Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Van Gogh and Britain

Fins fa pocs dies, es podia veure a la Tate Britain de Londres, una exposició dedicada a Van Gogh i la seva relació amb Gran Bretanya.

Van Gogh va arribar a Londres quan tenia 20 anys i hi va romandre fins els 23 (1873-1876). Es tracta d’un període de formació, d’aprenentatge, encara no havia esdevingut l’artista que va arribar a ser, ni tenia un estil definit. En aquesta exposició és interessant veure les influències de la cultura i dels artistes anglesos, que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Cal destacar el fet que Van Gogh parlés quatre llengües diferents, entre elles l’anglès, el que el va ajudar a entrar de ple a conèixer la literatura i la cultura anglesa. És prou coneguda la influència que Dickens va tenir sobre ell:

tota la meva vida està dirigida a fer les coses que feia cada dia Dickens, tal com ell les descriu.

Va treballar durant dos anys a les oficines del comerciant d’art Goupil, a Covent Garden, i vivia a Stockwell. Això li permetia utilitzar diferents mitjans de transport i conèixer molts racons de la ciutat. Dedicava moltes hores a visitar museus, exposicions i oficines de comerciants d’art. Comprava reproduccions que després li van servir de font d’inspiració per fer les seves pròpies interpretacions. Els gravadores i il·lustradors anglesos tenien una gran capacitat per mostrar situacions reals, en un estil més avançat que el que havia aprés Van Gogh. Però a base d’estudiar-los, va trobar noves composicions i va desenvolupar l’estil que seria tan característic d’ell. Era la manera d’aprendre: en base a l’obra d’un altre artista, fer una versió diferent. En cap moment es considerava copiar, sinó que era un recurs habitual de l’època. Al cap de quatre anys, havia col·leccionat més de 2.000 reproduccions.

Amb tot el bagatge adquirit, va fer molts dibuixos en els anys posteriors quan va viure a Holanda i després a París.

Son obres que sorprenen perquè son molt diferents de les que associem normalment amb Van Gogh. Només en poso algunes a títol d’exemple:

Deia que volia dibuixar gent del carrer per a la gent del carrer. Tot aquests dibuixos estan clarament lligats a situacions que apareixien en gravats anglesos o relacionats amb els personatges de Dickens. En varies ocasions feia servir a veterans de la guerra, com a models dels seus dibuixos.

Un altre grup d’obres corresponents a l’etapa parisenca, serveixen per entendre la cerca del seu estil i aquesta necessitat de reflexar el que veia dia a dia

Tota un altre part de l’exposició estava dedicada a reflectir la influència de Van Gogh en pintors anglesos. No va ser fàcil perquè en diverses ocasions, es relacionava la seva malaltia mental amb la seva obra, menys tenint-la o fins i tot, despreciant-la.

Va ser a començaments del passat segle, quan alguns pintors anglesos, van començar a valorar als artistes post-impressionistes. Alguns havien tingut ocasió de veure les seves obres a París o reproduïdes en llibres. Van adaptar els seus colors per crear versions angleses. Donada la meva implicació amb el grup de Bloomsbury, em va fer especial il·lusió veure obres de Roger Fry i de Vanessa Bell

Em va sorprendre la cita de Roger Fry a la sala on s’exposava el quadre Els girasols:

Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura
Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura

Només vull destacar aquells aspectes que em van interessar de forma particular. Deixo l’enllaç a la documentació facilitada per la pròpia Tate, per si algú vol aprofundir:

Guia de l’exposició Tate Britain

Dorothea Tanning. Detrás de la puerta, invisible, otra puerta


Fins el 7 de gener del 2019 es pot visitar al Museo Nacional Reina Sofia, l’exposició dedicada a Dorothea Tanning sota el títol Detrás de a puerta, invisible, otra puerta. El títol evidentment no és casual, sinó que fa referència a la importància que l’artista va donar a aquest element al llarg de la seva vida. La porta com a element que permet sortir a un altre món o a l’inrevés, per cloure’s en un espai privat i tancat, d’exploració i de coneixement.

Amb motiu d’aquesta exposició s’ha escrit molt sobre ella i la relació amb el surrealisme, moviment del que va formar part i del que  ha estat considerada com una de les més importants representants. Va ser gràcies a la mostra que l’any 1936 es va presentar al MoMA de nova York titulada Fantastic Art Dada Surrealism que va conèixer aquest moviment. Per desgràcia, la situació de guerra a Europa no li va permetre instal·lar-se a París, tal com ella pretenia, per a observar de prop l’evolució del mateix i entrar en contacte amb els seus integrants. De tornada a Nova York, va ser Max Ernst qui va quedar impactat amb l’autoretrat de l’artista (Birthday, 1942)  i el va incloure en una exposició 31 mujeres de la Peggy Guggenheim celebrada el 1943.

Dorothea Tanning (1910-2012)  va deixar la seva empremta en diferents camps a més del de la pintura: va ser il·lustradora per a Marcy’s i altres grans magatzems; va dissenyar vestuari per a ballets; va publicar diversos llibres de poemes i novel·les, així com les seves memòries; les seves escultures toves son ben conegudes així com alguna de les seves instal·lacions, Habitació 202 o Door 84.

L’exposició està organitzada en vuit seccions amb temàtica pròpia com son l’Autoretrat, les partides escacs (element inspirat en Duchamp) que va emprar com element de relació amb Marx Ernst amb el que es va casar l’any 1946.

Dorothea Tanning. Max in a Blue Boat, 1947

La tercera secció està dedicada a la dona-nena per passar després a presentar la relació familiar, començant per la maternitat o pel dinar familiar. És molt interessant fer la comparativa d’aquestes dues obres amb altres que, amb el mateix títol, va realitzar en anys posteriors. En el cas de Maternitat es pot comparar amb el dibuix de l’any 1976 

Dorothea Tanning. Maternity. 1946-1947

i en el cas de Family Portrait tenim aquestes dues obres, la primera de l’any 1954 i la segona de l’any 1977. Encara que no existeix una gran diferència en els colors de la paleta, el tractament és absolutament diferent.

Dorothea Tanning. Retrat de familia. 1954

A l’entrar en la secció de les escultures toves, immediatament em van venir al cap les de Louise Bourgeois. Encara que la temàtica sigui diferent, però com a tècnica i ús del cos com a forma d’expressió, tenen unes semblances. Dorothea Tanning es va decantar per l’ús principal d’un tipus de roba concreta, el tweet. Son cosos  incomplets, que suggereixen  trencament, fragmentació  i d’una gran força expressiva.

 

Aquesta mateixa idea de cos mutilat, que fuig de l’estereotip del cos femení i que per Dorothea Tanning era important posar de manifest com a rebuig del paper de muses que s’atorgava a les dones dins del mon de l’art, és el que podem veure en la seva obra Women artist, Nude, Standing del 1985-1987. I no només com a muses sinó que cal recordar  la seva negativa a ser qualificada de “dona artista”

 

Puedes ser mujer y ser artista; pero lo primero no lo puedes evitar, y lo segundo es lo que eres en realidad.

Dorothea Tanning. Women Artist, Nude, Standing. 1985-1987
Dorothea Tanning. Women Artist, Nude, Standing. 1985-1987

L’explicació que consta en el programa de mà és molt eloqüent:

No se trata de un estilizado desnudo tradicional, sino de una mujer que está armada por su propia carne voluptuosa, mientras su mantilla negra, con una flamante amapola roja, parece palpitar bajo gruesas pinceladas.

És interessant llegir els articles que han anat apareixent entorn a aquesta exposició (i que es troben fàcilment a través d’Internet) perquè cada un d’ells posa l’èmfasi en un aspecte de la producció de Dorothea Tanning. Entretenir-se navegant per la seva web és també molt alliçonador i si es te ocasió, val la pena dedicar unes hores a veure i gaudir de l’exposició. És inevitable que a mesura que es van veient més obres dels integrants d’un moviment artístic , més es va descobrint i apreciant.

 

Nota: Els enllaços a pàgines de la Wikipedia es seleccionen en funció del seu contingut, donant preferència a les que tenen el contingut més desenvolupat en lloc del idioma en el que estan escrites. 

Art i cinema. 120 anys d’intercanvis. CaixaForum

Ens trobem davant d’una exposició molt amplia, com no podia ser menys si partim de la base que està nodrida pels fons de la Cinémathèque française. És positiu en quant a la riquesa i diversitat de materials, però al mateix temps dificulta el poder gaudir de tot aquest material. A tall d’exemple, només apuntar que vaig hi dedicar més de tres hores i m’haurien calgut alguna més per veure-ho tot amb calma. S’està davant d’un exposició  informativa i divulgativa i no focalitzada en un aspecte o període concret.  És una opció.

L’exposició està ordenada de forma cronològica des del 1890  i després cada dècada te una sala dedicada, amb excepció de la que va des de 1980 fins el 2000.

L’objectiu de l’exposició està perfectament explicat en el fulletó de mà:

Mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències mútues

i també mostren la forma com cal acostar-nos a ella:

Així doncs, des del sofà de casa podem analitzar en una pantalla domèstica fragment de pel·lícules, com quan ens aturem en una pàgina en fullejar llibres d’art. El fragment d’una pel·lícula és l’equivalent del detall d’un quadre…

En base a aquestes dues premisses, ja  podem iniciar el recorregut del que només destacaré alguns aspectes.

En els seus inicis, el cinema volia representar el que passava al mon i només tenia com a objectiu servir de distracció, bàsicament per les classes ben estants.

Però ja en les primeres obres dels germans Lumière, es pot veure l’ús que feien de la llum, de l’enquadrament, com captaven accions i situacions a l’aire lliure, fets tots que serien els senyals d’identificació dels impressionistes.

En la peça Serpentine Dance demostra el treball d’investigació i de cerca de noves possibilitats pel món del cel·luloide. Cada quadre va ser pintat a mà, un per un, i el resultat del moviment i el color, és bell.

és en els any 20 quan el cine deixa de ser només un espectacle i els pintors agafen la càmara i l’usen com a eina d’expressió artística. Així es poden veure obres de Picabia, Marcel Duchamp o Hans Richter entre d’altres. D’aquesta dècada és també Le chien andalus que van realitzar Buñuel i Dali. Voldria destacar però Simfonia de la gran ciudat de Walter Rutman del 1927. Està disponible a youtube tot senser (1h12′) i val molt la pena. I segur que no passareu de llarg davant del documental El gran circ  del director Painlevé sobre un circ construit per Alexandre Calder

És en la dècada dels 50 quan Godard reinventa el cine i encara perviuen les innovacions que va incorporar. Pierre Le Fou (1965) amb un treball extraordinari de Jean-Paul Belmondo, amb una clara referència al blau Klein, amb el que es pinta la cara o Alphabille d’aquest mateix any, del que es pot veure el cartell a l’exposició.

Dels 70 voldria destacar tots els cartells de Raymond Savignac. Realment et feia recordar quan aquests penjaven fora dels cines i servien de reclam . Potser el cine Comedia va ser dels darrers en eliminar de la façana el grans cartells que van anar evolucionant estèticament al llarg del temps.

Un fet important d’aquesta dècada és la utilització d’instal·lacions de cinema pels museus i en especial les aportacions que va fer Alain Fleischer. Posteriorment l’ús d’imatges en moviment en les peces de videoart s’ha anat imposant poc a poc, mostrant l’enriquiment mutu entre l’art plàstic i l’art cinematogràfic.

Andy Warhol's. VideoArt.1966
Andy Warhol’s. VideoArt.1966

És evident que l’evolució del cinema des de la tecnologia analògica al món digital, ha donat un impuls extraordinari a aquesta relació entre diferents arts.

…les tècniques digitals n’han ampliat la capacitat d’inventar formes (…), avui s’ofereixen a la mirada i a la imaginació dels espectadors paisatges, cossos i situacions deslligats de la realitat, objectes de creació virtual.

 

 

El bosc blanc de Jaume Plensa. 2016

Des del 17 de novembre i fins el 21 de gener del 2017, la Galeria Senda de Barcelona celebra els seus 25 anys d’existència amb una exposició de Jaume Plensa, titulada El bosc blanc. No és un artista que es prodigui en les sales de la ciutat, així que un esdeveniment com aquest, no pot passar desapercebut. De forma positiva em va sorprendre la quantitat de persones que van entrar a veure l’exposició mentre jo gaudia de la mateixa i pel que vaig parlar amb una de les persones que treballen a la Galeria Senda, el flux de gent és molt considerable. Vol dir que poc a poc es va coneixent millor l’obra de Jaume Plensa? És inqüestionable que la presència de la seva Carmela enfront del Palau de la Música, actua com a reclam  i que una exposició com la que comentem ara, ajuda a familiaritzar-se amb la seva obra i la seva trajectòria.

Les obres de Plensa no poden deixar indiferent a ningú. L’ espai és important i envolta les obres de manera que es pot passejar entre elles i apreciar tots els petits detalls. A l’accedir a la sala, ens trobem amb Isabella de basalt, la més alta de les escultures. La part posterior sembla l’escorça d’un arbre i ens posa en contacte ràpidament amb la natura i fa de  porta d’entrada al bosc. És l’única que no te base,  està recolzada directament al terra i pel material en que està feta, tramet l’idea de força i de permanència.  Ja amb aquesta sensació un s’endinsa per trobar les tres escultures, fetes primer en fusta i passades al motlle de bronze, siguen al final recobertes amb una pàtina blanca. El que és important és veure les esquerdes en el material el que ens dóna la sensació de fusta que s’ha obert.

Jaume Plensa. Lou. 2016
Jaume Plensa. Lou. 2016

Jaume Plensa. Duna. 2015
Jaume Plensa. Duna. 2015

 

 

 

 

 

 

 

El fet de tenir una base fa que semblin més lleugeres. Aconsegueixen trametre la calma del bosc i el moviment pausat de les persones al seu voltant contribueix a la sensació de tranquil·litat. El que tinguin els ulls tancats encara afavoreix més la idea d’introspecció, de mirar dins d’un mateix.

Un cop has vist les escultures, prens consciència de que a les parets hi ha dibuixades unes cares, també amb els ulls tancats. És d’una gran bellesa. Haver passat a la paret els dibuixos fets amb grafit, contribueix a completar la sensació d’estar envoltat, d’estar realment en un bosc.

A la part superior de la sala es poden veure aquests dibuixos que corresponen també  a noies, Sophia, Carlota, Isabella i Katherine

Per últim destacar l’obra El somni de Frida, de l’any 2016. M’ha recordat alguna de les peces que es van poder veure a l’exposició de fa un parell d’anys a Ceret i fins i tot a la dedicada a la música que va estar al Palau de la Música. Però en aquest cas es tracta d’una escultura de dimensions reduïdes, 75 x 51 x 62 cm. Ab aquest tipus de peces, al ser buides, et dóna la sensació de que pots encabir-te dins, que t’envolta i et protegeix, que et fa entrar en un món màgic i irresistible.

Estic d’acord amb les paraules de Jaume Plensa:

Es una exposición que pide estar solo. La escultura es un camino de ti, hacia ti, y  contigo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

La poética de la libertad. Catedral de Cuenca 2016

Des del passat mes de juliol i fins el mes de novembre es pot visitar a la Catedral de Cuenca una exposició nomenada La poética de la libertad.

La primera idea que em va venir al cap, va ser pensar que em trobava davant d’una gran contradicció i d’un acte d’hipocresia: l’església catòlica convertint-se en abanderada de la llibertat d’expressió!. És evident que no es pot caure en generalitzacions, però si que provoca una certa incomoditat. En el programa es llegeix:

la Catedral de Cuenca …expositivamente retoma el sentido medieval de “Sagrado” o espacio de protección de perseguidos y se enmarca en el discurso de la propia exposición como un actor más.

fent un salt en el temps i volent deixar de banda segles d’actuacions no gaire en línia amb aquesta declaració de principis.

Al marge d’aquesta reflexió, l’exposició val la pena i perdre’s per Cuenca sempre és un regal.

L’exposició està molt ben documentada i és aconsellable fer un cop d’ull abans de visitar-la, a la pàgina de la mateixa.  

Una primera part està dedicada a Cervantes  i sota l’epígraf “La mirada intemporal” recull obres de Florencio Galindo. Segons consta en el programa de mà:

la libertad constituye un concepto integral en la vida y en la literatura de Miguel de Cervantes para quien sus años de cautiverio fueron definitivos a la hora de trazar, a través de la escritura, el retrato moral de su época …

Text El laberinto del dictador
Text El laberinto del dictador

Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’
Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’

 

 

 

 

 

 

 

 

L’accés a la segona part de l’exposició es fa passant per l’Arc de Jamete

El Arco de Jamete es de estilo renacentista con las influencias del primer plateresco y fue realizado probablemente por Esteban Jamete de Orleans, entre 1545 y 1550. Es una monumental puerta por la que se accede al claustro y está considerada como una de las joyas de la catedral y quizá la más monumental de todo el renacimiento español en un interior. La obra fue encargada por el obispo Sebastián Ramírez de Fuenleal a Esteban Jamete de Orleans. El arco representa una especie de fachada interior, a modo de arco triunfal en el que predominan los elementos arquitectónicos sobre los meramente decorativos que aunque pierden protagonismo no desaparecen. El rosetón es el elemento integrador de todo el conjunto. La vidriera fue realizada por Giraldo de Olanda en el año 1550. La portada se ha realizado con dos puertas separadas por un mainel con la figura del Ecce-Homo; un entablamento decorado con escudos, grutescos y guirnaldas y un segundo cuerpo con grandes relieves con escenas alegóricas. (Font:uv.es)

Porta de Jamete
Porta de Jamete

Aquesta segona part està dedicada a Ai Weiwei i es titula “La mirada lejana”. Està ubicada al claustre.

Ai Weiwei es ben conegut com a artista compromès amb el seu país, Xina, motiu pel qual va ser empresonat i privat de llibertat. Es pot veure una instal·lació de l’artista que representa la seva pròpia experiència en la que va patir en carn pròpia la tortura i el tracte denigrant, tot intentant fer-li perdre la dignitat personal.

No cal dir que tots els elements d’aquesta instal·lació colpeixen i no poden deixar indiferent a ningú. Però em va fer replantejar el concepte d’art. Si el relacionem només amb l’estètica, és evident que és l’objectiu de l’exhibició. Però si agafem la definició de la Viquipèdia

L’art és el procés o el producte deliberat de l’organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions (definició d’art a Viquipèdia)

és més que evident que apel·la a les emocions i als sentits. Observar a les persones que deambulaven entre les diverses peces, et feia notar una reacció radicalment diferent de quan estaven en la primera o en la tercera part de l’exposició. Uns llegien i s’ho miraven en silenci, amb expressió de recolliment, i d’altres passaven ràpidament. Es feia palès que a tots els provocava unes emocions que cadascú resolia com podia.

I per finalitzar, a la sala capitular es pot veure la tercera part de l’exposició, la dedicada als Informalistes i titulada “La mirada cercana”.

Primer situem-nos en l’espai:

Fue construida a principios del siglo XVI. Dispone de unas magníficas puertas realizadas en madera de nogal tallado de estilo plateresco que contienen varios medallones circulares y paneles decorados con motivos renacentistas, atribuibles a Diego de Tiedra. En su interior se albergan obras pictóricas de Andrés de Vargas. El artesonado de la sala es de estilo renacentista con tintes del primer plateresco. Se encuentra separada de la catedral por un pequeño recinto que estuvo abierto hasta el siglo XVIII. En la segunda mitad del siglo XVIII se le añadió la pintura que hoy la recubre, de clara influencia francesa. Los doce apóstoles de los laterales fueron pintados por García Salmerón en 1649 para la Sala de los Reyes, trasladadas a la Sala Capitular en el año 1779. Sobre el coro actual se conservan, en las ojivas, pinturas de profetas que formaban parte de ese conjunto. Pedro Paez completó el conjunto pictórico con las figuras de Cristo y San Matías. (Font: uv.es)

Hom pot imaginar el contrast entre el continent i el contingut: sorprenent

Les obres de Martín Chirino, Francisco Farreras, Luís Feito, Rafael Canogar, Fernando Zóbel i Antonio Saura ocupen les parets laterals deixant un pared complerta a les fotografies de Juan Barte.

Em sorprèn que ni al web ni al programa de mà, hi ha cap referència a les obres de Zóbel i Saura. Aquest darrer juntament amb Canogar, Feito i posteriorment Martín Chirino, van formar part del grup El Paso, creat l’any 1957 i que van constituir el grup de major rellevància en la configuració i definició de la avantguarda espanyola de postguerra.

Les obres que més em van agradar van ser:

Martín Chirino. Alfaguara. 2005
Martín Chirino. Alfaguara. 2005

Carlos Saura. Sudario
Antonio Saura. Sudario