Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Biografia de Tina Modotti. Una vida i una obra per a ser recordada


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

La tecnologia és neutral. Les persones que la desenvolupen i apliquen, son les que introdueixen els biaixos de sexe i gènere.

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Continua llegint “Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència”

El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?

Aquests dies ha estat notícia de capçalera de tots els mitjans, l’arribada amb èxit a Mart del Robot Perceverance. Gràcies a ell, s’han pogut veure algunes imatges del planeta anomenat roig.

De retruc, hem pogut saber que Diana Trujillo és la directora del vol Mart 2021. L’entrevista de la BBC News Mundo, apareguda el passat 18 de febrer i signada per Alejandra Martins:

Perceverance llega a Marte: Diana Trujillo, la colombiana detrás de la misión espacial de la NASA que busca vida en el planeta rojo

Ens mostra alguns aspectes molt interessants. En quant a la missió, voldria destacar la importància del treball en equip. Quan fa referència al fet que la posada en comú de les diverses idees dels diferents grups, és el que permet trobar solucions i tirar endavant, no deixa de fer-nos pensar en la importància del treball col·laboratiu. El tenir un objectiu comú, fa que cada persona, deixi de banda els seus afanys individuals, i posi a l’abast de tothom els seus coneixements. Les imatges de com totes les persones presents a la sala de control, celebraven de forma conjunta, l’èxit de la missió, va ser una bona prova d’aquest treball conjunt.

És eloqüent el comentari que fa Diana Trujillo en relació a la seva decisió d’anar a EEUU, perquè no estava d’acord amb les expectatives que s’esperaven d’ella:

Continua llegint “El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?”

Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència

El passat 11 de febrer, vaig seguir el debat organitzat per la Fundació La Caixa : Mujeres en la ciencia, superando estereotipos y desigualdades, que van organitzar en ocasió del Dia Internacional de la dona i la nena en la ciència.

Avui dia 22, és el Dia de la igualtat Salarial i m’ha fet venir al cap de nou, algunes de les idees que en va suggerir el debat abans esmentat.

Primer aspecte a destacar: totes les dones que van intervenir eren científiques i investigadores en el sector biosanitari i havien realitzat estudis de medecina, farmàcia o biologia, que com ellles mateixes van admetre, la població estudiantil és majoritàriament femenina. Cap del mon de l’enginyeria, física, tecnologia, matemàtica, etc. Davant d’aquesta realitat, una es planteja si la les pròpies entitats que consideren que estan fent accions en favor de la no discriminació, no son les primeres que presenten una panorama esbiaixat, que estan perpetuant els tòpics de les professions més aptes per a ser desenvolupades per dones.

En relació a aquest primer punt, va ser sorprenent que les dones més joves, consideraven que com en el seu sector eren majoritàries les dones, no havien sentit mai que haguessin estat discriminades. Va ser curiós com una dona de més experiència, va començar a posar exemples on ens constatava la discriminació real, encara que fos subtil i no barroera. Deia: quantes vegades en una reunió una persona es refereix al Dr. Fulanito i la Joana. Perquè s’avantposa el títol en el cas masculí i directament el nom per anomenar a una dona que és igualment doctora? Quina reacció tenen les dones presents a la reunió? Moltes vegades s’accepta i el més greu és que ni tans sols perceben aquesta discriminació.

Continua llegint “Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència”

Rellegint a Simone de Beauvoir

El llibre de Carmen G. de la Cueva: Un paseo por la vida de Simone de Beauvoir. Ed. Lumen, 2018. Ilustrado por Malota, arriba en el moment de revisió i adaptació a la realitat actual de diversos conceptes i idees i propòsits del moviment feminista.

És cert que Simone de Beauvoir és àmpliament coneguda com a personatge, però una gran desconeguda com a pensadora i escriptora. Si es pregunta a persones menors de quaranta anys, la immensa majoria d’elles no han llegit cap dels seus llibres, però curiosament (o no tant) moltes d’elles la relacionen perfectament amb Sartre.

Per tant tot el que pugui servir per conèixer el seu pensament és benvingut. I no solament això, tot allò que contribueixi a completar el dibuix de la persona, el seu entorn i la seva quotidianitat, és fonamental per copsar l’evolució de les seves posicions. Com diu l’autora:

Simone dijo que ella era la única que podía escribir sobre su vida y quizá fuera porque intuía que después de que la cuestionaran, desautorizaran y criticaran tanto a lo largo de su vida, si no la contaba por sí misma, lo que nos llegaría de ella hoy sería algo distinto: una vida fragmentada y con especial atención a los detalles más escandalosos

 

És sabut que no va ser fins a la seva edad adulta, els quaranta anys, quan va escriure El segon sexe. I cal recordar que va ser publicada l’any 1949! I cal per tant, ubicar-la en el context polític i social del moment. La convulsió que havia provocat la Segona Guerra Mundial, finalitzada el maig de 1945, les conseqüències econòmiques, el trencament de normes de vida i de costums, tot plegat ens porten a comprendre la transcendència d’aquesta obra. En períodes d’economia de guerra, en que els homes estan al front, les dones ocupen els llocs de treball en fàbriques, indústries i serveis.  Accedeixen al mon laboral, surten de casa i gaudeixen d’independència econòmica. Quan la guerra acaba, les dones es veuen moltes vegades forçades a renunciar a la feina i  recloses de nou a la llar. En aquestes circumstàncies es fan més paleses les contradiccions i apareixen les reivindicacions per no perdre els drets i espais conquerits amb tan d’esforç. És per tant en aquesta conjuntura de canvis socials on s’ha de situar l’aportació de Simone de Beauvoir.

Segueix tenint vigència moltes de les coses que va plantejar l’escriptora, i no només en en Segon sexe, sinó en moltes altres obres. Actualment hi ha una revisió de la Història ja que en la majoria dels casos només ha estat explicada des del punt de vista masculí i en aquest sentit, Simone de Beauvoir es va avançar ja que va començar revisant els fets i els mites, en base als quals s’han explicat moltes coses.

El seu assaig sobre La vellesa, escrit l’any 1968 i publicat el 1970, resulta de rabiosa actualitat. Que reflexionés sobre aquest tema just coincidint amb la Revolució del 68, no és casualitat, era una mostra més de la seva lucidesa  al voler posar les coses en el seu lloc al donar visibilitat a un tema, que com ella explica en la Introducció, restava silenciat.

…no sabemos quiénes somos si ignoramos lo que seremos: reconozcámonos en ese viejo, en esa vieja. Así tiene que ser si queremos asumir en su totalidad nuestra condición humana

…(Sic) Exigir que los hombres sigan siendo hombres durante su edad postrera implicaría una commoción radical. Imposible obtener este resultado con algunas reformas limitadas que dejaran intacto el sistema; la explotación de los trabajadores, la atomización de la sociedad, la miseria de una cultura reservada a un mandarinado concluyen en esa vejez deshumanizada. Muestran que hay que retomarlo todo, desde el comienzo. Por eso se guarda tan cuidadoso silencio sobre la cuestión; por eso es necesario quebrar ese silencio.

Per sort s’han millorat alguns aspectes però no de forma homogènia en tot el planeta: cal seguir endavant. I conèixer d’on partim és imprescindible per saber on es vol anar. La lectura o relectura de les obres de Simone de Beauvoir és un magnífic exercici, absolutament recomanable per analitzar i poder comprendre de quin punt es parteix.

És imprescindible relacionar Simone de Beauvoir amb qui va ser la prologuista d’El segon sexe en la seva edició en català, publicada el juny de 1968 per Edicions 62, Maria Aurèlia Capmany i Farnès (1918-1991).  A tall d’exemple, Carmen G. de la Cueva explica que quan va aprovar els exàmens per entrar a la Universitat, el pare de  Simone li va dir que tenia “ el cerebro de un hombre”, que pensava “como un hombre” . La mateixa expressió va emprar el pare de la M. Aurèlia quan aquesta es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona tot just acabada la Guerra Civil. Les afinitats intel·lectuals i personals, d’anar contra-corrent, de no seguir el paper establert per a les dones, etc. va fer crèixer l’admiració de la M. Aurèlia cap a la Simone de Beauvoir, a la que feia referència en moltes ocasions.

 

El 50% de la població s’obre pas

En els darrers temps, en diverses ocasions i amb diferents persones que treballen en l’àmbit de la cultura, hem comentat l’eclosió d’activitats relacionades amb el mon artístic de les dones. Es va notant una progressió en la seva presència i al començament, no es sabia si eren fets puntuals o havien vingut per quedar-se. La realitat ha anat demostrant que es va consolidant aquesta tendència i incrementant-se.

L’article d’Isabel Gómez Melenchón: Les dones artistes ocupen els museus, aparegut al suplement de La Vanguardia, Cultura|s del passat dissabte, 22 de setembre del 2018 , corrobora els fets, tot anunciant properes exposicions d’obra realitzada per dones artistes, que es podran veure aquesta nova temporada en diferents museus i centres d’art. (Per gaudir una estoneta: Women Artist in Paris)

En paral·lel, es constata la progressió de cursos i/o seminaris que s’imparteixen i que giren entorn al mon de les dones. A títol d’exemple es poden citar: Dones artistes. Història social de l’art. Redefinir la història de l’art; Art i història de les dones artistes dels segles XX i XXI; Filòsofes del s.XX ; Històries mediterrànies: un mar de dones, experiències femenines a la Mediterrània; Amb veu de dona. Participació femenina i dissidència a l’Edat Mitjana o Les dones del 27; tots ells impartits a la Universitat de Barcelona en els darrers anys.

Res de tot això és gratuït, no succeeix perquè de cop els astres s’hagin alineat. No. La realitat és molt més tossuda i es construeix a base de la repetició de fets, de la insistència d’algunes persones en voler anar més lluny, en la necessitat d’una part de la població (tant de dones com d’homes) de recuperar la història, de tenir una visió completa i no retallada o parcial de la realitat social, econòmica, política i cultural. I un cop més cal parlar de la importància de la investigació, de la recerca. Perquè aquesta abasta tots els camps, tant els científics i tècnics com els humanístics. Les persones que es dediquen a la investigació ancoren les seves arrels en el passat per anar al futur, i la manca d’aquesta visió del passat, del paper que les dones van desenvolupar i el desconeixement de les característiques que els hi son pròpies, dificulta la projecció cap al futur.

És absolutament aclaridor l’apunt publicat a el Blog de l’Associació de Dones Pal·las Atena basat en l’article de Rosa Montero, publicat al País semanal del 16 de setembre de 2018, amb el títol Dos veces dolorides. En ell s’exposa com el fet que les investigacions s’hagin realitzat sempre en poblacions d’animals mascles, ha portat a l’aplicació de models erronis per tractar a les dones. No deix de ser sorprenent quan el percentatge de dones dedicades a la recerca és elevada i posa de manifest, per tant, la dificultat de trencar models establerts. Però aquests paradigmes es van superant i es van incorporant noves mirades que, al repercutir sobre la mitat de la població, acabarà beneficiant al 100% de la mateixa.