Cent anys de Claver

4 març 2013- 14 juliol 2013claver1

Museu Can Framis –  Fundació Vila Casas

Roc Boronat 116/126 –  09018 BARCELONA

A la seu de Can Framis, en ocasió del centenari del naixement del pintor Antoni Clavé a Barcelona, el 5 d’abril de 1913 i que morí el 30 d’agost de 2005, a Saint Tropez, França, hi ha una exposició antològica composta per unes setanta obres provinents de col·leccions particulars catalanes.

Hi he vist el treball d’un artista multidisciplinari que podent caure en el caos degut a la seva capacitat mimètica, va aconseguir aglutinar camins i trobar el seu propi lloc a la historia de l’art contemporani.

En aquesta mostra no veurem la seva faceta de cartellista, ni de fotògraf, o de joier, ni les seves incursions al  cinema  o els seus treballs com a escenògraf. Aquí veurem el pintor.

En el primer espai, l’exposició comença per la seva època d’exili a París, on va raure fugint de la guerra civil, a l’època  en que encara era lluny de convertir-se en un pintor abstracte, i la influència dels pintors del moment, sobretot de Pierre Bonnard, es feia sentir als seus treballs. A París va coincidir amb Antonio Saura, Juan Gris i  Joan Miró.

claver2

Conegué Picasso el 1939, i aquest va ser un fet que va marcar profundament la seva vida i la seva obra, ja que  el pintor malagueny, hi va exercir una sorprenent i  notable influencia, fins al punt que fóra fàcilment atribuïble a Picasso una part dels seus quadres. Potser Clavé és més barroc, però els temes circenses, els retrats d’arlequins, d’ infants i natures mortes, i l’elecció dels colors de la paleta picassiana, el posen a l’ombra del mestre.

De tots els quadres que hi ha exposats d’aquest període, que ocupa els espais u i dos, n’hi ha un que m’ha agradat especialment, és el “Retrat de noia amb ocell”, un collage de paper i cartró pintat amb guaix i tinta .

El tercer i quart espai del que seria la segona part de la mostra, estan  dedicats al seu pas a l’abstracció. Comença aquesta època basant-se en un cert realisme i en la iconografia medieval, i fa servir guerrers i els reis i reines del joc de cartes. De mica en mica va anar evolucionant cap a l’abstracció treballant la línia i la taca com a valors sintetitzadors.

En aquest apartat, en el que es mostra l’evolució cap a l’abstracte a partir d’altres realitats ja elaborades, he de ressaltar un quadre de la sèrie de l’homenatge que va fer a “El Greco”, i en el que representa al ”Cavaller de la mà al pit”.

Vista l’exposició fins aquí, destacaria que Clavé és un pintor absolutament bidimensional. Resol els seus treballs en l’alçada i l’amplada, i no sembla en cap moment preocupat per simular la profunditat a base de cap de les tècniques més comunes. claver3

Simplement sobreposa plans. Moltes de les seves composicions poden resoldre’s en la figura plana del quadrat o del rectangle.

En el cinquè  i darrer espai,  que és el més gran, veiem les darreres produccions. Un Clavé ja consagrat, amb més seguretat en si mateix, que s’atreveix ja aquí a dedicar un homenatge a Picasso, però ara sí, de Claver a Picasso.

Els viatges al Japó i a Nova York li aporten noves idees, així com les novetats del seu entorn  que no dubta mai a  absorbir,  a afegir-les a la seva obra, i fer-les pròpies.

Hi veiem també el maridatge de les tècniques mixtes de collages i pintures que  afegeixen al pla un suau  esbós de relleu.

A través d’un audiovisual, descobrim el Clavé experimental que utilitza i barreja diverses tècniques com el collage amb papers, pintures i planxes de metall, amb el “papier froissé” fruit de l’ús de l’aerosol sobre papers rebregats, la juxtaposició de textures provocades per diversos agents que intervenen en el pla per modificar-lo, trencant-ne la superfície, foradant-la, estripant els papers, sobreposant diversos materials, fent córrer la pintura sobre el pla ja modificat, deixant que ompli els relleus originats i s’escoli per les esquerdes.

La visió d’aquest curt ajuda a entendre el nivell artesanal i creatiu  que va assolir el pintor.claver4

Com a conclusió, diré que em sembla evident que Clavé va ser un artista polifacètic, de l’obra del qual, només n’he vist una petita mostra. Tinc la impressió que era un home molt treballador i observador, amb una gran capacitat per assimilar totes les influències que en un moment donat li arribaven. Que va ser capaç de transformar-les i fer-les seves.

I a qui no deixo de veure en el fons, com un pintor figuratiu.

La capacitat de transcendir la pròpia obra és el que fa a un artista anar més enllà, ser capaç d’aportar alguna cosa més a l’art en general, que  permeti que aquest avanci i que la seva trajectòria es reconegui.

I Clavé va saber-ho fer.

Us recomano la visita a l’exposició i, a més,  l’entrada és de franc.

 

Maria Arús 14/ 03 /2013

L’ exposició de la Fundació Tàpies

Després de l’exposició de Ceret, vaig pensar que valia la pena anar a la Fundació Antoni Tàpies i veure l’exposició Antoni Tàpies. Cap braços cames cos. Aquesta exposició es centra en els darrers tretze anys de treball del artista i d’aquesta manera aconseguia tenir una visió ample del Tàpies.

En primer lloc he de dir, que l’edifici de la fundació m’agrada molt, i crec ajuda a contemplar les obres exposades. L’amplitud de l’espai ajuda a tenir una visió de conjunt, a entrar en el món del artista, a deixar-te envoltar per aquest univers.

En relació a l’exposició en si mateixa, vaig trobar que la selecció d’obres era fantàstica i el muntatge molt encertat. L’aprofundiment en l’estudi del cos com a continent de la persona, la cerca de materials (la sèrie amb làtex em va semblar molt suggerent), la diversitat de mides, etc. , en fi, tot el conjunt, em va fer disfrutar.

Les obres de format gran, al tenir volum, fant pensar en cossos reals, amb defectes. T’identifiques.
De les obres sobre paper, em va agradar de forma especial Escrits sobre rostre del 2010.

Hi ha dos fragments d’escrits de l’Antoni Tàpies en el programa de mà que crec resumeixen molt bé el que és aquesta exposició:

… un cos mutilat, uns braços tallats, per exemple, permeten mostrar el dolor i la impotència com una manera de combatre aquest mateix dolor

. El tatuatge i el cos. Papers, cartrons, collages. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1998.

(…) deixant les coses una mica suggerídes només, això sol eixamplar moltíssim l’associació d’idees que crec interessant de provocar en l’espectador

Antoni Tàpies. La realitat com a art, Barcelona: Laertes, 1982

A continuació de l’exposició vaig poder veure la película El fantasma de l’Òpera d’en Rupert Julian del 1925. Son películes de la filmografia particular de l’Antoni Tàpies, relacionades amb el cos.

Un dia complert.

20120908-135644.jpg