Els realistes de Madrid. Museu Thyssen Madrid

Les exposicions que es presenten en les diverses seus del Museu Thyssen-Bornemisza, faciliten molta documentació, de manera que tan abans de visitar-les com després, permet treure’n el màxim de profit i de coneixements. I aquest cop no és l’excepció.

És per això que citaré les seves fons per fer l’apropament als artistes que es presenten en aquesta exposició. Ells no s’han definit mai com a grup, ni es van constituir formalment com a tal, però la realitat ens demostra que van ser una excepció entre els artistes que a mitjans del s. XX van tendir a l’abstracció romanent ells en l’art figuratiu.

Per saber una mica qui son:

Amalia, Antonio, Paco, Julio, Maria, Maribel, Esperanza: el primer grupo de artistas españoles en el que las mujeres ocupan un lugar destacado. Los siete habían nacido poco antes de la Guerra Civil y se conocieron en Madrid a comienzos de los años cincuenta. Estudiaron juntos, trabajaron y expusieron juntos, incluso se casaron entre ellos y han seguido siendo amigos desde entonces. (Catàleg de l’exposició)

També a títol introductori o d’apropament als artistes, crec  val la pena llegir l’article publicat a Babelia per Rut de las Heras Bretín, el passat 4 de febrer: Realistas en el Thyssen: el grupo que no fue, o visionar les fotos publicades en el mateix suplement de El País.

L’exposició ordena les obres en diversos apartats: Des de la taula a la finestra, L’art des dels llindars, Els murs del jardí, Estàtues i El carrer i la ciutat.

El primer que cal destacar d’aquests artistes és la importància que donen a la llum, i com aquesta és un component fonamental en les seves obres. El treball de les ombres i el reflex en els objectes els hi dóna volum i perspectiva. En moltes obres apareix una finestra com element per on entra la llum. L’obra de Francisco López, Ventana de noche. 1972, és l’excepció d’aquesta norma ja que la finestra no és l’entrada de llum.

Francisco López. Ventana de noche. 1972. Colección Banco de España
Francisco López. Ventana de noche. 1972. Colección Banco de España

Un antre aspecte que em va meravellar molt, va ser la perfecció del dibuix. En

Vaso-Isabel-Quintanilla. 1969
Vaso-Isabel-Quintanilla. 1969

aquest cas no puc menys que citar l’obra d’Isabel Quintanilla, El vaso del 1969, dibuixat amb carbonet. És tal la senzillesa i perfecció que et quedes palplantada al seu davant estona i estona. D’aquesta mateixa artista  voldria destacar Repisa de baño del 1970 i Cuarto de baño del 1968.

Isabel Quintanilla. Cuarto de baño. 1968
Isabel Quintanilla. Cuarto de baño. 1968

Un tema que et ve al cap és la relació entre dibuix i fotografia. Son dues formes d’art diferents, la fotografia capta l’instant i en aquest cas el dibuix recrea una situació.

Altres obres com Lavabo y espejo. 1967 d’Antonio López son un exemple més de la perfecció en el dibuix

Paco López. Belén Moneo. 1970
Paco López. Belén Moneo. 1970

Les escultures de Paco López

impressionen. De cop descobreixes una que és de fusta, amb una finor que sembla de terrissa. Et mostra  les figures humanes amb tanta tendresa que et desperten un munt d’emocions, com el cas de Belen Moneo del 1970.

Continua llegint “Els realistes de Madrid. Museu Thyssen Madrid”

Rosa Amorós. Despojos i dèries. Fundació Suñol

Vaig aprofitar la presentació que van fer de la col·lecció de Josep Suñol per visitar amb calma l’exposició de Rosa Amorós.

En quant a la col·lecció, es va iniciar el 1976 i en el primer període, es va dedicar principalment al món de l’art internacional i de forma especial als artistes italians. Però mai ha deixat de tenir interès i cura del que es fa aquí, implicant-se directament en l’obra de joves artistes amb els que sempre ha mantingut una relació directe. Bona prova d’aquest interès, va ser la dedicació d’un espai de la seva sala Galeria2, ubicada al barri de Les Corts, a garantir un espai vital i de realització artística a artistes que estaven finalitzant la seva formació. Actualment, la Fundació beca a estudiants proporcionant-los un espai per treballar i quan finalitza aquest període exposa la seva obra en la Fundació.

Amb aquests antecedents, Rosa Amorós va ser una artista que des del primer moment en Josep Suñol va ajudar i estimular, adquirint alguna de les seves obres per a formar part de la seva col·lecció.

L’exposició que ocupa actualment la primera planta de la Fundació, es presenta com una mirada retrospectiva a l’obra de l’artista i estarà oberta fins a finals del mes de gener del 2016. Rosa Amorós és ceramista i moltes coses més. Bona part de la seva obra està feta amb fang amb un clar contrast amb els acabats polits de la ceràmica. L’artista vol que es noti la intervenció de la persona, i es veuen les empremtes que reflexen el treball de modelació. Les preocupacions de Rosa Amorós parteixen de la seva implicació en les idees bàsiques de l’ésser humà: l’origen, la religió, la relació amb els altres i amb les persones de diferents cultures. I és tot això el que intenta manifestar a través de les seves obres. El conjunt de les escultures presents en l’exposició, ens apropen a les seves reflexions sobre la naturalesa humana.

A més de les escultures es poden veure un conjunt de pintures i dibuixos. Tan les teles com els dibuixos empren el negre o el roig. T’identifiques amb la passió, amb la lluita, amb la confrontació d’idees. L’abstracte no deixa de ser una manifestació del dubte, de que no està res fet i beneit. Em va sorprendre molt el guaix Blau II, per la mida i pel color, És dels anys 90 i em va fer pensar que l’evolució de l’artista l’ha portat a centrar-se més en colors que no distreguin, que mostrin l’obra en tota la seva cruesa. Les obres presents a l’exposició corresponen al període del 1994 al 2015. Personalment, m’hauria ajudat a comprendre el conjunt de l’obra el poder tenir una visió des de la seva primera època.

No és una obra fàcil per l’espectador. Les escultures no conviden a ser tocades, a ser acariciades, al contrari, poden causar un cert rebutj. Però és perquè ens enfronta amb la pròpia realitat, amb la part menys dolça de l’ésser humà.

Una visió més professional de l’exposició es pot llegir a: Amb i sense context, d’Àngela Molina

 

Jaume Plensa. Le silence de la pensée

Un any més, cal anar a visitar el Musée d’art moderne de Céret. No et canses mai de veure la col·lecció permanent, amb l’apartat dedicat a la ceràmica de Picasso o les escultures de Manolo o Miró, o els quadres de Gris, Picasso, Marc Chagall i els més propers de Maragall. S’entén que tans artistes volguessin viure en aquest entorn, on la llum, la natura i el vent de tramuntana es barregen fins aconseguir uns colors i un ambient irrepetible.

Des del 27 de juny i fins el 15 de novembre es pot visitar l’exposició temporal dedicada a obres de Jaume Plensa.

Una bona opció és començar la visita veient el documental que va presentar Rtve el 14 de març de 2014 dins de l’espai Imprescindibles, dedicat a aquest artista.

 

Poder entrar en contacte amb els pensaments de Plensa, conèixer els valors que l’orienten en la seva obra, com es planteja el treball i veure la comunicació que estableix amb el lloc i les persones que conviuran amb la seva obra, fa que quan et plantes al davant d’ella, tinguis al cap tot el que has vist i sentit.

No es pot oblidar els seus inicis a la Fundació Miró de Barcelona, on va exposar l’any 1980 a l’Espai 10. Aquest mateix any i en ocasió del 35è any de l’inici de les exposicions a l’Espai 10 i després a l’Espai 13, s’han pogut veure  unes maquetes del treball que Jaume Plensa va presentar en aquell moment.

És estrany que un artista de la seva categoria no tingui més obra a la seva ciutat, Barcelona. Des de fa temps es parla del projecte d’ubicar a dins del mar, al final del passeig de la Barceloneta el cap de la Nuri, nena xinesa nascuda a la ciutat. A la Biennal de Venècia d’enguany s’ha pogut veure dins de la Basílica de Sant Giorgio Maggore, on va causar gran impacte. També es va parlar que en uns terrenys propers a la futura estació de l’AVE a la Sagrera, on es podrà gaudir d’un altre obra seva. Ja veurem. De moment podem anar fent boca fins l’exposició prevista per l’abril de 2016 al Palau de la Música.

Tornem a Céret. És una exposició relativament petita en el sentit de que ocupa cinc sales, i que en alguna d’elles només hi ha una peça. Però quan es surt al carrer, un constata que ha estat més de dues hores contemplant-la. I és que enganxa. Tenen tanta força les obres que et quedes clavat, mirant-les i escoltant el que et volen dir. Les obres Clara in Huesca o Chloe in Barcelona aporten moltes mirades diferents, segons el punt des del que les mires. Ho fas una per una, després les compares, busques el seu propi llenguatge. És evident que la posició que tenen entre elles no és gratuïta. A pesar de les dimensions i ser obres en bronze, son etèria, fràgils, suaus. El mateix es pot dir de Rui Rui’s Dream. L’expressió de la cara és de pau, complaença, tranquil·litat, però al envoltar-la descobreixes el bronze sense polir. I és així com comprens la dificultat de transformació del material brut fons esdevenir en una obra tan bella.

Plensa juga amb les paraules, sense que l’idioma sigui el més important. Ens posa davant dels ulls Silhouettes o Talking continents, per demostrar-nos que no és important el que som o el que fem cada un de nosaltres, si no la capacitat de comunicació i de voluntat d’arribar a llocs comuns. Fins i tot, com diu el propi artista, l’obra Air, Water, Void, dóna la falsa idea de silenci, perquè en realitat, aquest també expesa coses.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’home del mur

L'home del mur 1Quan ja em pensava que l’aparició de “ L’home del solar” i la seva posterior destrucció  havia estat un fet anecdòtic al barri i que la suposada aparició d’altres companys era només un desig de la meva ment, heus ací que m’assabento de l’existència d’un  altre home a pocs metres del primer.

Efectivament, al mur d’un solar a pocs metres de les ja restes del primer company, un altre ésser, mutant  o no,  treu el cap, i perboca.

L’alçada del cap correspon a la del vianant, de manera que podríem dir que et vomita a la cara. L’acció pot produir un cert rebuig, certament.

L’home emergeix de la paret com si en formés part i sobtadament hagués tingut de sorgir empès per la nàusea. Amb una mà, que ara ja ha sofert  la mutilació dels dits, es recolza al mur. No surt dels límits del nínxol originat per la manca del maó de ciment que li serveix de finestra.

No es pot negar que és efectista.

L’expressió és concentrada, com correspon a l’acció violenta que suposa treure quelcom que ja s’ha ingerit i que pel motiu que sigui l’hem d’obligar a recórrer el camí  contrari.

Que l’autor de les escultures correspon a la mateixa persona, o persones, crec que és evident.

Les característiques son les mateixes :

Crear un personatge que sorgeix de dos elements arquitectònics urbans tals com un terra asfaltat, o una paret de ciment,  situar-los en solars abandonats, la utilització del gres i/o el ciment, i la intenció de donar a entendre que d’alguna manera aquests individus viuen dins d’aquests elements i que en sorgeixen per mostrar-nos alguna cosa.

Potser no cal especular massa, potser només volen que sapiguem que existeixen.

No es dirigeixen a nosaltres, però ens mostren la seva actitud distant. I potser, i això ja és imaginar, amb el seu aïllament atreuen la nostra mirada curiosa, i provoquen la reacció de l’espectador sobre l’abandonament d’aquests solars.

Gràcies a l’accessibilitat de l’obra, he pogut comprovar que hi ha la intervenció de dos materials : el ciment i el fang anomenat gres.

L'home del mur 2

El gres, de color gris, molt adequat per la situació, s’ha utilitzar per modelar el cap i la mà. El cap està ben proporcionat, el cabell treballat i l’expressió del rostre es corresponen a l’acció que representa. El ciment s’ha utilitzat per al vòmit.

Un valor afegit és la corporeïtat de l’obra. Fer una pintura que simuli la tridimensionalitat és un recurs habitual entre els artistes.

Però fer una escultura, requereix uns altres recursos i és més difícil trobar artistes al i del carrer que s’hi atreveixin.

La proporció entre pintors i escultors en el que considerem “art” d’una forma oficial, també és manté. Sempre ha estat més fàcil comprar un quadre que una escultura.

Per un quadre només necessitem una paret, un pla vertical.

Per una escultura, un espai.

Podeu veure l’home del mur al Carrer Pallars, entre Ciutat de Granada i Roc Boronat. Al barri del Poblenou, a Barcelona

Maria Arús. 5/07/2013

L’home del solar

 

Home al solarEl tors d’un home ha sorgit del terra de ciment en un solar abandonat.

De fet no m estranyaria que n’hi haguessin més,  d’homes,  a sota  i que acabessin envaint-nos

No sé quant de temps fa que és aquí, però el que sé,  és que no ha deixat indiferent els vianants.

La gent s’atura a mirar-lo i, alguns com jo, li fem fotografies.

L’ escultura representa un home jove de constitució atlètica, que recorda vagament un dels molts personatges de ciència ficció, alienígenes o no, que surten a les pel·lícules.

Un d’aquells clons dels humans.

Sembla que hagi estat vivint sota terra i que sobtadament hagi decidit d’emergir a la superfície per comunicar-se d’alguna forma amb nosaltres.

L’expressió és  concentrada. Fins i tot,  jo diria que de recolliment interior :  el cap cot, els ulls tancats…

Home succionant el terreA través d’una vareta de ferro, sembla succionar el terreny que li serveix de suport. És com si s’alimentés del ciment que el forma.

I jo diria que aquest element també serveix com a recurs  a l’autor per  evitar que li caigui el cap. No sabria dir quina ha estat la primera intenció : solucionar un problema tècnic  o servir  la intencionalitat de l’obra. En tot cas, em sembla una bona combinació.

L’autor demostra posseir coneixements d’anatomia humana i té el concepte de la proporció ben assumit.

El cap i les faccions de la cara són harmòniques.

Les mans estan ben fetes,  mig closes en un puny,  es recolzen en les marques de l’antic enrajolat del terra amb una expressió relaxada.

Les restes de material que l’envolten evoquen els fragments de la closca de l’ou rebentada en sortir el pollet.

La primera vegada que vaig veure aquesta escultura,  fa una setmana aproximadament,  vaig pensar que potser era una obra a mitges i que alguna part més de l’home potser acabaria sortint a la superfície.

Un genoll, un peu…, o potser una altra figura.

Avui hi he tornat a passar.

No sembla que l’ autor hi vulgui fer cap més aportació. L’home continua seré,  impassible, concentrat en la seva tasca de xuclar el ciment.

Una flor afegidaM’hi fixo bé, i veig que algú ha començat a interactuar amb ell, ja que entre les mans, hi té unes flors provinents dels matolls que creixen salvatges al solar i que han florit amb la primavera.

Ho trobo interessant.

I em pregunto :

Els veïns acabaran convertint aquest tors en una icona?

El “tunejaran “ com el Manekeen pis?

Li  faran ofrenes?

Serà un sant?

De moment,  a mi m’agradaria anar-hi a la nit,  trobar el forat del tancat per on han entrat,  i posar-li a les mans un llibre: “Viatge al centre de la terra” de Jules Verne.

L’hi deixaria obert, per que el vent li passés els fulls.

 

Hi tornaré a passar.  Vull saber  com evoluciona la integració d’aquesta escultura al barri.

 

Si el voleu veure, és a un solar situat al carrer Llacuna, entre els carrers  Pallars i Pujades, al  Poblenou.

 

Maria Arús  BCN  6/05/2013