André Masson.Une mythologie de l’être et de la nature. Museu de Céret

No havia tingut ocasió de veure tanta obra junta d’ André Masson. En moltes exposicions i en llibres entorn al surrealisme, apareixen referències a la seva participació en aquest moviment, amb alts i baixos i amb enfrontaments importants amb André Breton (quasi es podria dir que l’excepció seria trobar qui no les va tenir), així que poder veure l’evolució de la seva obra al llarg del temps, ajuda a comprendre la seva importància i l’emprempta deixada en l’art del s.XX.

En el centenari de l’arribada d’André Masson a Céret, el Museu d’Art Modern de Céret presenta una exposició que té la natura i la mitologia com a fils conductors.

En l’exposició es poden apreciar les diferents manifestacions artístiques a través de les quals es va expressar Masson: pintura, escultura, dibuixos, poemes i escrits. A més, s’aprecia les diferències en cada una de les etapes. Cal tenir present que quan va anar a viure a Céret, ja havia passat la Primera Guerra Mundial i ell havia estat greument ferit. Aquesta experiència traumàtica, queda perfectament reflectida en la seva obra, a través de les figures d’esquelets, sang, colors, etc.

Les primeres obres van ser considerades tradicionals, amb influències cubistes, però va seguir les lleis de construcció de l’espai marcades per Cézanne, que ell considerava el seu mestre.

També es pot destacar que la paleta de colors d’aquests anys son més els colors de la natura i es veurà l’evolució posterior.

Retorna a París i entre 1920-1922 pinta un seguit de quadres relacionats amb els boscos i la natura. Remarco aquest període perquè a partir d’aquí es produeix un canvi important, degut en part a la seva incorporació al moviment surrealista.

És en el 1924 quan coneix a André Breton en ocasió de la seva primera exposició individual, i fins el 1929 participa d’aquest moviment. Cap al 1937 fa les paus amb Breton i es reincorpora a aquest moviment. El dibuixos automàtics o espontanis, em van recordar ràpidament a Remedios Varo, Oscar Domínguez i Esteban Francés i els seus Cadàvers exquisits que dibuixaven conjuntament a partir d’una paraula.

És important recordar que va ser en aquest mateix any 1927, quan va conèixer a Giacometti que el va introduir en el món de l’escultura.

  • A. Masson. Animaux accouplés. 1927 fondue 1987
  • A. Masson. Amazone. 1938 fondue 1986-87
  • A. Masson. Extase. 1938, fondue  1987
  • A. Masson. Amoroso. 1939 fondue 1986-87
  • A. Masson. Duo amorosso. 1939 fondue 1987.
  • A. Masson. Musicienne. 1942

Els anys que va passar a Tossa de Mar van ser molt enriquidors per la seva obra. Va poder compartir amb altres artistes com Chagall, Olga Sacharoff, George Kars, Oskar Zügel, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar, per citar-ne només us quants. La seva paleta va canviar radicalment, orientant-se als colors vius, calents, sanguinis com a resultat de la llum que va trobar en els diferents indrets d’Espanya que va visitar.

La situació política de França i Alemanya, junt amb els esdeveniments que s’anaven gestant i produint a Catalunya, el van portar a emprar les lluites d’insectes i en particular l’amantis religiosa, com a imatge de l’amor i de l’odi. Les “corridas” van ser també un altre motiu recollit en les seves obres dels anys 30. El fet de coincidir amb Georges Bataille, gran amic , els va permetre treballar en el projecte de la revista Acéphale. Va tornar a París l’any 36.

Com molts d’altres artistes, va emigrar cap EEUU, fent estada abans a Martinica

  • A. Masson. Antillaise. 1941
  • A. Masson. Léonard da Vinci et Isabella d'Este. 1942
  • A. Masson. La Pythie. 1943
  • A. Masson. Torse aux taches de soleil. 1943
  • A. Masson. Nu au soleil. 1944

A la tornada a França l’any 1945 desenvolupa les obres elaborades amb goma aràbiga i sorra, el que l’apropa a l’expressionisme abstracte. Cal recordar la gran amistat que el va unir a Jackson Pollock, referent d’aquest moviment a EEUU.

És molt interessant el documental que es passa a l’auditori del Museu, perquè permet veure en acció a Masson: com va posant la goma sobre les teles, com la fa corre per donar-li formes, com deixa caure la pintura des dels pinzells, com va posant la sorra per damunt, com elimina la que sobra, i els retocs finals fins donar per acabada l’obra. Es viu tot l’acte de creació, el gest, les mirades, els moments de reflexió, tot plegat et mantenen en suspens fins poder apreciar el resultat final. En altres casos, després de pintar la tela, posa un paper a sobre, per absorbir la pintura sobrant. L’expressió de la seva cara mentre apreta el paper i el va aixecant poc a poc, et mostra la seva espectació per veure si el resultat final és el que ell realment esperava.

Em va cridar l’atenció el que en la majoria de teles, la pintura no cobria els extrems, es podia veure la tela original. Dona la sensació de capes molt fines de pintura i quasi no es diferencien les pinzellades entre si.

Clarament quan tenia una idea al cap, l’anava madurant poc a poc o fins i tot la repetia amb expressions ben diferents. A tall d’exemple, l’obra Chevaux attaqués par des poissons, ni ha una del 1927 i un altre del 1932 o Bison del 1944 que està fet amb tempera i sorra i un altre que és un dibuix de tinta sobre paper.

En conjunt, és una exposició extraordinària, molt rica, molt documentada i amb peces representatives de les diferents etapes i estils que va cultivar André Masson. Està oberta fins el 27 d’octubre.

El triunfo del color. De Van Gogh a Matisse

El passat dimecres vaig anar a visitar l’exposició El trionf del color. De Van Gogh a Matisse, a la recent oberta Fundación Mapfre de Barcelona.

Com he escrit en anteriors apunts, l’edifici Garriga-Nogués l’he visitat moltes vegades quan era la seu de la Fundació Godia. Per això vaig sentir una gran frustració en constatar que no es pot accedir al pati, ni veure les vidrieres i fins i tot que part de les finestres que donen a l’escala principal, han estat parcialment cobertes. També vag trobar a faltar qualsevol referència a l’edifici, ja que ni en la visita guiada, ni en la guia audiovisual, es fa cap menció al lloc. Potser creuen que ja tothom ho coneix , però no és així.

Un altre punt que espero s’arregli ben aviat, és que no hi ha ni una sola cadira al llarg de tot el recorregut. Si es segueix l’exposició amb la guia audiovisual, es triguen unes dues hores en veure-la tota. No cal dir, que al final et vas recolzant a les parets i a on pots. D’aquesta manera no es contribueix a poder apreciar les obres; un altre cosa és si es busca poder dir que tants milers i milers de persones han passat per l’exposició.

Un tercer aspecte que crec és millorable, és la retolació de les obres. Els cartells son de color granate, igual que les parets, amb lletres blanques. Diverses vegades el personal de les sales havien d’avisar a les persones que no s’apropessin tan als quadres, però és que era impossible llegir-les, pel color i per la mida de les lletres.

I si es vol a títol d’anècdota, i que demostra la cuita amb la que s’han fet les coses, els números ubicats al costat de les obres descrites a l’audioguia estan equivocats i donen un paper amb la numeració correcte.

He tingut l’oportunitat de gaudir de diverses exposicions a la Fundación Mapfre de Madrid i del nivell d’excel·lència de totes elles, així que aquests aspectes que he citat amb anterioritat, espero que quedaran resolts ben aviat.

Entrant en matèria moltes de les obres exposades, ja havia tingut ocasió de contemplar-les al Museu d’Orsai. Tens la sensació de retrobar-te amb velles i belles conegudes, de les que pots aprendre i descobrir nous detalls. L’ordenació de les obres fa de fil conductor.

Vaig voler prendre nota d’una frase d’Henry Matisse, 1845 que dóna sentit a aquest ordre:

Un allau de colors no te força. El color només ateny la seva màxima expressió quan està organitzat, quan correspon a la intensitat de l’emoció de l’artista.

o aquesta altra de Van Gogh

El color expressa alguna cosa per ell mateix

Les primeres obres exposades corresponen als anomenats per Roger Fry, post-impressionistes. Seurat va incorporar la divisió de la pinzellada, utilitzant colors primaris o complementaris, de manera que fos el ull del espectador, el que al observar l’obra des d’una certa llunyania, reconstruís el objecte o figura pintat. Exemple clar és el quadre d’aquest autor “Model standing, facing the front”

Les dues obres de Touluse-Lautrec -Justine i The clown Cha-U-Kao- estan enquadrats utilitzant el llenguatge fotogràfic.

Maximilien Luce (1858-1941) sorprèn per la temàtica que aborda: industries i treballadors. Com es pot llegir a la wikipèdia, va ser un anarquista militant i “Tiene su ascendéncia en le mundo obrero de Montparnasse, y se transforma en un paisajista plasmando escenas de barrios industriales y de hombres trabajando en los cuales exalta el esfuerzo. Es impactado por el descubrimiento de los nuevos colores de la Revolución industrial, en particular la del “Sillon Sambre-et-Meuse”.”

L’ obra de Émile Bernard, Madeleine in the Bois d’Amour 1888, es pot situar en un moment de transició del puntillisme cap els Nabís (profetes). Bernard es pot considerar doncs com a precursors d’aquest nou moviment. L’obra de Paul Sérusier, El Talismà 1888, es considera l’obra que trenca amb la forma de pintar que havien iniciat l’anomenat Grup de Pont-Aven. Maurise Denis, considerat el teòric del grup, explicava que “Gauguin había dicho a Sérusier lo siguiente: “¿Cómo ve usted los árboles? Son amarillos. Pues bien, ponga amarillo; esta sombra, más bien azul, píntela de color ultramar puro; ¿esas hojas rojas? ponga bermellón”.”

Em va agradar el quadre de Pierre Bonnard, Misia’s House 1904, per com utilitza els colors plans, sense volum, i com sap utilitzar-los de manera que dirigeix la vista de l’espectador cap on ell vol.

Voldria destacar també l’obra de Felix Vallotton, Interior, woman in blue searching in a cupboard. 1903.

Evidentment, les obres de Gauguin o de Cezane son dignes de ser contemplades.

L’altre gran grup representat en l’exposició és els dels Fauvistes. Aquí cal destacar les obres de Maurice Vlamnick: “Still life 1910”, la d’André Derain: “Charing Cross Bridge” del 1906. Aquesta darrera obra be a ser un resum del puntillisme i del nabisme, donant pas al fauvisme. Vlamnick i Derain  van compartir estudi a París. L’altre gran representant és Henri Matisse amb l’obra Odalisque in red trousers 1924-25.

Vull destacar el quadre de Claude Monet Saule pleureur de 1920-22

És evident que val la pena dedicar una bona estona a contemplar i gaudir de totes aquestes obres. Benvinguda l’exposició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.