Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”

Fina Miralles. Paraules fèrtils. 1972-2017

Vaig descobrir a la Fina Miralles (Sabadell 1950), a través de la seva obra gràfica a Edicions Polígrafa i en concret, de la Carpeta Barcelona de l’any 1986.

Les litografies que contenia la carpeta son de color suaus, de pinzellades enèrgiques i gruixudes. Dóna la sensació de que qui les ha fet, sap el que vol, ho ha pensat bé i ho plasma sense dubtes. La titulada El cafè, en la que va emprar tons marronosos, és d’una gran simplicitat, però al mateix temps és molt explícita en el que mostra: dues persones, un home i una dona, assentats en un banc d’un cafè. La proximitat de les dues figures, denota intimitat. El color emprat en la silueta de la dona és fosc, el que li dona més força que el seu acompanyant, pintat en un color ocre. Impressiona com es pot suggerir tant amb tanta senzillesa.

En exposicions col·lectives al MNAC o en la Fundació Miró, en l’exposició “Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se” celebrada en ocasió dels 35 anys de l’Espai 13, es van poder veure obres de la Fina Miralles, corresponents més a la seva etapa d’art conceptual. En el Museo Nacional Reina Sofia, tenen documentació d’alguna de les accions que va realitzar l’artista durant els anys 70 dels segle passat. En resum, quan una artista d’ha despertat la curiositat i t’ha emocionat, no pots deixar de seguir-la i anar aprofundint més i més en la seva obra.

En aquests moments hi ha l’ exposició que dona nom a aquest comentari, en el Museu d’Art  de Sabadell.

Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017 és una exposició produïda amb motiu de l’edició de l’arxiu textual de l’artista en quatre volums, publicats per la Fundació Ars amb la col·laboració del museu.

1. La vida, la llavor, la flor, el fruit

El volum 1 aplega els textos que tenen a veure amb la seqüència i el flux de l’autobiografia. Moments d’escriptura que sorgeixen en el temps present de l’experiència vivent. Però també d’escriptura feta en el temps del record, de la memòria, que és el temps de la narració com a pràctica de consciència i significació.

2. Sento el so de l’arrel, la soca, l’arbre

El volum 2 posa en relació aquells textos que parlen de la casa, la natura, el paisatge i de l’obra d’art com a formes d’arrelament i de pertinença. Escriptura, doncs, de relació i de vincle. De retorn simbòlic a casa fent-ne el centre del món des del recolliment. Correspondència entre microcosmos interior i Cosmos.

3. Passatge de la LLUM. Déu a la terra, el Cel a la terra

El volum 3 aplega l’escriptura que parla del cos i de l’ànima com una sola cosa. Textos que posen en relació allò corpori, material, amb allò espiritual. Una escriptura que a vegades voreja l’experiència del sagrat i convoca allò diví que hi ha en l’humà. Textos que fan baixar Déu a la terra perquè ens faci companyia i per pensar allò intel·ligible, allò ocult, allò infinit.

4. L’amor és la gran força

El volum 4 recull l’escriptura que celebra la gran força transformadora de l’amor que és, en primer lloc, reconeixement i agraïment i, en segon lloc, camí de llibertat. Textos que convoquen l’ordre simbòlic del llenguatge. Llengua materna, llengua d’origen que ensenya la relació entre les paraules i les coses, i també, una manera d’entendre el món.

Llegir els seus escrits contribueix a tenir un coneixement més complert de la Fina Miralles, ens obre una nova faceta i amplia la base de coneixement per intentar acostar-nos més i millor a la seva obra.

Recomano visitar la seva web finamiralles.com, està plena d’informació, de documents, de videos, d’imatges, etc. En definitiva, l’objectiu d’aquest apunt es esperonar a tothom que el llegeixi, a que es deixi portar per la màgia d’aquesta artista.

Deixo també l’enllaç d’un article de la Maia Creus, Comissaria de l’exposició, sobre la Fina Miralles. Dir el món en femení, aparegut a Quadern de les idees, les arts i les lletres