aquesta és només una faceta de les diverses que va desenvolupar en el mon artístic i cultural de l’època. Sempre inquiet i obert a noves propostes, va participar i promoure diverses activitats. És significativa la frase de la Wikipedia:

Un cop finalitzada la guerra, el 1939 tornà a Barcelona, on s’establí definitivament i on es pot dir que fou un agitador i promotor cultural, formant part de la vida social i cultural de la ciutat. Fou un dels membres fundadors del grup ADLAN, així com del Club Cobalto i el Club 49, associació que durant la postguerra es va dedicar a difondre l’art nou. 

Així dons, ens trobem davant d’un personatge molt interessant al que cal acostar-se amb els ulls i la ment molt oberts.

La visita a aquesta exposició es va fer de la mà del Comissari de la mateixa, Fede Montornés. Va ser molt interessant per conèixer tot el procés creatiu i de selecció de les obres. El fons està format per més de 70.000 imatges i documentació, tal com consta al web de la Fundació Joan Miró de Barcelona i és aquesta la que gestiona l’arxiu fotogràfic. Per tant, una tasca fonamental a realitzar en el primer moment va ser visionar un gran nombre de negatius per anar fent la tria que permetés construir un relat coherent. Calia mantenir i reforçar en la mesura del possible, un dels trets definitoris de la forma de treballar de Joaquim Gomis que consistia en explicar històries amb les imatges.

Quan entrava en un poble primer feia vistes generals de lluny; a poc a poc, m’anava acostant als carrers, les gents, els detall de les finestres, les reixes (…) amb una inquietud que no parava fins que no havia acabat.

Font: Programa de ma de l’exposició

Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d'imatgesHereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d’imatges. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

I aquesta forma de treballar de Gomis és la mateixa que ha emprat en Fede Montornés per agrupar les imatges. A través d’elles es poden descobrir un munt d’històries i al mateix temps, ajuda a crear-ne d’altres a partir de la mirada de cada persona que està a la sala. I tot això s’aconsegueix no només a partir de les fotografies seleccionades, sinó de com se les presenta.

Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946
Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró.

És evident que hauria canviat totalment el sentit si aquestes imatges s’haguessin distribuït horitzontalment o en un altre ordre. Amb aquesta disposició, es segueix el fil d’un relat i es te la sensació d’acompanyar a Miró en la descoberta dels objectes tot mirant a través del forat.

Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Sorprèn la nitidesa de les imatges, cada una d’elles és un quadre en si mateix, on està calculada al mil·límetre la simetria, el equilibri de les formes, la profunditat, el contrast, la perspectiva, etc. És de gran bellesa el veure plegats aquests tres retrats, de dates i llocs tan allunyats entre si (Suïssa-1936-,Texas -1923- i Mont-roig del Camp-1946-) i amb una temàtica tant diferent, però que mostren de forma palesa aquestes característiques que va desenvolupar en tot moment.

Un altre aspecte que fa interessant aquesta exposició, és com en Joaquim Gomis era capaç de captar instants de vida o objectes amb tanta expressivitat. En altres exposicions, s’aprecien les obres per la tècnica amb la que s’han realitzat, però en aquest cas, sorprèn constatar com de forma natural, un crea un relat, perquè incorporen vida.

Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915
Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915

Si no veiéssim la llegenda d’aquesta fotografia, no ens adonaríem que va ser feta pel pare d’en Joaquim Gomis. El saber capturar el gest, l’ombra de la dona, la confluència de les línies, situar l’acció en l’espai, etc. son trets que s’aniran veient posteriorment en les fotos del fill. Incorporar aquesta i un altre imatge a l’exposició, contribueixen a situar al personatge.

He de dir que al final de la visita, vaig entendre una mica més la tasca que realitza el o la comissari d’una exposició. Si l’hagués treballat un altre persona, hauria estat absolutament diferent. D’aquí la importància de no cansar-se mai de veure exposicions d’un mateix autor, el que ens permetrà tenir visions diverses, descobrir noves facetes, encara que les obres siguin sempre les mateixes.